Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Parlem de somnis

Avui, com mai, ens calen projectes i propostes polítiques que ilusionin, que ens facin somniar, que (ens) donin esperança. 

Fa uns dies Daniel Cohn-Bendit parlava, a Barcelona, de com en 5 o 10 anys cap estat europeu, per ell sol, pintarà res al món. Qui manarà seran la Xina, Rússia, els Estats Units, Brasil, o l’Índia. Per tant, Europa serà tal, o no serà res. És una qüestió de sobirania. Però no només respecte les altres potències, sinó també respecte dels grans problemes globals actuals. El gran repte és recuperar la sobirania política (i quan dic política, dic democràtica) sobre l’economia i sobre les estructures financeres. Així com d’afrontar millor els grans reptes ambientals i climàtics globals. I això, avui, no es pot fer a escala estatal, sinó que s’ha de fer amb estructures, insisteixo, democràtiques, però a escala supraestatal, i almenys europea, sinó mundial.

Europa sí, però quina Europa?

No la dels homes del vestit negre, la troika, les institucions opaques i ademocràtiques, la del paradigma neoliberal, la dels 27 exèrcits i 1 milió i mig de soldats.

Sí, en canvi, la de les institucions democràtiques, l’estat del benestar, la responsabilitat (i el lideratge) social i ambiental, la paradigma dels drets i les llibertats, la que regula a escala europea i amb institucions controlades per la ciutadania la política econòmica, la política monetària, la política fiscal, la que té un Banc Central Europeu que pugui fer polítiques antícicliques i antirecessió, …

En definitiva: sobirania europea versus sobirania dels (actuals) estats-nació. I això implica, esclar, que els Estats es vegin abocats (i això és el que defenso), a perdre sobirania cap a aquesta Europa, que no és la d’avui. Cap a una Europa en què hi hagi, per exemple, dues cambres representatives: un Parlament directament elegit per la ciutadania amb plena capacitat legislativa (també d’iniciativa) i una cambra territorial, senatorial, en què els estats representats no necessàriament haurien de ser els actuals Estats-nació que formen la UE.

Cohn-Bendit parla de l’Europa postnacional, de la federació d’estats europeus. Compro. La pregunta, en tot cas (i li he posat nombroses vegades), és: quin seria, aquí, l’ens a federar?

En altres paraules, si les competències que avui té l’estat espanyol, volem, vull, que siguin transferides a aquesta europa més sobirana i democràtica, no és més lògic llavors que realitats nacionals i legislatives singulars, com Catalunya, participin directament, al costat d’Espanya, i altres, en les estructures federals d’aquesta eventual Federacio d’Estats Europeus?

Per a mi la resposta només pot ser una: democràcia, referèndum, consultar la gent.

Volem que Catalunya sigui un estat, partint de la base que els actuals estats han de cedir sobirania cap amunt, cap a un marc europeu més democràtic? O no? Jo sí.

I no parlo de nacionalisme, sinó de simple subsidiarietat, de determinar quina sobirania volem a cada nivell. Parlo, en essència, de com construir sobirania amb democràcia. I de com construir, que no destruir, a partir de somnis. I de ser conscients que, per avançar, cal tenir clar el rumb, i el port de destí, sabent que aquest port no serà res més que un nova escala, cap a nous somnis.

