Publicat el 22 de maig de 2006
Montenegro referent per a Catalunya?
El meu company de grup al Parlament Europeu, Milan Horacek, d’origen txec però diputat per la llista dels Verds alemanys, i que ha assistit com a observador al referèndum de Montenegro aquest cap de setmana, m’envia aquesta nota:
"Yesterday’s referendum in Montenegro, with 55.4% of an overall turnout of 86% voting in favour of Montenegro’s independence from Serbia, should be acknowledged as being legitimate. Having observed polling in the area surrounding the city of Cetinje, as a member of the Parliament’s observation mission, I can confirm that procedure at the polling stations was correct. Following this result, the European Union must support both Montenegro and Serbia. Accession negotiations with Montenegro will have to be redefined and the country must be assisted in making the transition to independence.". (…)
Les regles eren clares. Les va imposar la UE i per tant ara les ha de respectar. La participació ha estat de llarg superior al 50% exigit mentre que els vots favorables a la independència han estat també superiors (tot i que no espectacularment) al 55% reclamat. D’entrada cal celebrar que s’hagi evitat l’escenari que tothom temia (que el sí fos superior al 50% però inferior al 55%). Això evita una zona gris que hauria estat realment difícil de gestionar. En canvi, ara tothom té clar el resultat i, almenys de moment, les dues opcions han reconegut públicament que l’acataran.
Tal i com diu el meu company Horacek, ara el procés de negociar la integració s’haurà de fer amb dos estats diferents, enlloc d’un.
Pel què fa a si això és un exemple a tenir en compte com a precedent per a Catalunya ja m’avanço a dir que per a mi no ho és. Reitero un cop més que sóc un ferm partidari del dret a l’autodeterminació i, per tant, defenso el dret a que cada poble decideixi lliurement què vol ser, i com vol organitzar-se. Per tant defenso la legitimitat de la consulta a Montenegro, i el seu resultat, de la mateixa manera que sóc partidari d’aplicar aquest dret a Catalunya, a Euskadi i al Sàhara Occidental, per exemple.
Ara bé, els antecedents i els contextos també compten en aquest debat, i en aquest sentit no considero que ni els antecedents recents del referèndum a Montenegro (i especialment el període bèlic) ni tampoc el context actual (país en fase postbèl·lica rodejat de repúbliques inestables, i amb l’entrada a la UE com a horitzó) siguin comparables a la Catalunya actual, i encara menys a la que quedarà després del referèndum de l’Estatut.
Per altra banda, quin és el camí que seguiran les dues repúbliques ara independents l’una de l’altra? En primer lloc hauran de cooperar (d’entrada Montenegro és la sortida al mar de Sèrbia). En segon lloc, el fet que a Montenegro hi hagi encara una població sèrbia certament considerable farà que, de facto, les relacions entre els dos països superi en molt l`àmbit institucional. I finalment tots dos volen entrar a la UE, a una UE, recordem-ho, que quan estigui preparada per acceptar l’entrada d’aquests dos països no tindrà absolutament res a veure amb l’actual, entre d’altres coses perquè l’actual model basat en la suma d’Estats no funciona, i s’ha de canviar, més tard o més d’hora.
Per tot això penso que el que ha de fer Catalunya, més que no obsessionar-se en esdevenir un Estat membre de la UE, és ser una mica més realista i liderar el debat cap a la reforma de les institucions comunitàries de manera que, per una banda, el Consell esdevingui una mena de Senat Europeu territorial (Cambra Alta) en què no només hi hagi representats els Estats sinó aquells territoris que tenen competències i capacitat legislativa en els àmbits sobre els què decideix, convertint-se al mateix temps el Parlament Europeu en una veritable Cambra Baixa plenament legislativa, i per altra banda, i de manera paralel·la, cal que Catalunya afronti la millora del seu autogovern i l’ampliació i enfortiment d’aquells àmbits i competències que ara li són pròpies, o que haurien de ser-ho, la qual cosa passa, tot i que no s’acaba aquí, per l’aprovació de l’Estatut el 18J. Certament, l’Estatut no ens donarà estatus d’Estat a la UE, però ens permetrà seguir guanyant poder, autonomia i veu pròpia. En canvi, rebutjar-lo ens allunya d’aquesta opció, i no diguem ja de la visió més maximalista que suposa la independència.
Saludem per tant la independència de Montenegro, però no ens equivoquem, nosaltres hem de dissenyar i seguir el nostre propi camí, aprofitant els instruments que tenim al nostre abast.
(Nota: per cert, per afegir més arguments al debat recomano, entre d’altres, la lectura de l’article que avui publica Rubert de Ventós a La Vanguardia, ‘Un sí radical‘)
Tal i com diu el meu company Horacek, ara el procés de negociar la integració s’haurà de fer amb dos estats diferents, enlloc d’un.
Pel què fa a si això és un exemple a tenir en compte com a precedent per a Catalunya ja m’avanço a dir que per a mi no ho és. Reitero un cop més que sóc un ferm partidari del dret a l’autodeterminació i, per tant, defenso el dret a que cada poble decideixi lliurement què vol ser, i com vol organitzar-se. Per tant defenso la legitimitat de la consulta a Montenegro, i el seu resultat, de la mateixa manera que sóc partidari d’aplicar aquest dret a Catalunya, a Euskadi i al Sàhara Occidental, per exemple.
Ara bé, els antecedents i els contextos també compten en aquest debat, i en aquest sentit no considero que ni els antecedents recents del referèndum a Montenegro (i especialment el període bèlic) ni tampoc el context actual (país en fase postbèl·lica rodejat de repúbliques inestables, i amb l’entrada a la UE com a horitzó) siguin comparables a la Catalunya actual, i encara menys a la que quedarà després del referèndum de l’Estatut.
Per altra banda, quin és el camí que seguiran les dues repúbliques ara independents l’una de l’altra? En primer lloc hauran de cooperar (d’entrada Montenegro és la sortida al mar de Sèrbia). En segon lloc, el fet que a Montenegro hi hagi encara una població sèrbia certament considerable farà que, de facto, les relacions entre els dos països superi en molt l`àmbit institucional. I finalment tots dos volen entrar a la UE, a una UE, recordem-ho, que quan estigui preparada per acceptar l’entrada d’aquests dos països no tindrà absolutament res a veure amb l’actual, entre d’altres coses perquè l’actual model basat en la suma d’Estats no funciona, i s’ha de canviar, més tard o més d’hora.
Per tot això penso que el que ha de fer Catalunya, més que no obsessionar-se en esdevenir un Estat membre de la UE, és ser una mica més realista i liderar el debat cap a la reforma de les institucions comunitàries de manera que, per una banda, el Consell esdevingui una mena de Senat Europeu territorial (Cambra Alta) en què no només hi hagi representats els Estats sinó aquells territoris que tenen competències i capacitat legislativa en els àmbits sobre els què decideix, convertint-se al mateix temps el Parlament Europeu en una veritable Cambra Baixa plenament legislativa, i per altra banda, i de manera paralel·la, cal que Catalunya afronti la millora del seu autogovern i l’ampliació i enfortiment d’aquells àmbits i competències que ara li són pròpies, o que haurien de ser-ho, la qual cosa passa, tot i que no s’acaba aquí, per l’aprovació de l’Estatut el 18J. Certament, l’Estatut no ens donarà estatus d’Estat a la UE, però ens permetrà seguir guanyant poder, autonomia i veu pròpia. En canvi, rebutjar-lo ens allunya d’aquesta opció, i no diguem ja de la visió més maximalista que suposa la independència.
Saludem per tant la independència de Montenegro, però no ens equivoquem, nosaltres hem de dissenyar i seguir el nostre propi camí, aprofitant els instruments que tenim al nostre abast.
(Nota: per cert, per afegir més arguments al debat recomano, entre d’altres, la lectura de l’article que avui publica Rubert de Ventós a La Vanguardia, ‘Un sí radical‘)
Ara bé, els antecedents i els contextos també compten en aquest debat, i en aquest sentit no considero que ni els antecedents recents del referèndum a Montenegro (i especialment el període bèlic) ni tampoc el context actual (país en fase postbèl·lica rodejat de repúbliques inestables, i amb l’entrada a la UE com a horitzó) siguin comparables a la Catalunya actual, i encara menys a la que quedarà després del referèndum de l’Estatut.
Per altra banda, quin és el camí que seguiran les dues repúbliques ara independents l’una de l’altra? En primer lloc hauran de cooperar (d’entrada Montenegro és la sortida al mar de Sèrbia). En segon lloc, el fet que a Montenegro hi hagi encara una població sèrbia certament considerable farà que, de facto, les relacions entre els dos països superi en molt l`àmbit institucional. I finalment tots dos volen entrar a la UE, a una UE, recordem-ho, que quan estigui preparada per acceptar l’entrada d’aquests dos països no tindrà absolutament res a veure amb l’actual, entre d’altres coses perquè l’actual model basat en la suma d’Estats no funciona, i s’ha de canviar, més tard o més d’hora.
Per tot això penso que el que ha de fer Catalunya, més que no obsessionar-se en esdevenir un Estat membre de la UE, és ser una mica més realista i liderar el debat cap a la reforma de les institucions comunitàries de manera que, per una banda, el Consell esdevingui una mena de Senat Europeu territorial (Cambra Alta) en què no només hi hagi representats els Estats sinó aquells territoris que tenen competències i capacitat legislativa en els àmbits sobre els què decideix, convertint-se al mateix temps el Parlament Europeu en una veritable Cambra Baixa plenament legislativa, i per altra banda, i de manera paralel·la, cal que Catalunya afronti la millora del seu autogovern i l’ampliació i enfortiment d’aquells àmbits i competències que ara li són pròpies, o que haurien de ser-ho, la qual cosa passa, tot i que no s’acaba aquí, per l’aprovació de l’Estatut el 18J. Certament, l’Estatut no ens donarà estatus d’Estat a la UE, però ens permetrà seguir guanyant poder, autonomia i veu pròpia. En canvi, rebutjar-lo ens allunya d’aquesta opció, i no diguem ja de la visió més maximalista que suposa la independència.
Saludem per tant la independència de Montenegro, però no ens equivoquem, nosaltres hem de dissenyar i seguir el nostre propi camí, aprofitant els instruments que tenim al nostre abast.
(Nota: per cert, per afegir més arguments al debat recomano, entre d’altres, la lectura de l’article que avui publica Rubert de Ventós a La Vanguardia, ‘Un sí radical‘)
Per tot això penso que el que ha de fer Catalunya, més que no obsessionar-se en esdevenir un Estat membre de la UE, és ser una mica més realista i liderar el debat cap a la reforma de les institucions comunitàries de manera que, per una banda, el Consell esdevingui una mena de Senat Europeu territorial (Cambra Alta) en què no només hi hagi representats els Estats sinó aquells territoris que tenen competències i capacitat legislativa en els àmbits sobre els què decideix, convertint-se al mateix temps el Parlament Europeu en una veritable Cambra Baixa plenament legislativa, i per altra banda, i de manera paralel·la, cal que Catalunya afronti la millora del seu autogovern i l’ampliació i enfortiment d’aquells àmbits i competències que ara li són pròpies, o que haurien de ser-ho, la qual cosa passa, tot i que no s’acaba aquí, per l’aprovació de l’Estatut el 18J. Certament, l’Estatut no ens donarà estatus d’Estat a la UE, però ens permetrà seguir guanyant poder, autonomia i veu pròpia. En canvi, rebutjar-lo ens allunya d’aquesta opció, i no diguem ja de la visió més maximalista que suposa la independència.
Saludem per tant la independència de Montenegro, però no ens equivoquem, nosaltres hem de dissenyar i seguir el nostre propi camí, aprofitant els instruments que tenim al nostre abast.
(Nota: per cert, per afegir més arguments al debat recomano, entre d’altres, la lectura de l’article que avui publica Rubert de Ventós a La Vanguardia, ‘Un sí radical‘)
(Nota: per cert, per afegir més arguments al debat recomano, entre d’altres, la lectura de l’article que avui publica Rubert de Ventós a La Vanguardia, ‘Un sí radical‘)
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política Catalana/PPCC/Andorra per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Mira, si fóssim un Estat independent molts dels problemes que tenim ara desapareixerien… Començant per la política d’habitatge, perquè hi podríem dedicar els calerons dels nostres impostos i no haver de patir el que (no) fan Mayol a Barcelona (i mira que fa anys que hi és!) i Milà/Baltasar a la Generalitat, i acabant per on tu vulguis… A més de paraules boniques calen fets, polítiques palpables… no us ho heu plantejat mai, això?
