Pepe Beunza: la referència
Em va fascinar conèixer al vida d’aquell personatge que, el mateix any que jo vaig néixer, el 1971, va decidir encapçalar tot un moviment d’objecció de consciència contra el llavors obligatori Servei Militar. Per ell em vaig fer objector de consciència, i per ell em vaig implicar en tota mena de moviments que, al voltant del pacifisme, apostaven per una nova lògica de funcionament mundial. La seva historia és la d’un pioner, algú que va jugar a pòquer amb el diable (llavors aquest es deia Franco) i el va guanyar.
Va ser amb ell que vaig entrar en el món del pacifisme, va ser ell qui em va presentar el qui anys després seria un altre dels meus referents vitals, en Vicenç Fisas, i al costat de qui esdevindria Investigador per la Pau. La primera conferència sobre objecció la vaig fer amb ell (i amb un altre crack, en Dani Lopez).
Encara avui recordo que és gràcies a gent com ell que sóc on sóc, i faig el que faig, millor o pitjor, però en qualsevol cas convençut.
En definitiva, són tantes les raons per les quals en Pepe mereix ser reconegut que, avui, n’esmento només una: acaba de rebre el Premi ICIP Constructors de Pau que cada any concedeix l’Institut Català Internacional per la Pau.
Felicitats Pepe, per aquest reconeixement, i gràcies per obrir camí.
Entrevista que va publicar ahir El PUNTAVUI
“Hem de canviar la cultura de la mort per la de la vida”
01/04/12 02:00 – Barcelona – Núria Puyuelo
Com és que decideix fer-se objector l’any 1971?
Tenia 23 anys i ja havia demanat tres anys de pròrroga per estudiar. L’any 1967 vaig viatjar a França i vaig conèixer una comunitat de pacifistes que es deia L’Arca. Jo era una persona polititzada i allà em van parlar de l’objecció. Aquí aquestes idees eren pràcticament desconegudes. Vaig preparar-me dos anys abans no vaig prendre la decisió perquè sabia que si em negava a fer la mili m’enviarien a la presó.
Quin suport va tenir fora de la presó?
Havia viatjat per Europa i els grups d’objectors i pacifistes europeus em van donar molt de suport, perquè per a ells Franco era una taca massa forta.
Se n’ha penedit mai?
No, perquè va valdre la pena. Quan vaig sortir de la presó encara estava més convençut que quan hi havia entrat. Van ser trenta anys de campanya, però vam aconseguir el que no havíem arribat a somniar mai: que un milió de joves decidissin fer-se objectors, que 40.000 més es declaressin insubmisos i que s’aconseguís abolir el servei militar obligatori.
Com es defineix políticament?
Sóc ecologista, perquè considero que la manera com està creixent el món no porta enlloc. No m’identifico amb cap partit perquè m’han decebut molt però em defineixo d’una esquerra indignada i ecologista.
Què l’ha decebut?
Gairebé no hi ha cap partit que tingui el desarmament entre els seus objectius principals i és una cosa imprescindible. Tenim bombes atòmiques per destruir quinze vegades la vida a la Terra i continuem fabricant armes. Amb la quarta part del que el món gasta en armament resoldríem la fam, la pobresa, la desertització… És a dir, viuríem en un món totalment diferent. I si tinguéssim les tres quartes parts restants… això seria un paradís. Tenim un paradís i l’hem transformat en un polvorí.
De què es faria objector de consciència actualment?
De moltes coses. Tenim un sistema en què mana la banca. Hem passat de la dictadura de Franco a una altra de financera internacional. Penso que totes les conquestes que havíem aconseguit de l’estat del benestar les estem perdent.
Què opina del moviment dels “indignats”?
Per mi va ser com una alenada d’aire fresc. En aquesta època en què tothom es pensa que no hi ha res a fer, està tot per fer. Penso que és un moment de canvi i que hi ha gent molt ben preparada i que pensa alternatives. Hem de buscar solucions als conflictes de manera pacífica, no violenta i de manera intel·ligent. El que no pot ser és que quan hi ha un problema l’arreglem amb la violència. Hem de canviar la cultura de la mort per la cultura de la vida.
Creo que tengo dos “discípulos” por llamarlos de alguna manera que han superado al “maestro” tambien por llamarlo de alguna manera. Uno es Martí Olivella y el otro eres tu Raul. Me da alegría pues haceis mi vida mas agradecida.
Mucho ánimo, buen trabajo y como deciamos con los insumisos presos, de derrota en derrota hasta la victoria final.
Un abrazo muy fuerte.
Pepe Beunza