Foto: European Dream, Europeanpost


  1. Em sembla molt bé el que dius. Es tracta, sobretot, de garantir tots els nivells de la democràcia, i un referendum o unes eleccions plebiscitàries a Catalunya serveixen per a aquesta garantia. I tant de bo, dintre d’uns anys, funcioni bé Europa, més enllà dels actuals interessos massa parcials, i, també, tant de bo Catalunya s’hi integri com una de les seves parts més engrescades a enfortir aquesta unitat.
  2. Samir Amin ha fet recentment algunes reflexions sobre el model europeu o sistema europeu (http://monthlyreview.org/2012/09/01/implosion-of-the-european-system). El que no acabo de veure és el contrast entre l’Europa grisa o negra, venuda al capital financer internacional, i una Europa verda, que es reclou en ella mateixa i en un passat idealitzat d’estats del benestar. El simple fet que Cohn-Bendit oposi Europa als BRICS o als Estats Units ja és força inquietant. Des dels Països Catalans, Europa és un marc de relacions internacional, però també ho hauria d’ésser, i amb més raó, la Mediterrània. La fractura econòmica, cultural, social, política, que separa les dues ribes de la Mediterrània, en termes religiosos (cristianisme-islamisme) i de desenvolupament (centre europeu – perifèria afro-asiàtica) és quelcom que cal resoldre. D’altra banda, la qüestió post-nacional es fa difícil de conduir. Cohn-Bendit, un home de la frontera franco-alemanya ho pot tenir clar. També nosaltres, membres d’una nació sense estat, situats durant generacions en la indefinició nacional, podem veure clarament les limitacions dels nacionalismes. Però la crisi del 2008- ens mostra un enfortiment de les estructures polítiques dels estats existents, i no tan sols de la República Federal d’Alemanya. Al nacionalisme econòmic dels estats sembla que només poguem interposar un nacionalisme econòmic europeu, i un i l’altre tenen el vici de menystenir les enormes tensions socials dins de cada país. No sé si els catalans, en disposar d’un estat propi, no tendiran a abandonar aquestes visions europeistes i post-nacionalistes, i seran més com “els altres”.
  3. Una cosa és tenir somnis i somiar en precioses utopies (cosa necessària i sana) i una altra cosa molt diferent és confondre els somnis amb la realitat.
    Com molt bé explica Ignacio Ramonet en el editorial de Monde Diplomatique “Los eurócratas exigen obediencia ciega a los tratados y mecanismos europeos que son, genéticamente, neoliberales.”
    (http://www.monde-diplomatique.es/?url=editorial%2F0000856412872168186811102294251000%2Feditorial%2F%3Farticulo%3D52f19fba-7646-4c42-a13a-8370d038d599)
    Em sembla molt bé cedir sobirania a la Europa ideal dels teus somnis però, lamentablement, aquesta Europa no existeix ni, sospito, existirà mai.
    De moment m’estimo més enmirallar-me en Noruega que no crear una Catalunya independent sotmesa al dictat d’una Europa neoliberal. Sense les restriccions que imposa l’Euro, Catalunya podria devaluar la seva moneda pròpia incrementant així les seves exportacions y augmentant considerablement els ingressos per turisme. Part del deute de la Generalitat es pot declarar odiós i així compensaria el sobrecost de la devaluació.
    Bé, a mi també m’agrada somiar, què passa?

  4. El que no es diu de Daniel Cohn-Bendit és la desqualificació que va fer en aquesta mateixa conferència dels desitjos d’independència dels catalans, acusant-nos de “nacionalisme excloent” i altres bajanades semblants. Aquest senyor és o bé un ignorant o bé un dogmàtic estatalista propi del comunisme més tronat. Com bé sabem els catalans des de fa almenys 300 anys, l’únic nacionalisme que és excloent, intolerant, assimilador i violent és justament el que ens té dominats i escanyats, és a dir, el nacionalisme espanyol. La prioritat ha de ser aconseguir el nostre propi estat. Després podem fer totes les elocubracions ideològiques que volguem…
  5. Per a fer-nos la vida impossible als propis europeus?

    I per afavorir alhora interessos globals aliens o de tercers com ara?

    Quina qualitat democràtica hi ha a la Xina?

    Quina qualitat democràtica hi ha a Rússia?

    Quina qualitat social hi ha als Estats Units?

    Quina qualitat social hi ha a la India o països emergents?

