Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Publicat el 27 d'agost de 2008

Preparant el debat sobre Geòrgia (tot discutint sobre què és primer, si l’ou o la gallina)

Dilluns vinent tindrà lloc, a Brussel.les, un doble debat del qual hauria de sortir la postura europea en relació a com respondre davant l’actual situació de conflicte que viu Geòrgia i Ossètia del Sud. El primer intercanvi d’impressions es farà a la seu del Consell, entre els caps d’Estat i de Govern de la UE, i a continuació està previst que la presidència francesa comparegui davant del Parlament Europeu per explicar la seva decisió (recordo que, de manera excepcional, la sessió plenària tindrà lloc a Brussel.les enlloc d’Estraburg). Avui hem començat a debatre la que ha de ser la postura del nostre grup, que traduirem en una resolució pròpia sobre la qual estem treballant. Tanmateix, donat que diverses persones m’han demanat, a través e comentaris en aquest bloc, o de correus específics, que aporti algunes claus sobre l’assumpte, apunto aquí alguns dels aspectes que considero importants per marcar un posicionament i una resposta. Val a dir que la ràpida evolució dels esdeveniments (i especialment les reaccions que comportarà el reconeixement per part de la Duma russa, ahir, de les autoproclamades independències d’Ossètia del Sud i d’Abkhàsia) ens obliguen a seguir la situació pràcticament al minut. I com sovint passa en aquests casos, allò que aprovem avui podria molt bé quedar superat pels aconteixements en unes poques hores: (segueix…)
A grans trets, i de manera necessàriament esquemàtica, voldria aclarir alguns aspectes que crec fonamentals com a punt de partida:

En primer lloc, considero que el detonant de la situació actual és, efectivament, la decisió el passat 7 d’agost del President Saakashvili d’atacar Ossètia del Sud, i penso que el president georgià ha comès un error de càlcul monumental, segurament instigat per les pressions, sinó del mateix govern nordamericà, sí de determinats think tanks de l’entorn republicà, els quals li haurien promès un suport que es preveu menys evident del que preveien, segurament, des de Tbilisi, tenint en compte que els EUA es troben en plena campanya electoral. De fet, ara com ara tot sembla indicar que el gran perdedor ha estat precisament el govern georgià. Sigui com sigui, és evident que els interessos nordamericans són més que notables a Geòrgia, i és d’esperar, per tant, que en major o menor mesura la resposta nordamericana a favor de Saakashvili arribi en diferents formats. No oblidem, per altra banda, que Geòrgia és el tercer país en nombre d’efectius desplegats a l’Iraq, la qual cosa pesarà de ben segur en les decisions que prenguin des de Washington.

No obstant, considero també que la resposta de Rússia ha estat del tot desmesurada i vulnera de manera flagrant nombroses resolucions signades per ella mateixa (l’ús de bombes de dispersió de manera massiva, per exemple, no pot ser de cap manera qualificada com una acció justificada per motius humanitaris), de la mateixa manera que no podem perdre de vista que Rússia fa temps que venia també provocant les forces georgianes esperant una resposta per part d’aquestes que justifiqués una repressàlia com la que hi ha hagut.

En altres paraules, ens trobem davant d’un clar cas de la dificultat de determinar si primer és l’ou o la gallina.

Per altra banda, considero del tot improcedent la comparació amb Kosova, utilitzada sovint per part de Rússia com a base per justificar la seva acció. Ni el context ni la dimensió són comparables. En canvi, sí sembla rellevant parlar de com Rússia, que reclama total impunitat quan es tracta de Txetxènia (apel.lant una vegada i una altra a la integritat territorial i a la seva sobirania per justificar que ningú pugui actuar ni criticar-la pel què passi al voltant de Grozni) aplica exactament l’argumentació contrària en el cas d’Ossètia del Sud. I la prova que a Rússia la mouen més interessos geoestratègics que purament humanitaris i de protecció de la població ossetiana la tenim en el fet que inclou en el paquet, sense cap rubor, a Abkhàsia. Així doncs, no ens ha d’estranyar que a Ucranïa temin per una possible acció similar en relació a Crimea.

No se’ns hauria d’escapar, tampoc, que l’obsessió per ampliar l’OTAN (organització que considero una mala herència del passat i que s’hauria hagut de desmantellar fa temps) i gestos com la construcció d’un escut antimíssils a les fronteres russes, són clarament preocupants i percebuts per part de Rússia, lògicament, com a greus amenaces. Per cert, que en relació a la qüestió de l’escut ja he escrit en altres ocasions que em semblava un clar pas enrera en la superació de la Guerra Freda (veure, per exemple, Sistema de defensa antimíssils: petició de debat a la plenària del Parlament Europeu ).

Tot plegat ens situa en un context preocupant d’escalada bèl.lica i armamentística en la qual dues potències (USA i Rússia) semblen voler tornar a esquemes propis de la guerra freda, marcant territori i assegurant-se l’existència d’aliats estratègics a escala regional.