Dius que estàs d’acord amb l’autodeterminació però que no ha de ser el nostre camí.
I perquè tanta por? si tan segurs esteu que no és el nostre camí, quin problema hi ha en preguntar-ho a la ciutadania? o es que teniu por de perdre?
Estatuts? Diguem NO
El dret d’autodeterminació n’és un dels més importants per a un col·lectiu. La discusió no és pas si han decidit independitzar-se o si volen anar-hi junts. La discusió és poder decidir. És així de senzill. I Montenegro a decidit en PAU, sense guerres ni morts ni terratrèmols. No és cap altra cosa, el dret a decidir i fer-ho en pau, sense que cap "salvapatrias" rovellat ens amenaci.
I el problema és que hi ha molts que, com tu, defenseu una cosa i actueu en contra d’això que defenseu, al capdavall defenseu el dret d’altres, però no pas per a nosaltres, es veu que "aquest no és el nostre camí", el nostre camí és no poder exercir aquest legítim dret.
El 18 de juny la senyera al balcó i a votar NO!
http://www.tudecideixes.info
Que anem per internet, ordinador amb ADSL, telefonia movil, llum, aigua, feïna, gràcies a l’Estatut del 79, i ja no anem en sis-cents.
I si no aprovem l’Estatut del congrés del 2006, serà una regressió fins abans que l’home va inventar la roda i la Psoe-convergència no podrà gestionar no se quantes competències més, que en definitiva és el que realment és preocupa recuperar les cadires, i quad abans millor..
Com molt encertadament ha dit n’Hèctor López Bofill, el mateix esforç per millorar la nostra situació dins de l’estat Espanyol és el que cal per independitzar-nos; i com jo dic, el mateix esforç que caldria per millorar la llei electoral és el que cal per assolir un estat federal espanyol i el mateix esforç que cal per a independitzar-nos d’Espanya!
I jo i molts, aviat ja hem triat a on volem arribar i ho volem fer sense passos intermedis!
Espanya no vol! I a Catalunya no li convé!
"Catalunya i Espanya seran més felices separades!" Tothom té dret a refer la seva vida!
Visca Montenegro! Visca Espanya alliberada de nosaltres! Visca Catalunya Lliure i Plena!
SM i JP
RAONS PER VOTAR CONTRA EL NOU ESTATUT
Per patriotisme, no
Des del catalanisme també podem dir no a un Estatut que ha enterrat els principis del 30 de setembre i que no suposa cap mena de canvi substancial en les relacions amb l’Estat espanyol. El Parlament havia aprovat un text que consagrava el reconeixement de la nostra nació com a entitat política, que blindava el poder assumit per la Generalitat i que assegurava un marc de finançament suficient. Com és sabut, però, un pacte entre el cap del govern l’espanyol i el cap de l’oposició a Catalunya (cosa que no té antecedents en cap sistema del món) va arruïnar la voluntat majoritària dels representants de la ciutadania i sacrificà tots els aspectes esmentats: en el text que serà sotmès a referèndum no hi haurà, doncs, ni ple reconeixement jurídic nacional, ni blindatge de competències, ni finançament suficient. Cap dels objectius pels quals es va fer el nou Estatut ha estat assolit.
En aquesta tessitura, ¿no té un punt d’humiliació acceptar un text que no dóna resposta a cap de les demandes formulades? Un text que no passa de ser allò que ja hauríem pogut aconseguir amb l’Estatut vigent de 1979 si s’hagués desplegat amb algunes lleis orgàniques i una interpretació més autonomista del Tribunal Constitucional.
Penso que el patriotisme, per utilitzar el terme que va invocar l’Agustí Colomines la setmana passada en sentit antagònic, té alguna cosa a veure amb la dignitat, i em sembla força indigne participar en una negociació on estan en joc aspectes cabdals per a la teva comunitat política i no obtenir res del que havia estat proposat.
