Lectures viatgeres (V)
De vegades trobo parelles de ball nostrades, com l’Empar Moliner, qui amb ‘La col.laboradora’ (Columna) construeix un relat embriagador i virtuós, a la vegada que singular. I és que amb la seva habilitat narrativa ens presenta una història plena de matisos humans i històrics que t’acompanyen entre melodies carregades de canvis rítmics i silencis que diuen molt.
Un món de silencis que colpegen veritats és també el que de manera brillant va composar ja fa anys la Blanca Busquets, a ‘El jersei’ (debolsillo), però que jo no he descobert fins ara (mea culpa). Fa temps ja li vaig declarar la meva fidelitat dansaire –inquebrantable- quan em va seduir amb ‘La nevada del cucut’ (Rosa dels Vents), i ara ho ha tornat a fer amb una dona que veu, i viu, el món des del mutisme imposat per una embòlia, mentre teixeix un jersei. Res és el que sembla, ningú és qui pretén ser, veritat i mentida es barregen en una mescla única, deliciosa, i molt, molt humana.
Com humana és també un altra parella de ball fascinant, la que en Joan Carreras em va oferir amb la seva ‘Carretera secundària’. D’en Joan ja en coneixem fa temps la seva habilitat narrativa, i aquesta nova mostra només fa que confirmar la bona trajectòria que segueix. A través del personatge d’en Jonàs (i dels qui l’envolten) en Joan ens recorda que tothom tenim un passat, i que, de vegades, aquest condiciona el present de maneres força inesperades, i no sempre desitjades.
La revolta muntagarlaire
Els tres volums que conformen la trilogia ‘Els Jocs de la fam’ (Estrella Polar) han aconseguit allò que poques obres aconsegueixen: que centenars de lectors i lectores s’oblidin de menjar, i fins i tot de dormir. Ho entenc, i me’n declaro víctima. Suzanne Collins construeix un món futurista amb característiques molt actuals, i una protagonista, la Katniss, que es fa estimar i respectar, i amb qui sobreviurem en la maldat, estimarem en el dubte, confiarem en la por, i ens (re)descobrirem com a societat inacabada, cruel i humanament irresponsable, però que malgrat tot, de tant en tant, sap que cal despertar. I ho fa.
I novament un pas enrere, com en el vals, cap al passat, amb ‘El mapa del cielo’ (Plaza y Janés), on Félix J. Palma converteix H.G. Wells en protagonista de la guerra que fa prop de dos-cents anys l’autor britànic va visionar. La ficció esdevé així la crònica d’una visita singular i fantàstica. Un cop t’endinses en el relat de Palma, ficció i quotidianietat es barregen, la realitat esdevé abstracta, i es fa dificil estar segur de si la Terra és el que, almenys fins avui, pensàvem que era.
Un agraïment