Raül Romeva i Rueda

El pitjor enemic l’hem tingut dins de casa. Deien que defensaven la unitat de la llengua i, posats al nostre costat, també assenyalaven els blaveros com a secessionistes. Però al final han estat ells els qui han consumat la secessió. Pacte rere pacte fins a la divisió final. No importava que Moratinos proclamara que legalment valencià i català eren llengües diferenciades: en comptes de prendre’n nota i fer l’autocrítica que calia dispararen contra el ministre del PSOE, tanmateix Moratinos aplicava la llei que els mateixos que ara clamaven havien pactat i donat suport. Tant se valia que arreu proliferara com una pesta la diferenciació entre català i valencià: tothom mirava cap a un altre costat i donava suport a l’AVL i deia que no hi havia perill de secessió perquè la normativa comptava amb el suport de filòlegs com Saldanya, Casanova, Hauf, Ferrando i tutti quanti.

Però la realitat és la que és i la secessió no és solament tenir gramàtiques diferenciades, és, sobretot, tenir vida diferenciada, viure separadament. Tot sovint apareixen ací i allà denúncies que hi ha empreses privades importants i tota mena d’administracions públiques que diferencien eentre català i valencià, fins i tot el PNB s’afegeix al destarifo i demana versions de català i de valencià separadament, i l’última que ens han regalat és que es presenta la primera web oficial de la UE en català; es dirigeix als ciutadans de Catalunya i de les Illes, però no té en compte el País Valencià. La secessió lingüística és, doncs, un fet, una terrible realitat que alguns encara emmascaren enarborant gramàtiques amb accents. I la secessió lingüística no l’han aconseguida els blaveros “de sempre”, sinó els secessionistes il·lustrats, amb el suport l’IEC poruc i de tots els partits polítics –del nord i del sud–, sindicats, editorials, mitjans de comunciació –sobretot els nostrats– que han donat suport –tàcit o explícit– a l’AVL i han acceptat les seues funestes conseqüències segregadores.

Davant la realitat de la secessió, caldria demanar-se si algú de tots els implicats és capaç de posar el fre i fer marxa arrere. I si no n’hi ha, de marxa arrere, diguem-ho clar, doncs, que la unitat del català se n’ha anat en orris, que català i valencià ja no fan vida en comú. Ni la faran.

El pitjor de tot, però, és el discurs benintencionat de l’unitarisme oficial. Diuen que a la web de la UE hi posaran alguna noticieta del País Valencià. A qui li agrada viure d’almoines?