I davant de tot això, com s’ha de situar la UE? Ja he dit que, personalment, em sembla tant poc recomanable, primer, reclamar sense més el manteniment de la integritat territorial georgiana, especialment tenint en compte que va ser Tbilisi qui va començar bombardejant Tskhinvali, i actuar de simples peons dels Estats Units (cosa que ha passat massa sovint) com, segon, actuar com si res no hagués passat i acceptar sense més l’ocupació russa emparant-nos, com passa també molt sovint, en les nostres necessitats energètiques per mantenir les relacions ‘cordials’ amb Rússia sense lamentar, un cop més, les flagrants vulneracions de drets humans comeses, també, de la part russa.

En definitiva, el debat no es preveu senzill, però sigui com sigui considero primordial allunyar-se de postures simplistes basades en certes filies o fòbies més que no pas en els fets i les responsabilitats respectives.

Tant bon punt disposi del text de la resolució que estem treballant el Grup Verds/ALE el donaré a conèixer.

De moment, adjunto, per a la vostra informació, com a document informatiu, la nota que els serveis del Parlament Europeu ens han fet arribar en relació a l’assumpte, així com lentrevista a Maria Anne Isler Béguin, companya dels Verds Francesos i ponent del Parlament Europeu per a Geòrgia, qui es va desplaçar a la regió a l’inici de les hostilitats en nom de l’Eurocambra.

Foto: artilleria georgiana disparant sobre posicions a Ossètia del Sud. Font: BBC/AFP



  1. M’alegre que algú, per fi, escape una mica de la visió amb collera que ens estan venent aquests dies. Jo, modestament, ja fa molt que m’olore que les úniques llibertats que els nous governs de la regió (i sobretot aquells que han estat imposats mitjançant revoltes “cíviques” una mica sospitoses: vull dir, que aprofiten l’evident necessitat de transparència i democràcia per a “colar” de gaidó tot el programa ultraliberal que els venen a Washington i Brusel·les) són la llibertat d’empresa, la llibertat de mercat i l’acomiadament lliure. I al poble, que li donen un duro i es compre un xupa-xups. Total, què importen uns quants milers de civils, si farem molts punts davant Mr. Marshall? I conste que ben poques coses em repugnen tant com la Rússia neotzarista. Però és evident a qui beneficia i, sobretot, a qui perjudica (la Unió Europea) la inestabilitat en determinades regions del planeta. I també qui la instiga tan obscenament. 

  2. Bàsicament d’acord, però deixa’m dir-hi la meva.

    Abans de res, a veure si us afanyeu amb la resolució: és amoïnant veure com la premsa, Vilaweb inclosa, parla de la posició de la UE quan pel que jo sé només és la posició del govern Sarkozy. Sou vosaltres i no ell els que ens representeu. No us deixeu arrabassar la vostra veu. El president de la UE no hauria de fer més declaracions que el rei d’Espanya sobre temes polítics.

    A mi el paral.le amb Kosovo em sembla molt clar: dues regions pobres amb minories étniques, forces paramilitars molt sovint criminals, semi-independents, un estat central que vol recuperar.-ne el control per la força dient que actuen en defensa dels seus connacionals, una potència exterior que actua per defensar la part dèbil, i podríem seguir. La hipocrèsia russa està fora de dubte, però es queda curta davant el cinisme americà i dels seus aliats: el que ahir era una guerra humanitària en que es va bombardejar Belgrad per salvar Kosovo d’un genocidi i ha acabat amb el reconeixement unilateral d’independència avui és una agressió russa a Geòrgia i una violació de la integritat territorial d’un estat sobirà. Als serbis els deu bullir la sang. Si haguessin estat del costat dels bons des del principi avui Montenegro seguiria sent una regió sèrbia…El que no deixa de maravellar-me és la incapcitat crìtica dels nostres mitjans de comunicació, inclosa La Nostra. Sembla que es dediquin a publicar els comunicats d’agència americans. Per què no pregunten quants diners ha cobrat de Geòrgia els últims tres anys el principal assessor d’afers internacionals de McCain i a canvi de què?

    Tens tota la raó amb la OTAN: hauria d’haver desaparegut. S’ha convertit en un negoci en què els americans fan entrar qualsevol país per convertir-los en clients de les seves empreses d’armament. Però és un negoci perilós; la primera guerra mundial va ser un monument a la estupidesa humana producte d’aliances que van arrossegar els uns i els altres. I què hi fem a l’Afganistan matant camperols? Bé perdò, havia oblidat que nosaltres només matem terroristes. Els mateixos terroristes a qui abans d’ahir ajudàvem a combatre els pèrfids russos itot anomenant-los “freedom fighters”. Uns altres que tenen motius per estar contents…  Com ens vam deixar colar el gol de convertir l’OTAN en una organitzacio ofensiva? Si mai hi hagut un motiu per a les esquerres de sortir al carrer a demanar la sortida de l’OTAN és aquest.ue

    Que vagi bé.

  3. Geòrgia es va separar de la Unió Soviètica. Tots contents. Ara, dues regions georgianes se separen de Geòrgia. Per què no tots contents? O tots moros o tots cristians.

    Si haguessin mantingut la unitat de la Unió Soviètica, Geòrgia també estaria unida.

    Quien a hierro mata a hierro muere.

  4. Desde luego mi impresion es como dices, lo que pasa es que yo no lo habria podido decir mejor, independientemente de que tu tienes mucha mas información que  para describir el problema.

    Gracias

Respon a AB Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Pau, Multilateralisme, Seguretat Humana, i desenvolupament per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent