Raül Romeva i Rueda

Ara fa uns dies vaig enunciar que, en el marc del debat sobre la situació del Tibet, estàvem treballant en una Resolució específica sobre el tema (veure apunt Acció en suport Tibet al Parlament Europeu). Com sempre en aquests casos, cada grup ha preparat la seva proposta de Resolució (aquesta és la de Verds/ALE) i seguidament hem negociat amb els altres grups per trobar un text més o menys acceptable per a tots, o almenys per a la majoria (és aquest). La resolució serà votada demà a Brussel.les, tot i que cal dir que s’hi han presentat algunes esmenes de darrera hora (també per part del nostre grup) que modificaran sensiblement el text final. Ja penjaré la versió definitiva un cop la tinguem disponible. Sigui com sigui aprofito aquest apunt per esmentar algunes qüestions que han suscitat alguns dels comentaris que m’han fet algunes persones, bàsicament preguntant-se perquè ens dediquem tant a l’assumpte del Tibet i tan poc a d’altres vulneracions de drets humans. Sobre aquest particular voldria esmentar alguns aspectes que, de fet, podrien ser perfectament una declaració d’intencions: (segueix…)

1. Considero, en primer lloc, que una vulneració de drets humans mereix ésser esmentada i tractada per ella mateixa, indiferentment de si, malauradament, hi ha també d’altres contextos que mereixen atenció o del fet que, fins i tot, hi ha casos que poden ser ‘més greus’. Tanmateix, és també evident que és impossible parlar de tot a tothora, de manera que cal escollir, seleccionar, i aprofitar les finestres d’oportunitat que, de tant en tant apareixen.

2. En aquest sentit, i aquesta és la segona de les valoracions, són diversos els factors que en un moment donat poden actuar com a multiplicadors d’una determinada denúncia o d’altaveus d’una determinada causa: la coincidència amb un esdeveniment de caire mundial com ara els JJOO, la implicació de determinats països (potències), la mobilització mundial via la xarxa global ciutadana, o, malauradament, en funció de si hi ha incidents més o menys violents (inclosa l’existència de persones mortes). Tot plegat se sol conèixer amb el fatídic terme ‘d’efecte CNN’. En el cas del Tibet trobem diversos d’aquests factors essent segurament els tres més importants: els recents episodis de violència, la proximitat dels JJOO i la gran mobilització mundial. Tanmateix, voldria recordar també que el cas del Tibet ha estat silenciat durant dècades, de manera que mentre ens dedicàvem a d’altres ‘prioritats’ el Tibet sempre ha estat en la llista dels ‘conflictes oblidats’. Per això trobo més que pertinent que, de la mateixa manera que hem lamentat sovint l’absència d’atenció en relació al Tibet en el passat, no cometem ara el mateix error a la inversa i tinguem ben present la multitud de llocs del món que reclamen una atenció i una acció internacional que ara com ara no reben. L’Informe anual Alerta (així com els Semàfors setmanals i Baròmetres trimestrals) de l’Escola de Cultura de la Pau de la UAB són molt bons instruments, no només per estar al dia, sinó per seguir-ne l’evolució, tant dels que van bé com dels que, malauradament, empitjoren.

3. En tercer lloc vull dir que comparteixo, tot sigui dit, una preocupació: el fet que sovint ens trobem que aquells actors o governs que són responsables de determinades vulneracions de drets humans arreu del món esdevenen de sobte els primers abanderats quan aquestes tenen lloc en països amb governs ideològicament oposats. També aquí, però, vull deixar clar que no crec pertinent obviar una determinada denúncia només pel fet que d’altres, a qui també denunciem en altres casos, també ho fan. En altres paraules, no comparteixo la tesi segons la qual, ‘els enemics dels meus enemics, són els meus amics’ que de vegades pot portar a alguns a prioritzar el no ser al costat de segons qui davant de reclamar justícia o drets humans on toca fer-ho. Per a mi, allò que toca és reclamar-ho sempre que toqui. I això me porta a la darrera de les reflexions.

4. Com que en alguns dels comentaris que se m’han fet a apunts anteriors he constatat un cert desconeixement de la meva feina global en relació a drets humans voldria deixar pal.lès el següent: en tant que coordinador de Drets Humans del Grup Verds/ALE segueixo ben de prop totes, o gairebé totes, les qüestions relacionades amb vulneracions de drets humans que ens arriben al Parlament Europeu. Comprobar això és ben fàcil, només cal visitar el llistat de Resolucions que he negociat i defensat al llarg dels darrers quatre anys, les intervencions en plenària, o les preguntes parlamentàries que he presentat tant a la Comissió com al Consell, a banda de nombrosos apunts en aquest mateix bloc i que trobareu en diferents categories. M’hauria agradat que totes i cadascuna d’aquestes accions haguessin comptat amb la mateixa ressonancia que ara tenen les accions sobre el Tibet, com també m’hauria agradat que quan alguns parlàvem sobre el Tibet, abans dels incidents violents, se’ns fés més cas. Això és obvi. Però en qualsevol cas no crec que deixi de ser important que cadascú en el seu àmbit, i el meu és, en aquests moments, el Parlament Europeu, se’n faci el màxim ressò possible, malgrat no sigui tot el que voldríem. Sóc partidari, per tant, de la premisa segons la qual ‘no hi ha res pitjor que aquell qui no fa res perquè només pot fer una mica’, ja que és la suma de ‘moltes miques’ la que fa un ‘Molt’. 
 

Malgrat tot, és cert, no he tractat tots els temes ni amb la mateixa intensitat, però tenint en compte que només tenim un diputat i que a més m’he de dedicar, també, a moltes altres qüestions a més a més de les que tenen a veure amb les vulneracions de drets humans, trobo que déu n’hi do de la feina feta en aquest àmbit, tot i que, ho admeto, sempre tot és millorable i perfectible.

Per altra banda, tinc la sospita que sovint és més fàcil criticar a aquell que fa alguna cosa pel fet de no fer-ho tot, i per no arreglar-ho tot de manera inmediata, que no pas aquell qui no fa res de res. Per què serà?

Sigui com sigui, espero que aquestes reflexions ajudin a esvair els dubtes que se m’han fet arribar de part d’alguns lectors i lectores, i em ratifico en la meva voluntat de seguir treballant ja sigui en relació al Tibet, o a d’altres vulneracions de drets humans, en la possibilitat de les meves possibilitats i capacitats, que són les que són.

Foto: Acció de protesta sobre el Pont de San Francisco. Font: National Geographic.