Sobre Chávez, Herrero i la visió maniquea del món
de Veneçuela, i el vaig valorar quan se’m va demanar des d’algun
mitjà, he percebut amb preocupació una certa deriva maniquea tant en
alguns mitjans com en alguns fòrums d’internet que m’obliguen a
reaccionar per tal de clarificar algunes coses.
En primer lloc vull insistir en què em vaig limitar a comentar el fet que, quan algú assumeix la responsabilitat de fer d’observador internacional, cosa que implica que cal l’autorització de les autoritats locals, és comprensible que, almenys durant aquell període, aquesta persona es limiti a observar. És en acabat de la missió que es poden expressar les idees que convingui. No fer-ho pot comportar que se’t denegui l’autorització. És evident que és legítim fer-ho, però llavors cal assumir les conseqüències, i una d’elles pot ser l’expulsió. Això no significa en cap cas justificar-la, tal i com alguns mitjans han titulat les meves paraules, penso que de manera interessadament tergiversada, es tracta simplement d’explicar com funcionen aquesta mena d’observacions en la mesura que personalment he tingut també la possibilitat de participar-hi en diverses ocasions i en diversos països ben diferents.
Ento d’autoesmena, però, vull afegir que en el moment de fer les meves
declaracions desconeixia alguns detalls de l’expulsió i que,
efectivament, aquesta va ser certament desproporcionada en la forma, cosa que lamento. De fet li vaig expressar això mateix al diputat Herrero quan vàrem coincidir dimarts en la votació a la Comissió CULT sobre el fatídic informe relatiu al multilingüísme que incloïa la crítica al model català d’immersió lingüística impulsada per ell mateix i alguns/es dels seus/seves col.legues.
Per altra banda, però, (segueix…)
també
he dit, quan se m’ha preguntat, que, malgrat tot, pensava que s’havien
equivocat expulsant-lo, ja que això li havia proporcionat a Herrero la publicitat que buscava. Lamento que en la informació no hagi aparegut també aquesta dada, crec que prou rellevant.
En
segon lloc, crec que donada la total transparència a la qual sotmeto la
meva activitat, és ben fàcil constatar com en les meves declaracions
públiques, per exemple en les sessions d’urgències del Parlament
Europeu, els objectius de les meves crítiques en termes de vulneració
de drets humans no tenen res a veure amb el caràcter suposadament de
dretes o d’esquerres del destinatari. És més, sovint he rebut
importants crítiques per, precisament, criticar certs aspectes de
règims com el cubà, el xinès o el mateix veneçolà. Aquest bloc en va
força farcit. Sí, és clar que crec que existeixen les dretes i les
esquerres, però ni de la meva activitat ni de les meves declaracions
se’n pot extreure la idea, excessivament simplista, que porta a alguns
a afirmar que penso que algú, per ser del PP és dolent per definició, i
qualsevol que es digui d’esquerres, indiferentment de la seva manera de
fer, és bo, també per definició. Si alguna cosa he combatut en la vida
és la visió maniquea del món i de les coses. I ho seguiré fent.
En
tercer lloc, qualsevol persona que em conegui sap que difícilment se’m
pot titllar de chavista, però al mateix temps tampoc em convenç
l’argument segons el qual l’oposició és el veritable poder democràtic,
bàsicament per què cometen almenys tantes manipulacions mediàtiques com
ho fa Chávez. Per altra banda, em sorprèn que es critiqui de
manera tan ferotge la reforma constitucional alertant que pot suposar
una perpetuació de Chávez al poder simplement perquè comporta
l’eliminació de la limitació de mandats. Personalment estic clarament a
favor de la limitació de mandats, però vull recordo que aquesta no
existeix ni al Govern de la Generalitat ni al Govern de l’Estat, ni a
molts altres llocs, i no crec que això pugui ser titllat de dictatorial.
A Chávez
certament se li poden criticar moltes coses, de fons i, sobretot, de
forma, però constato també que molts dels seus detractors més virulents
presenten, de fet, tics tan o més totalitaristes que el propi Chávez.
En
fi, em dóna la impressió que en relació a aquest assumpte alguns
mitjans i opinadors han usat una frase meva, treta de context, per
alimentar una imatge preconstruida que no té res a veure amb mi, ni
tampoc s’ajusta a l’activitat que desenvolupo, i que només puc entendre
des de la total desconeixença o, més trist encara, de la voluntat de
crear uns estereotips caricaturescos que, tanmateix, no s’aguanten
massa.
No cal dir que tothom és ben lliure d’expressar les seves opinions sobre Chávez
o qui sigui, però permeteu-me, almenys, que, si per fer-ho s’usa
erròniament les meves paraules i els meus actes, faci ús del meu dret a
rèplica.
Font foto: Reuters / Europa Press
Som amos dels nostres silencis (?) i esclaus de les nostres paraules (!)…
Si alguna cosa ensenya la postmodernitat dels mitjans de massa és que no importa el missatge, si no la idea que la gent se n’endú. Lamento que, diguis com facis com pensis com callis, ja estàs encasellat, Raül…