    Els espanyols amb Rajoy al cap davant

    volen una Unió Europea a l’espanyola.

    a imatge i versemblança de l’unidad’ espanyola,

    que sovint ha estat irrespectuosa

    amb la resta de pobles que la conformen

    que tant han perjudicat a alguns

    i més quan la unidad de mercat espanyola

    tanmateix ha fracassat en benefici d’uns pocs

    i dels pirates dels mercats i no és exemple de res.

    Tots no poden ser alemanya

    hi ha enconomies que més que la unitat

    necessiten ser complentàries.

    No se si a Catalunya li interessa

    una pesseta catalana

    o l’euro, però sembla que en cap cas una pesseta espanyola

    per a fer ser sota els mateixos interessos de sempre

     en nom de la ‘unidad’ sagrada española.

    I sovint sempre en la mateixa direcció

    a costa dels de sempre, quan no en la seva contra.

    Alhora pot ser que l’Estat espanyol

    necessite més una pesseta espanyola,

    abans que l’euro

    pels seus interessos democràtics,

    polítics, economics generals.

    Pot fucnionar més que alemanya

    amb una política monetària pròpia.
    .

    La Unió Europea és una qüestió

    i Europa és un altra

    la zona euro un altra de ben diferent

    Per fer un euro versemblant a una pesseta,

    amb polítiques espanyolistes i imperialistes

     i estats insostenibles, no cal fer cap euro,

    per això, amb la pesseta ja hi havia prou.

    I tanmateix els interessos democràtics,

    econòmics i polítics de cada país, s’han de respectar.

    Com els dels anglesos, danesos

    suïssos i noruecs …

    La Unió Europea ha de treballar

    en coordinació als interessos comunitàris europees i globals

    però no a qualsevol preu

    i des del respecte democràtic alhora

    dels propis països que l’integren.

  6. El plantejament que fas és d’una grna objectivitat i racionalitat. És bo poder deslligar la reivindicació de la sobiranira d’elements més emocionals que no poden convèncer a tothom. Ara bé, plantejar-ho, com ho fas tu, des del punt de vista de la subsidiarietat em sembla un encert. Metodològicament pot ser molt eficaç en el relat que hem de construir.

    Gràcies 

  7. Molt bé, Raül. Molt maco aquest somni. Ara, despertem-nos, no? Dieu la veritat a la gent: aquesta Europa de la que parles NO existeix. La UE està feta per ESTATS MEMBRES. Aquests Estats membres són els signataris d’uns tractats en virtut dels quals han cedit sobirània. El Regne d’Espanya és un dels signataris d’aquests tractats. La “possible” República (?) Catalana NO és signatària d’aquests tractats. Per tant, la seva creació implicaria LA SORTIDA DIRECTA de Catalunya de la UE. Amb tot el que això implica. Potser no t’agradi l’Europa dels “homes de negre”, però veuràs quina gràcia li farà als teus votants una Catalunya que, d’entrada, tindria més a veure amb Montenegro que amb Suïssa. Una Catalunya on tot estaria per fer, i on, amb l’escenari més optimista, tindríem per davant 10-15 anys fora de la UE (prou que ho saps com funcionen unes negociacions d’adhesió) i fora de l’euro (però plena de deutes, públics i privats, denominats en euro). Ja veries quina gràcia li faria als treballadors. Per no parlar de la divisió social interna que hi hauria. I uns catalans, a més, a qui ni tan sols els quedaria la possibilitat d’anar-se a buscar la vida a fora (sí, amics, a la resta del món, es demanen visats i permisos de treball als nacionals de tercers països).
    Per què voleu fer creure que tot el que s’ha aconseguit DE BO seguiria igual, i només ens desfariem del que considereu “dolent”? Enganyeu el poble, i tots plegats sereu corresponsables dels temps difícils que se’ns apropen…
    Atentament,
    Ex-votant d’ICV. Però no ex-votant fins les darreres eleccions, no. Ja fa temps que us consideraba un “zero a l’esquerra”, però és que ara sou uns “il.lusos inútils” (per dir-ho de manera positiva…)

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de UE: present i futur per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent