Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Mal clima, a Doha

Dissabte va acabar la 18a Conferència sobre el Canvi Climàtic, deixant un regust de fracàs i de pèrdua de temps. A mesura que ens acostem al precipici climàtic, el vehicle de la nostra inconsciència sembla accelerar, enlloc de frenar.

Ens acostem a l’any 2015, data límit per a l’adopció d’un nou marc per a la lluita contra el canvi climàtic global, i la bretxa entre les decisions internacionals que caldria prendre per limitar l’escalfament global del planeta per sota de 2ºC, i les que efectivament es prenen, no fa sinó augmentar.

A la vista de les trobades preparatòries, cal dir que les expectatives sobre el que pogués sortir de Doha eren més aviat modestes, i el resultat, en aquest sentit, ha estat el que s’esperava.

La reunió estava plantejada per part dels principals negociadors com una trobada de consolidació, però la veritat és que Doha ha estat un dels pitjors capítols de la història de la diplomàcia climàtica COP. Al final s’ha acordat el mínim dels mínims possibles: el document final de la Cimera es limita a convidar a les parts a revisar els seus compromisos el 2014.

A més, la Unió Europea no ha aconseguit construir noves aliances amb els països més pobres i vulnerables al canvi climàtic, en negar-se a acceptar gairebé totes les propostes d’esmenes plantejades per aquests països. I si bé es manté l’arquitectura per al període d’un segon compromís del Protocol de Kyoto, l’eficàcia d’aquest ha quedat tocada per la continuació dels excedents dels crèdits de carboni anomenats “aire calent”.

En quant al finançament, mentre que alguns països de la UE han assumit compromisos individuals, la UE en conjunt no n’ha adoptat cap en relació a les trajectòries, la mobilització de finançament ni d’objectius específics pel 2015.

Malauradament, el principal missatge que se’n deriva d’aquesta 18a reunió de la COP consisteix en que caldrà esperar fins el 2015 per tal de superar una nova etapa, i que les Conferències pel Clima fins llavors només serviran per tal de posar manifest les diferències entre les parts implicades.

Els països industrialitzats i emergents no poden continuar fent veure que no s’adonen de la necessitat urgent d’actuar, i que les realitats vinculades a la desregulació climàtica són gravíssimes per als països en vies de desenvolupament i pels insulars.

França s’ha presentat candidata a acollir la Cimera de 2015. En tant que país europeu, aquesta és una responsabilitat que no només l’afecta a ella, sinó a tota la UE. És per això que cal apressar els governs europeus a accelerar l’adopció de mesures dins el marc de la UE per tal de poder tenir la màxima credibilitat i capacitat negociadora en el moment de la Cimera, i això passa per la renegociació del paquet Clima/Energia de la UE.

La UE ha de ser capaç d’esdevenir, d’aquí al 2015, en el veritable motor de la comunitat internacional. L’última cosa que ens podem permetre ara és que Paris esdevingui una Copenhage bis.

El temps passa ràpid, i les solucions no arriben ni amb velocitat ni en la profunditat que caldria. Cal seguir treballant, per exemple, per tal que la UE redueixi les seves emissions de CO2 per sobre del 30%, que s’encamini envers una política europea de transició industrial i econòmica baixa en emissions de carboni, cap a l’eficàcia energètica i les energies renovables per animar, amb l’exemple, la resta de la comunitat internacional.

Foto: Connie Hedegaard, Comissària de la UE pels afers Climàtics.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.