I quan dic no res, ho afirmo taxativament. Furgant en els racons dels preceptes estatutaris que resten no trobem cap senyal, no sols de les línies mestres de la proposta del Parlament, sinó de detalls menors que potser podrien haver suposat una avenç, per posar uns exemples: el català continuarà sense ser requisit per exercir de jutge a Catalunya, la Generalitat continuarà sense tenir competències sobre l’aeroport del Prat, continuarem sense tenir seleccions nacionals, sense poder definir i regular un sistema de seguretat pública de forma íntegra o sense poder convocar referèndums si no ho autoritza l’Estat (coses, totes elles, que incloïa l’Estatut del 30 de setembre). No hi ha cap escletxa per on poder haver sortit del full de ruta, res que s’escapi a un text ajustat a l’Espanya unitària de sempre que no té cap mena de ganes d’avançar cap a un horitzó federal i plurinacional.
No tinc res en contra d’Andalusia (per mi com si es volen declarar independents) però no diu gaire a favor d’un Estatut de Catalunya a l’alçada de les nostres ambicions nacionals que el text andalús aprovat fa poc pel Parlament d’aquella comunitat sigui calcat al nostre (només falta que el català sigui declarat la llengua oficial d’Andalusia), potser només hi ha una diferència: un sistema de finançament que si a Andalusia s’aprova i s’aplica de debò farà irrellevants els preceptes de l’Estatut català en aquesta matèria. ¿És això el màxim que el govern amic de Zapatero podia oferir als catalans? ¿L’Estatut d’Andalusia?
Alguns defensors del sí m’han replicat que anar més enllà hauria estat trencar les regles del joc, que no estàvem preparats per fer el pas endavant i que ens hem de resignar amb el que tenim. Però, en primer lloc això no és veritat, l’Estatut ha estat retallat molt més enllà de les objeccions constitucionals, si els partits catalans haguessin negociat junts a Madrid es podria haver forçat la màquina sense una ruptura. El govern Zapatero va utilitzar el pretext de la constitucionalitat per passar el ribot allà on la Constitució no deia res.
I en segon lloc: per què no es pot dir ‘no’, senzillament, perquè tampoc no acceptes les regles del joc, perquè no acceptes que la norma institucional bàsica del teu país hagi de ser aprovada amb el consentiment del president del govern d’un altre país, perquè estàs fart d’una estructura jurídica, i política i econòmica que no ha trontollat des de la Transició i que amenaça de portar Catalunya a l’estancament i a la dissolució, perquè et deprimeix que els mateixos que decidien fa vint-i-cinc anys (Maragall o Guerra, per dir dos noms) són els mateixos que decidiran el futur dels propers vint-i-cinc, dir, senzillament, que no perquè vols que finalment hi hagi una sotragada a Catalunya que s’endugui per davant tot l’equilibri de poders i tota la teranyina mediàtica que mai no ha posat en dubte la nostra subordinació a Espanya, perquè reclames una renovació completa d’un model exhaurit i perquè entens que és imprescindible el relleu generacional i que comencin a tallar el bacallà aquells que no recorden ni la Guerra Civil, ni el franquisme, que no van votar ni la Constitució, ni l’Estatut del 79, ni entenen de cap de les maneres per què hem d’abaixar el cap per servilisme o per compassió quan en democràcia podem aspirar a tot. Per què no podem votar que no aquests que ara arribem a la nostra maduresa com a ciutadans que també reclamem el dret de viure el nostre moment èpic i d’escriure la nostra història d’una vegada?
Qui vol hipotecar-se per als propers vint-i-cinc anys per la competència en matèria de ferrocarril i cable quan té a les seves mans l’inici d’un procés que situï Catalunya al lloc que li correspon a Europa i al món? Per patriotisme no podem legitimar les engrunes.
Hèctor López Bofill
Professor de dret constitucional
I quan serà el moment de demanar el dret a l’autodeterminació també per Catalunya?
Tan fràgil és la democràcia que ens ha tocat, que ens fa por demanar-ho?
