Raül Romeva i Rueda

Obro el llum de l’habitació de la quitxalla. ‘Nooooooo’ sento dues veus a duet. ‘Au, vinga, que ja és tard. Hora de llevar-se’. La gran s’aixeca, se’n va al lavabo i quan torna es comença a vestir. Però vestir un nen de dos anys i mig un dilluns al matí i després d’haver passat un cap de setmana fantàstic amb amics, deixeu-m’ho dir, és un dispendi d’energia enorme i precisa d’un desplegament combinat de tècniques que inclouen la negociació, una certa força per a subjectar-lo quan s’esmuny entre els dits, i, sobretot, habilitat per posar mitjons amb una mà mentre amb l’altra intentes impedir que es tregui la samarreta. ‘No, no i no’ fa el marrec intentant enderrerir l’inevitable. Un cop vestit comença a córrer i saltar per la casa, content com un gíngol.

Superat aquest primer objectiu (confesso que trigaré més o menys, però aquesta guerra l’acostumo a guanyar jo), afrontem el segon: l’esmorzar. La germana es posa cereals de xocolata al bol. Li poso els mateixos al nano. Morros, cops amb la cullera sobre la taula. ‘No, no i no’. Rondina. De nou toca negociar. Saps que se’ls acabarà menjant, però tot i així… ‘Vols els de l’abella?’ ‘No’ ‘I els de la granota?’ ‘No’ ‘Doncs no n’hi ha més, ho sento’. La germana menja i observa, sense dir res. ‘Xí, ocolata‘ fa llavors el nen. I li torno a posar els mateixos cereals que ja li havia posat a l’inici, però que havia hagut de tornar al pot mentre negociava el què, em semblava, era evident. Confesso que aquesta guerra, tanmateix, no la guanyo sempre. De vegades fem taules o, fins i tot, algunes (per bé que poques) em veig obligat a a acceptar la derrota.

La tercera guerra comença quan toca posar les sabates i l’abric per anar a la llar d’infants. ‘No, no i no’. Un parell de voltes perseguint el petit subjecte al voltant del sofà estan assegurades. Un cop atrapat és qüestió de fermar-lo ben fermat entre les cames i posar una sabata, primer, l’altra després, i un altre cop la primera que, tingue-ho per segur, s’haurà tret. Amb els dos peus calçats és qüestió de posar-lo dret i posar-li la jaqueta. Sovint convé aturar-se llavors uns segons per agafar aire. ‘io, guapu’ sento que diu.

Avui, però, hem viscut una quarta guerra. Com que és setmana de Carnestoltes, els infants havien de dur un barret o alguna cosa similar al cap. Hem obert el bagul de les disfresses i hem remenat. Ha sortit un barret d’arlequí, d’aquells de colors que venen a l’IKEA. ‘T’agrada aquest?’ ‘Xí, xí‘. ‘Perfecte!’ penso, ‘anem bé’. Li poso. Dura exactament tres segons fins que se l’arrenca. ‘No’ -fa amb gest morrut i encreuant els braços. ‘Ja hi som’ penso. Respiro. ‘D’acord’, faig mentre escampo per terra tota mena de barrets, gorres o d’altres objectes que poden fer el fet. ‘Mira, aquest de bruixa, o aquest de pirata, una escumadera, un embut, un barret de camperol, o aquesta perruca vermella, …’ ‘No, no, no, no,…’ ‘I aquest de víking?’ ‘No!’. Al cap de deu minuts negociant la paciència s’acaba. ‘Escull-ne un, caram, que hem de marxar!’

Dos minuts més tard surto per la porta, camí de la llar d’infants, amb un nen de dos anys i mig, ben abrigat -que fa fred-, i amb un barret d’arlequí, dels que venen a IKEA, al cap. A l’habitació ha quedat un escampall de barrets i símils que em tocarà recollir quan torni a casa després de deixar el nen, i abans d’anar a la feina.

De nou a casa, i mentre recullo els barrets i els deso novament al bagul de les disfresses, poso la ràdio. És l’hora de la tertúlia. Parlen de la mesura de reduir la velocitat de 120 a 110 a les autopistes i autovies per estalviar combustible. Està més que provat que conduint a menys velocitat i sense estrebades se’n gasta molt menys. Els tertulians, la tertuliana i, fins i tot, el Conseller de la cosa, que ha entrat via telefònica, en fan mofa, critiquen la mesura, ridiculitzen l’obvietat científica. ‘No, no, no i no’ fan uns i altres. No els veig, però me’ls imagino morruts i amb els braços creuats, picant amb el peu al terra. ‘No, no i no’ repeteixen. Saben que és una mesura que convé, que és útil, que funciona, que estalvia energia, que salva vides, que redue¡x la contaminació, i, sobretot, saben que, per tot això, l’acabaran aplicant. És més, és molt probable que d’aquí a un temps se l’apropiïn i sentenciïn sense cap mena de pudor, que ‘ells -i ella-, sempre l’han defensada’. Però avui, de moment, només saben dir: ‘No, no i no’.

Jo me’ls escolto, respiro, somric, i me’ls imagino, a ells i ella, amb el capell d’arlequí amb el que el meu fill ha anat avui a la llar d’infants. Que dificil és, penso, i quanta paciència cal, per educar. Tanco el bagul i surto de casa, camí de la feina.