Fa uns dies Daniel Cohn-Bendit parlava, a Barcelona, de com en 5 o 10 anys cap estat europeu, per ell sol, pintarà res al món. Qui manarà seran la Xina, Rússia, els Estats Units, Brasil, o l’Índia. Per tant, Europa serà tal, o no serà res. És una qüestió de sobirania. Però no només respecte les altres potències, sinó també respecte dels grans problemes globals actuals. El gran repte és recuperar la sobirania política (i quan dic política, dic democràtica) sobre l’economia i sobre les estructures financeres. Així com d’afrontar millor els grans reptes ambientals i climàtics globals. I això, avui, no es pot fer a escala estatal, sinó que s’ha de fer amb estructures, insisteixo, democràtiques, però a escala supraestatal, i almenys europea, sinó mundial.
Europa sí, però quina Europa?
No la dels homes del vestit negre, la troika, les institucions opaques i ademocràtiques, la del paradigma neoliberal, la dels 27 exèrcits i 1 milió i mig de soldats.
Sí, en canvi, la de les institucions democràtiques, l’estat del benestar, la responsabilitat (i el lideratge) social i ambiental, la paradigma dels drets i les llibertats, la que regula a escala europea i amb institucions controlades per la ciutadania la política econòmica, la política monetària, la política fiscal, la que té un Banc Central Europeu que pugui fer polítiques antícicliques i antirecessió, …
En definitiva: sobirania europea versus sobirania dels (actuals) estats-nació. I això implica, esclar, que els Estats es vegin abocats (i això és el que defenso), a perdre sobirania cap a aquesta Europa, que no és la d’avui. Cap a una Europa en què hi hagi, per exemple, dues cambres representatives: un Parlament directament elegit per la ciutadania amb plena capacitat legislativa (també d’iniciativa) i una cambra territorial, senatorial, en què els estats representats no necessàriament haurien de ser els actuals Estats-nació que formen la UE.
Cohn-Bendit parla de l’Europa postnacional, de la federació d’estats europeus. Compro. La pregunta, en tot cas (i li he posat nombroses vegades), és: quin seria, aquí, l’ens a federar?
En altres paraules, si les competències que avui té l’estat espanyol, volem, vull, que siguin transferides a aquesta europa més sobirana i democràtica, no és més lògic llavors que realitats nacionals i legislatives singulars, com Catalunya, participin directament, al costat d’Espanya, i altres, en les estructures federals d’aquesta eventual Federacio d’Estats Europeus?
Per a mi la resposta només pot ser una: democràcia, referèndum, consultar la gent.
Volem que Catalunya sigui un estat, partint de la base que els actuals estats han de cedir sobirania cap amunt, cap a un marc europeu més democràtic? O no? Jo sí.
I no parlo de nacionalisme, sinó de simple subsidiarietat, de determinar quina sobirania volem a cada nivell. Parlo, en essència, de com construir sobirania amb democràcia. I de com construir, que no destruir, a partir de somnis. I de ser conscients que, per avançar, cal tenir clar el rumb, i el port de destí, sabent que aquest port no serà res més que un nova escala, cap a nous somnis.
Una cosa és tenir somnis i somiar en precioses utopies (cosa necessària i sana) i una altra cosa molt diferent és confondre els somnis amb la realitat.
Com molt bé explica Ignacio Ramonet en el editorial de Monde Diplomatique “Los eurócratas exigen obediencia ciega a los tratados y mecanismos europeos que son, genéticamente, neoliberales.”
(http://www.monde-diplomatique.es/?url=editorial%2F0000856412872168186811102294251000%2Feditorial%2F%3Farticulo%3D52f19fba-7646-4c42-a13a-8370d038d599)
Em sembla molt bé cedir sobirania a la Europa ideal dels teus somnis però, lamentablement, aquesta Europa no existeix ni, sospito, existirà mai.
De moment m’estimo més enmirallar-me en Noruega que no crear una Catalunya independent sotmesa al dictat d’una Europa neoliberal. Sense les restriccions que imposa l’Euro, Catalunya podria devaluar la seva moneda pròpia incrementant així les seves exportacions y augmentant considerablement els ingressos per turisme. Part del deute de la Generalitat es pot declarar odiós i així compensaria el sobrecost de la devaluació.
Bé, a mi també m’agrada somiar, què passa?
I per afavorir alhora interessos globals aliens o de tercers com ara?
Quina qualitat democràtica hi ha a la Xina?
Quina qualitat democràtica hi ha a Rússia?
Quina qualitat social hi ha als Estats Units?
Quina qualitat social hi ha a la India o països emergents?
Els espanyols amb Rajoy al cap davant
volen una Unió Europea a l’espanyola.
a imatge i versemblança de l’unidad’ espanyola,
que sovint ha estat irrespectuosa
amb la resta de pobles que la conformen
que tant han perjudicat a alguns
i més quan la unidad de mercat espanyola
tanmateix ha fracassat en benefici d’uns pocs
i dels pirates dels mercats i no és exemple de res.
Tots no poden ser alemanya
hi ha enconomies que més que la unitat
necessiten ser complentàries.
No se si a Catalunya li interessa
una pesseta catalana
o l’euro, però sembla que en cap cas una pesseta espanyola
per a fer ser sota els mateixos interessos de sempre
en nom de la ‘unidad’ sagrada española.
I sovint sempre en la mateixa direcció
a costa dels de sempre, quan no en la seva contra.
Alhora pot ser que l’Estat espanyol
necessite més una pesseta espanyola,
abans que l’euro
pels seus interessos democràtics,
polítics, economics generals.
Pot fucnionar més que alemanya
amb una política monetària pròpia.
.
La Unió Europea és una qüestió
i Europa és un altra
la zona euro un altra de ben diferent
Per fer un euro versemblant a una pesseta,
amb polítiques espanyolistes i imperialistes
i estats insostenibles, no cal fer cap euro,
per això, amb la pesseta ja hi havia prou.
I tanmateix els interessos democràtics,
econòmics i polítics de cada país, s’han de respectar.
Com els dels anglesos, danesos
suïssos i noruecs …
La Unió Europea ha de treballar
en coordinació als interessos comunitàris europees i globals
però no a qualsevol preu
i des del respecte democràtic alhora
dels propis països que l’integren.
Gràcies
Per què voleu fer creure que tot el que s’ha aconseguit DE BO seguiria igual, i només ens desfariem del que considereu “dolent”? Enganyeu el poble, i tots plegats sereu corresponsables dels temps difícils que se’ns apropen…
Atentament,
Ex-votant d’ICV. Però no ex-votant fins les darreres eleccions, no. Ja fa temps que us consideraba un “zero a l’esquerra”, però és que ara sou uns “il.lusos inútils” (per dir-ho de manera positiva…)