Estic d’acord amb aquells que diuen que la situació de Catalunya no és comparable a la de Montenegro, per més que m’ho miro veig que un referèndum d’aquestes característiques tindria molt més sentit a Catalunya i Euskadi que a Montenegro, veig moltes més raons culturals, socials i econòmiques perquè així sigui. La diferència? Doncs mentre a Montenegro se li diu que sense una Sèrbia que protegeix criminals de guerra tindran més fàcil l’entrada a la UE, a nosaltres determinats polítics ens diuen que la independència ens portaria a l’expulsió de la UE (és un argument bastant habitual en campanyes electorals).
Clar que per parlar d’un referèndum aquí caldria primer de tot oblidar tot el pensament falangista que està ben present encara en els dos principals partits estatals, primer hauríem que tindre assegurada una total llibertat de vot, sense amences ni coaccions.
Felicitats pel teu magnífic bloc i per la valentia de permetre deixar comentaris, tot i que hi ha qui no guarda les formes, també som molts els que valorem molt positivament que ens permetis respondre els teus articles.
Montenegro i Sèrbia formaven una federació. Era una relació, legalment, d’igual a igual. Espanya no és federal ni vol cap descentrament polític. Ens heu estat mentint des del govern i a les urnes us passarem factura. Comparar Montenegro amb Catalunya és ridícul i sap realment greu, perquè la situació catalana és molt pitjor. A Iugoslàvia hi havia fins als temps negres una llibertat cultural que ja voldríem els catalans. No hi havia cap imposició cultural, com hi ha a Catalunya. És a dir, els burgesos de les diverses "regions" treballaven per a l’interès de les seves pròpies regions no per als altres, i això signficava òbviament per exemple mantenir la dignitat de la llengua… Sabeu el merder que hi va haver a Eslovènia quan un judici es va fer en serbi? Jo crec que els drets si existeixen són per ésser aplicats, ja que són fruit d’una necessitat. Espero que les urnes us donin una lliçó de democràcia. És inútil tota la vostra demagògia. Si no sou capaços de fer complir les vostres lleis millor que tanqueu el parlament de catalunya, poca-vergonyes.
Hola Raül,
Soc votant ara per ara d’ERC, però quan tu i el Joan Herrera vau aparèixer encapçalant les llistes d’ICV la meva dona i jo ens en vam alegrar molt, perquè per primera vegada semblava que tindríem una alternativa si ERC es desviava.
Ara sento que l’alternativa s’ha esvaït. Us equivoqueu amb errors Pujolistes del passat. Dius que la via catalana ha de ser la del reconeixement a Europa de les regions. Aquesta és una via morta. El 90% de la representació a la UE és dels estats. Les poques regions-nacions que no tenen estat seran sempre trepitjades democràticament parlant per les grans Anglaterres, Frances, Alemanyes i fins i tot pels països petits, que no necessiten el desgast que els implicaria ajudar a aquestes excentricitats.
Et poden regalar totes les bones paraules que vulguin al parlament europeu. És la congregació més gran de relacions públiques del món, però a l’hora de la veritat, les regions no contaran per a res en una Europa de 30 estats. Què vols, que en comptes de gestionar 30 estat gestionin 60 regions? Et diran que somnies truites.
Reacciona Raül!! Catalunya necessita que el jovent com vosaltres comenci a pensar en el futur, i no només somniar un món ideal. Construir des de la útopia.
hola raül !
gràcies per contestar-me i bé espero la teva entrada al bloc sobre els immigrants que arriben a les costes només amb la roba que duen a sobre (si arriben).
en tot aquest debat nacional jo penso això:
cada vegada tenen menys sentit les fronteres. estem governats per empreses multinacionals (és igual que sigui la caixa, el banco bilbao, gas natural, repsol, telefonica…) que imposen les seves regles del joc.
Per això es precaritza la vida de la població mitjana, per això els africans ho estan passant tan malament.
si no ens adonem d´això, és igual ser independents o no.
No vull entrar en el debat Catalunya-Montenegro. Vull dirigir-me a tú Raul i en especial a la direcció de ICV, potser no som Montenegro, però tenim un problema, dels grossos, i no el resoldrem amb l’Estatut. Has vist la de comentaris que tens en el teu blog? tots amb un sentit concret, són gent que és independentista, no esta d’acord amb la relació actual que tenim amb l’estat i cada dia aquesta gent són més i el pitjor, estan més emprenyats.
