Moments que marquen per sempre
Hi ha moments a la vida que queden marcats per sempre més en la memòria, individual i col.lectiva. Són aquells instants únics, singulars, especials, no necessàriament espectaculars vistos des de fora, però sí emocionalment potents per a qui els viu.
Aquest cap de setmana he afegit al meu disc dur emocional personal una nova col.lecció d’estampes que m’acompanyaran per sempre més. L’escenari: la Tarraco Arena Plaça. El motiu: el concurs de castells 2012.
Veure un concurs d’aquesta entitat és una experiència en si mateix. Viure-ho és, simplement, indescriptible.
Des del moment mateix en què vàrem entrar a la plaça vàrem ser conscients que aquella era una vivència històrica. Després va venir l’emotiu cant conjunt dels Segadors, la visió de la catifa multicolor que cobria l’arena, i l’inici d’una contesa que feia aflorar la tensió i els nervis que les colles, inevitablement, vivien.
Els dos primers intents desmuntats de 2d8f i de 3d8 no van desmotivar la colla. Ans al contrari. Començar la tercera ronda amb 0 punts, i últims en el marcador, només va servir per fer resorgir el veritable motor d’aquest grup: el bon humor i les ganes de passar-ho bé fent castells, per davant de cap altra cosa.
El 4d8 descarregat (el novè de tota la seva història) va atorgar la confiança que feia falta per encarar el tram final de la contesa. Quedaven dues rondes. Era un tot o res. Doncs què carai, a pel tot.
I aquí va arribar el primer 2d8f descarregat de la història gausaca. Patit? Sí. Bonic? no tant com el primer intent desmuntat. Però aconseguit al cap i a la fi. Viure-ho des de la soca t’obliga a veure-ho sense mirar, a sentir-ho sense saber què està passant, a endevinar què vol dir cada tremolor, cada aplaudiment, cada silenci. Res, però, és comparable amb l’esclat, primari i sincer, de l’objectiu reeixit.
Finalment, ja cansats i en cinquena ronda, era el moment del 3d8, el novell en el quadern de ball de la colla. El primer intent desmuntat donava confiança. El 3d7 net descarregat en l’assaig de la vigilia donava seguretat. La resta ho posava l’entorn. Tot plegat va culminar en una aleta, merescuda, però segurament insuficient. Va acabar caient, per sort sense greus conseqüències personals. La feina estava feta. La celebració estava justificada. La classificació final era, realment, el de menys. Havíem vingut a passar-ho bé, a viure un moment històric. I així va ser.
I per postres, dues cireretes. Una: veure l’Elda feliç, allà dalt, fent d’acotxadora en el 2f, i d’enxaneta en el 3 i el 4. I dues: el pilar, amb l’Aline i l’Elda a sobre, en Jordi a sota, i els Gausacs bastint una pinya de primera divisió.
O, en versió complerta, gràcies a la Xarxa de Televisions Locals:
.
Font:
Repeteixo, GRÀCIES!!