Visita del Dalai Lama a Barcelona
Coincidint amb el meu retorn de la Xina i l’inici del curs europarlamentari (aquesta setmana som a Estrasburg per celebrar la primera sessió plenària del curs 07-08) segueixo, entre d’altres, el debat al voltant de la visita a Barcelona de Tenzin Gyatso, el Dalai Lama, el proper dilluns 10 de setembre. M’hauria agradat anar a escoltar-lo, tal i com ja vaig fer quan va venir al Parlament Europeu (Aminetu Haidar i Dalai Lama: dues veus, dues lluites, dos exemples), cosa que no podré fer ja que seré a Brussel.les per tal de defensar el meu informe sobre feminicidis a Mèxic i Amèrica Central que es votarà dimarts 11 a la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat d’Oportunitats (FEMM). Aquesta absència, per altra banda, m’impedirà també escoltar na Maria del Mar Bonet cantant abans de la conferència del Dalai Lama (veure entrevista que li fan a la Casa del Tibet de BCN). És evident que el discurs del Dalai Lama desperta tant simpaties com discrepàncies, la qual cosa no només és normal i comprensible, sinó saludable. Personalment, (segueix…)
i després d´haver treballat durant força anys sobre la qüestió del Tibet, d’haver visitat el pais i d’haver discutit aquest tema amb diverses personalitats, incloses persones destacades del Partit Comunista Xinès, penso que cal ubicar de manera ponderada la figura del Dalai Lama, tant pel que fa a la seva condició de referent espiritual com pel que fa a la seva activitat de figura temporal que representa un país. Aquesta reflexió ve a tomb després de constatar com des del Ministeri d’Exteriors, i no és la primera vegada, s’ha donat la instrucció a les autoritats catalanes i barcelonines de ‘fer-li el buit’ institucional.
D’entrada cal acceptar com un fet que no es tracta d’un cap d’Estat i que, per tant, no se’l pot rebre en qualitat de tal. Tanmateix, no deixa de ser una personalitat que mereix una especial consideració per molts d’altres motius: pel paper que ha jugat en la modernització d’un pais pobre, per primar la via no violenta en la reivindicació d’uns drets individuals i col.lectius que estan inqüestionablement amenaçats al Tibet, en tant que Premi Nobel de la Pau, com a màxim representant d’una religió/fe/filosofia que compta amb cada vegada més simpatitzants, també en el nostre pais, o, simplement, en tant que una persona que té un discurs en favor del diàleg, de l’entesa entre cultures i religions, i dels drets de les generacions futures.
Vaig començar a conèixer el pensament budista i la situació del Tibet quan treballava al Centre UNESCO de Catalunya, de la mà de’n Fèlix Martí. Per a algú que, com jo, havia tingut una formació marcada per l’ateisme o, en el millor dels casos, per l’agnosticisme, la feina feta durant diversos anys al centre UNESCO, i especialment la figura de’n Fèlix, em va convèncer de la importancia que en molts contextos poden jugar les religions en la construcció de la pau, de la mateixa manera que resulten catalitzadors fonamentals cap a la guerra i la violència en d’altres contextos. Els anys viscuts a l’antiga Iugoslàvia em permeten constatar ambdues vessants.
Per altra banda, pel què fa al paper temporal de representant del poble tibetà que actualment caracteritza la figura de Tenzin Gyatso, cal també posar de manifest que ell mateix ha reiterat una vegada i una altra que aquesta és una funció que ostenta de manera circumstancial. Cal entendre aquí diversos aspectes: en primer lloc l’enorme diferència de tamany i de poder entre les dues parts principals implicades en el conflicte sinotibetà; en segon lloc el fet que Tenzin Gyatso representa una figura de consens entre diverses sensibilitats (no totes amb visions de caràcter pacific o pacifista) que permet que en aquests moments hi hagi un interlocutor reconegut del costat tibetà que facilita molt el diàleg; en tercer lloc, el mateix Dalai Lama, en nom del govern a l’exili, ha reiterat que la seva petició principal cap a Beijing és la represa del diàleg sinotibetà i, de fet, ja fa temps que ha abandonat la reivindicació independentista limitant-se a demanar l’establiment d’un estatut especial per al Tibet que garanteixi la conservació de la riquesa lingüística, cultural, religiosa i mediambiental tibetanes; quart, Tenzin Gyatso ha suposat un salt de gegant pel què fa a fer sortir el Tibet del feudalisme i de l’autarquia en la qual els mateixos tibetans s’havien refugiat durant generacions. En altres paraules, ha estat precisament Tenzin Gyatso qui ha liderat les principals reformes en favor de la separació de poders (sobretot pel què fa a la relació estaments religiosos/Estat). I cinquè, és inqüestionable l’enorme i creixent pes de la Xina en tots els àmbits, també en les relacions bilaterals amb l’Estat espanyol i Catalunya, però penso que precisament per això ens trobem en una situació idònia per tal de promoure la celebració d’una nova ronda del diàleg sinotibetà.
Sóc més que conscient de la sensibilitat amb què les autoritats xineses perceben aquest afer (ho he viscut en pròpia persona en nombroses ocasions), però de la mateixa manera reitero que ens trobem en un moment en què és més factible que mai posar sobre la taula una proposta de sortida del conflicte que permeti a les dues parts implicades sortir-se´n amb la cara ben alta (que és la única manera de resoldre aquesta mena de situacions i que el resultat sigui durable). Això, però, només serà possible si es repren el diàleg sinotibetà, cosa que hem demanat en nombroses ocasions des del Parlament Europeu (veure text intervenció 15 de febrer de 2007, així com intervenció en video).
En resum, penso que, indiferentment de si coincidim totalment, parcialment o gens amb la seva manera d’enfocar el món, els seus problemes i les seves solucions, Tenzin Gyatso compta amb una carta de presentació que, almenys, mereix un respecte i una atenció institucional i social digna, com tantes d’altres persones, d’altra banda, siguin o no practicants o representants d’una religió determinada.
Font foto: Wikipedia
Raül,
a la Xina no li interessa resoldre cap conflicte, perquè l’únic que vol es ocupar el Tibet i punt. El que fa és portar gent xinesa i res més. Tenen també clar que la figura que articula l’oposició és el Dalai-lama, com que té setanta anys, no li queda molt per estar viu i després la successió és molt fotuda, per allò que el Panxen Lama hauria de dir qui és la seua reencarnació.
Per això ells han segrestat el Panxen i creuen que amb el temps, el Tibet seràs seu. Es un brutalitat però és així. Es comenta les bestieses de Pol Pot a Cambotja, les d’Argentina i Xile, però no se’n parla del Tibet. Hi va haver més d’un milió de morts, sembla. 6000 monastir destruïts… Una barabaritat.