Crec que saps que tenim un problema i ara amb el nou Estatut s’agreugerà, perque interiorment saps, sabeu, que no solucionem res (res important) amb el nou text. Per molt que m’esforço no entenc que gent que es diu "d’esquerres de debo", es complau d’un pacte amb el regionalisme de dretes i fet d’esquenes de tota l’esquerra de Catalunya. Un pacte que es ven els ciutadants de Catalunya la seva prosperitat i el seu reconeixement per un indecent pacte de poder,…… la veritat no ho entenc, a menys que sigue-ho el que negeu que sou.
Això no va bé…………
Realment m’agradaria estar amb els seus arguments, així com m’agradaria estar amb Rubert de Ventós amb les seves paraules i conviccions…
Però si us he de ser sincer, no em convenç, almenys de moment, i intentaré argumentar el meu perquè amb tres raons i una conclusió:
Primera: A diferència del que creu en Ventós, un SÍ massiu retardarà més l’aprofundiment de l’autogovern. A més, jo sóc dels que creuen que les estructures polítiques han de mutar com muta la societat a la què serveixen, i per tant les àncores que llenceu perquè estructures perverses es perpetuïn amb la finalitat de "fer veure" a la gent em sembla una manera de perpetuar injustícies. A més un sí d’aquests debilitarà als qui, dins del PSC-PSOE, creuen més en la via defensada per en Ventós i per vosté mateix.
Segona: Aquest és un argument que ja vaig fer en algun altre comentari. I és que sóc un ferm defensor d’una divisió de poders que cada día és més dèbil. Per moltes raons (claredat, rendiment de comptes,…) la divisió de poders és quelcom molt desitjable per uns ciutadans que veuen com el Príncep, per falta de convicció en la lluita contra els forts, tiranitza la vida dels dèbils. Quina solució hi veig jo? Un reforçament de la divisió, que inclogui la divisió clàssica, amb una nova divisió efectiva de nivell inferior i superior que aquest Estatut no completa perquè no s’inclou en el seu articulat, sinó que es deixa a futurs desenvolupaments legislatius. A més, també sería desitjable que no s’agrupessin massa competències diferents en el mateix òrgan de govern, doncs del contrari s’afavoreix el regateig inter-competencial (de l’estil jo faig això si tu abandones allò, o jo no dic res aquí si tu em deixes fer allà).
Tercer: La vía possibilista i regionalista que propugnes per a les institucions europees cada día recorda més a les dietes del Imperi Romano-Germànic. Com és possible que en una reunió entre iguals n’hi hagi uns que resten subordinats als altres per certes qüestions? Qui entendrà que Montenegro tingui més pes que Catalunya o Andalusia o Baviera? Tinc la convicció que això no funcionarà perquè la distància entre allò formal i allò real serà massa gran. Les relacions seran massa complexes a ulls dels qui no tenen temps en la seva vida diària per contemplar-les i els forts intentaràn destruïr les institucions comunes que s’escapen del seu poder.
Conclusió: Des del meu punt de vista hem d’aprendre d’allò que ja ha passat. L’Imperi que és i serà la Unió Europea és quelcom inevitable. Està clar que aquesta estructura és beneficiosa. No obstant hom no s’ha de deixar enlluernar per coses que, semblant noves, potser no ho son tant.
I una cosa que sovint oblidem és que la forma, sí que tè importància. I davant de la gent, fins i tot de la més humil el que és important és el Rei i no el noble, per més poder que aquest ostenti. És d’aquesta manera que en el moment en que van poder els reis van poder fer evolucionar els sistemes en monarquies absolutes perquè, als ulls de la gent, ja eren monarques absoluts. Això no va poder passar en els països on, per tradició o per força, els nobles, l’esglèsia, les ciutats i els seus gremis s’havíen bastit unes formes i institucions que feien veure a la població el poder que ostentaven, amb cerimònies tant clares com el jurament de les constitucions, l’obligació de demanar permís al parlament per posar impostos, etc.
Salutacions,