Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Visca la política, i els polítics

En una època en què sembla que el desprestigi
col.lectiu, la crítica gratuïta, l’insult ocurrent o la tendència simplista a
culpabilitzar sempre els altres (i especialment als ‘polítics’, en genèric, de
tots els mals del món mundial), s’agraeix que hi hagi que gosi nedar contra
corrent i dir coses com les que, per exemple, publicava en Carles Capdevila, flamant director de l’Ara, en
el seu editorial del 24 de desembre (Visca la Política, i els polítics).

La tasca (em nego a anomenar-ho professió) de
l’activitat pública mereix molts qualificatius, alguns de bons i d’altres de
dolents, però igual com passa amb qualsevol altre activitat, és necessari, de
fet trobo que és imprescindible, posar noms i cognoms a aquests qualificatius.

Agraeixo enormement, per tant, la reflexió que
fa en Carles Capdevila. Coincideixo amb què la preocupació que correm és que
ens quedem sense ‘vocacions’ polítiques. En els anys que porto treballant en
l’esfera pública he vist el mateix tipus de perfils que havia vist anteriorment
quan vaig treballar a la Universitat, a Nacions Unides o a diverses ONG, és a
dir, m’he trobat amb gent excel.lent, convençuda del què fa, compromesa, i amb
ganes d’implicar-se molt més enllà del què el contracte laboral li estipula, de
la mateixa manera que m’he trobat, també, amb tot el contrari. Algú em podria
esmentar una activitat, pública o privada, en què no es repeteixi aquest patró?
Ho dubto.

Per descomptat que tothom, jo el primer, dels
qui ens dediquem a la feina representativa, hem d’assumir amb esportivitat tota
mena de crítiques, algunes d’elles merescudes, de ben segur, d’altres,
deixeu-m’ho dir també, del tot injustes i immerescudes. Tan perillós és el
corporativisme com la crítica general. Potser va essent hora que deixem
d’etiquetar de manera simple (i estèril) i comencem a valorar cadascú en funció
d’allò que diu, escriu o fa, enlloc de fer-ho en funció d’uns estereotips artificiosament
construïts i que, al cap i a la fi, no deixen de ser caricatures de la
realitat.

Res a dir quan la caricatura la fa un dels millors programes que,
crec, tenim avui a la televisió pública catalana, Polònia, del qual me’n
declaro seguidor incondicional i un defensor fervent, i que considero un exemple de salut democràtica extraordinari. El problema el veig quan
la caricatura no la fa un actor/còmic (o una actriu còmica), sinó un/a analista polític, un/a tertulià/ana
o un/a periodista d’informatius. Llavors és quan penso que tenim un problema.

Quin és el risc, per tant, del qual ens alerta
en Carles Capdevila, i que comparteixo? Que la gent qualificada, motivada, amb
vocació de servei, renuncïi a ‘jugarse-la’ fent el salt a la dimensió pública
que suposa l’activitat política. Això seria catastròfic, i comportaria entregar
les regnes de la gestió pública a qui, ja sigui per manca d’escrúpols o
directament per identificació, li rellisca que l’etiquetin permanentment de
manera negativa.

Visca La política, I els polítics, de Carles
Capdevila
(ARA, 24 de desembre de 2010)

Mas va prometre que faria el govern dels
millors i acabarà fent el govern dels millors disponibles. Passa sempre que
organitzes equips: costa que tots els que vols t’acabin dient que sí. Em crec
que ha buscat els millors independents entre els que a ell li mereixen crèdit,
i és sabut que alguns candidats li han donat carbasses. Per tant, potser cal
analitzar a fons les causes que fan que ser conseller del teu país no sigui una
oferta prou atractiva. Per als que tenen bones feines al sector privat, suposa
menys ingressos. I més maldecaps. I una agenda més complexa. Ser observat amb
lupa. Que tothom tingui dret a calumniar-te i insultar-te. Estar sota sospita
des del més mínim rumor. Haver de vigilar tant els rivals com els teus. Ser
criticat només pel fet de ser polític. Tenir més queixes que possibilitats de
resoldre-les. Aparentar més poder del que tens realment. I saber que, en plena
crisi, tindràs més feina a donar males notícies que no bones. Alguns polítics
s’han guanyat el desprestigi a pols, però en la imatge pública reben tots, els
íntegres també. I, sobretot, rebem els ciutadans, perquè costarà que tinguem
governs boníssims si el sistema social, mediàtic i parlamentari no sap valorar
el servei públic i no sabem ser agraïts amb els que el presten. Per això ara i
aquí em ve de gust brindar per la bona política i pels bons polítics. Se’ls
gira una feinada i ens hi juguem el futur.

Font dibuix: Forges



  1. Sí, per torns, per ordre alfabètic, per ordre d’edat, com vulgueu…però no penseu que tothom hauria de tenir experiència directa en gestionar coses públiques, en treballar per la comunitat? Ja sé que pot sonar estrany però és com els jurats populars o les meses electorals…Hauria de ser obligatori!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política Catalana/PPCC/Andorra per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent