Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Publicat el 11 de maig de 2012

Merda de polítics!

L’home s’esperava pacientment a la sala d’espera. Feia dies que li feia mal una cama, tossia sense parar, tenia migranyes, suava per les nits i li tremolava el pols. La seva dona prou que li deia que s´ho fes mirar, però ell estava sempre massa enfeinat. El negoci no li anava com abans. Maleïda crisi! No es podia permetre tancar un matí per anar al metge. Però aquell dia el dolor a la cama ja era insuportable. Va demanar al seu germà que li atengués la clientela per unes hores, a la botiga de queviures. No li agradava demanar-li favors perquè sabia que se’ls feia pagar amb interessos, però no tenia alternativa. Sobre la taula hi havia un diari del dia. Li va donar un cop d’ull ràpid. Com cada dia, des de feia un mes, només parlava de les eleccions que havien de tenir lloc aquell diumenge.  Va esbufegar. Merda de polítics! Tots són iguals! Prometen, prometen però no els importem una merda! Ho tenia decidit. No aniria a votar. Total, pel que serveix! Llavors la porta del Dr. Ramírez es va obrir, i una infermera va fer passar l’home. Un cop dins li va explicar tots els seus mals al metge. Ell se’l va escoltar, pacientment, mirant-lo als ulls. De tant en tant prenia notes en un paper. Li agradava tenir la història dels seus pacients. Era un bon professional. Feia aquella feina per vocació de servei, i li agradava. Darrerament, però, amb aquest coi de retallades els estaven collant massa. Només podien dedicar cinc minuts a cada pacient. I això els dies que anaven bé. En èpoques com aquella, amb tanta grip, el temps de visita es reduïa a tres minuts. Després d’auscultar-lo i de prendre-li la pressió, el metge va deduir que aquell home simplement patia estrès. Li va recomanar prendre’s les coses amb calma, una mica de repòs, i descansar. I ja està? Va dir l’home. No em dóna res, cap pastilla, cap xarop? Vostè és metge, no? Faci el favor de curar-me, que per això pago els meus impostos! El metge estava acostumat a aquella mena d’atacs de frustració. Va agafar el bloc de receptes i hi va escriure ‘paracetamol’. L’home va agafar la recepta i se’n va anar, renegant. Va sortir corrents de la consulta en direcció a la botiga. Havia de rellevar el seu germà, sinó aquell li cobraria el favor a preu d’or. Pel camí es va creuar amb un cartell del candidat conservador, el que repetia dia sí i dia també que el primer que faria si guanyava seria abaixar els impostos, que ja estava bé de pagar tant. Acabava de decidir-ho, votaria per aquell candidat. Sí senyor. Ja n’estava fart de pagar impostos. Aquell diumenge hi va haver eleccions. Va guanyar el candidat que l’home havia votat. Estava content. Almenys aquell sí que faria alguna cosa per ell: li abaixaria els impostos. Un mes després, aquell candidat, ara president, va enunciar que, degut a la crisi, calia que tothom s’estrenyés el cinturó, i que no n’hi havia prou amb retallar pressupostos per sanitat i educació, que malauradament també haurien d’apujar impostos. Merda de polítics! va pensar l’home. Tots són iguals! No penso votar mai més. 

Font foto: El Roto / El Pais



  1. Va anar al metge i li va donar paranoseque. I para que?

    Tos els politics són iguals, un cercle viciós, com més en tenen, creen majors necessitats artificials i més en necessiten.

    La indústria sanitàaria -la més salubre sembla ser la de la recollida de la brossa- la indústria de serveis socials amb la drogo-dependència i en general tota la indústria de serveis públics acaba sent la més rendible i més segura davant els mercats.

    És com la indústria militar nordamericana com qualsevol altra -exemple il.lustratiu del que acaba passant-, és una font de deuter públic inesgotable que per si sola podria justificar qualsevol crisi financera- on al final sembla que els ciutadans en general acaben sent sota els interessos de l’indústria militar.

    On l’indústria millitar no sembla ser al servei de la ciutadania com cal, si no al servei dels interessos econòmics i professionals que hi ha al darrere.

  2. Retallar o apujar impots és dona quan hom no vol fer-ho però es veu obligat sense remei per corregir el malbaratament continuat del passat.

    Ajustar és produeix per no caure amb el malbaratament economic i no tindre que retallar.

    Més o menys el que va fer Alemanya al govern de concentració entre laboristes i conservadors.  

  3. I per què no el model belga on no es paga a la seguretat social i només per a les prestacions d’atur i el model suec amb el copago. 

Respon a Ferran Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Miscel·lània personal per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent