Raül Romeva i Rueda

No vaig poder assistir ahir al vespre al Consell Nacional dICV en què es va abordar el relleu forçat de Milà al capdavant del Departament de Medi Ambient i Habitatge. No obstant, vull sumar-me als elogis i suports que Milà va rebre, i constatar un cop més la gran estupefacció per una remodelació que, si bé era segurament necessària en alguns casos, no ha estat el revulsiu que pretenia, ni en el fons, ni en la forma, ni en el moment.

Al mateix temps vull manifestar també el meu suport al nou Conseller, Francesc Baltasar, a qui sobra experiència i habilitat política, però que necessitarà molt més que això si vol seguir fent una feina tan necessària com és la de vetllar per que aquest govern sigui coherent pel que fa a polítiques ambientals i d’habitatge.

Enmig de tant desconcert  i despropòsits, la feina de Milà ha estat, sens dubte, de les més destacades del govern, tot i que no sempre hagi estat ben compresa. Sorprèn, de fet, que Milà hagi rebut contundents crítiques tant per part de sectors econòmics i empresarials (que l’acusaven de parar el país) com de sectors ecologistes (que el consideraven massa tou).

Més enllà de prejudicis o partidismes crec que n’hi ha prou amb llegir correctament els diaris per veure que ambdues acusacions són injustes. En primer lloc perquè vetllar per tal que totes les polítiques que duu a terme la Generalitat tinguin en compte la dimensió de la sostenibilitat i del respecte al medi ambient, la salut i els drets de les generacions futures no és sinònim de paralitzar el país, sinó més aviat de garantir que aquest podrà seguir existint com a tal durant molt de temps.

Pel què fa a la segona crítica, la de no ser prou contundents, cal també recordar quins són els números que surten de les darreres eleccions. En democràcia la gent expressa les seves opcions lliurement el dia dels comicis, i de moment no s’ha constatat que hi hagi grans majories que apostin per tal que el govern faci una política ambientalment responsable. Més aviat al contrari. Les majories han optat sempre per forces que, com CiU o PSC no s’han significat mai per la seva sensibilitat ambiental. I malgrat això, no hi ha cap mena de dubte que la influència de la gestió de Milà en la política del govern ha estat molt superior a la que numèricament caldria esperar, la qual cosa, és cert, no ha impedit algunes derrotes importants degut a la manifesta insensibilitat ambiental d’alguns consellers en particular, i del fet que aquests consellers compten amb un aval electoral gens menyspreable. En aquest sentit, el gran valor afegit que penso que ha aportat fins ara la presència d’ICV al govern és posar de manifest que la dimensió de la sostenibilitat ha de ser transversal, però que mentre no ho sigui, és a dir, mentre els Departaments més directament afectats (política territorial, industria, agricultura, turisme) obviin aquesta visió, cal que hi hagi algú que la recordi constantment en el sí de l’equip de govern, que és on finalment es prenen les decisions.

En definitiva, sempre hi haurà per a qui es fa massa des del Departament de Media Ambient, i que fins i tot voldrien que desaparegués aquest Departament, com també sempre hi haurà qui consideri que es fa massa poc. Així que, finalment, només ens queda una opció, ser responsables i honestos amb nosaltres mateixos i mantenir-nos actius en accions de govern mentre pensem que hi podem aportar una visió que no hi seria si no hi fossim. Malgrat que la nostra feina estigui més o menys reconeguda, és certament necessària, i com sol passar en aquesta qüestió, algún dia serà inimaginable pensar que algú no pugui estar a favor de moltes de les propostes que avui fem des de molts àmbits socials, polítics i acadèmics en favor de la sostenibilitat.

Així doncs, Honorable Conseller Baltasar, molta sort i, sobretot, molt coratge. I és que fins i tot aquells i aquelles que continuament et posaran traves en la teva tasca, tard o d’hora es beneficiaran dels teus èxits, i lamentaran les teves derrotes en el si del govern.