Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Lectures viatgeres (IV)

Nou apunt sobre algunes lectures que m’han acompanyat, els darrers mesos, tot al llarg de les nombroses hores de trànsit, vol, trajecte ferroviari o hores d’espera a diversos racons de la turbulenta Europa.

 

Poesia

 

Començo per un dels gèneres que més m’agrada, la poesia, i per un dels autors que ha revolucionat el vers fins a nivells inimaginables, Josep Pedrals. Vaig adquirir el seu ‘Romanço d’Anna Tirant’ (labreu edicions, Alabatre) després d’escoltar l’autor parlar-ne per la ràdio. El vaig començar a llegir amb moltes expectatives. I en acabar-lo, aquestes no només es van veure satisfetes sinó incrementades. És una meravella. No ho sé expressar d’una altra manera. És un text virtuós, irònic, curós, innovador, tendre, inspirador. I el més significatiu, per a mi, és que confesso que no sé si vaig acabar d’entendre del tot els diàlegs Pedrals/Quim Porta (alter ego de Pedrals), però, com diu el mateix autor, ‘què importa’?. Precisament trobo que aquesta és una de les singularitats del text: que no acabes de tenir clar si allò que has entès, és el que el poeta (un dels pocs professionals del gènere, com diu a la contraportada) pretenia que entenguéssis. Però, tal i com faig sovint amb la poesia, no deso el llibre, l’aparco, per reprendre’l d’aquí a un temps, i llegir-lo de nou. Tinc curiositat per saber si l’entendré igual, o no. Veurem.

 

Assaig

 

Ara llibres ens proporciona un dels treballs més impactant que he llegit en molt de temps. Són les reflexions d’un gran professional, en Nico Valle, corresponsal per a TV3 a nombrosos conflictes (bèl·lics, pre-bèl·lics i post-bèl·lics) d’arreu del planeta. Amb ‘Un viatge al cor de la guerra’, en Nico repassa les virtuts, misèries i contradiccions d’una feina que no vé amb cap manual d’instruccions. La seva és una tasca que depèn, sobretot, d’una gran dosi de sentit comú, amarat amb un punt de sensibilitat personal i capacitat d’empatia, i regat per un alt nivell d’autocontrol emocional. I res d’això, que jo sàpiga, no s’ensenya a cap facultat. És per això que ajuda molt, penso, als qui s’hi dediquen, comptar amb les reflexions de la gent que hi ha passat abans. Al llarg de la meva vida he tingut ocasió de llegir molts treballs d’aquestes característiques, per raons professionals i personals. I el d’en Nico el situo, sens dubte, en la part més alta del meu particular rànquing de material imprescindible. Un plaer llegir el text, un honor conèixer el personatge, una obligació parlar-ne.

 

Ficció

 

En l’apartat de ficció esmento en aquest ‘Lectures viatgeres’, quatre títols. Dos d’ells tenen com a tema la Guerra Civil (guerra i postguerra). És un tema molt tractat, sí. Trillat, fins i tot, diuen algunes veus. I tanmateix continua essent imprescindible mantenir viva la memòria. Amb perspectiva històrica no estem tan lluny d’aquell fets. I és bo recordar que l’oblit és el camí més curt cap a la repetició dels mateixos. Tanmateix, és també cert que convé trobar maneres de parlar-ne que siguin diferents, noves, originals i contemporànies. I això és el que fan, precisament, en Sebastià Alzamora amb ‘Crims de sang’ (Premi Sant Jordi 2011, Òmnium/Proa) , i Almudena Grandes amb ‘El lector de Julio Verne’ (Tusquets). En Sebastià, amb qui vaig poder compartir algunes taules durant la signatura de Sant Jordi (constatant així el gran èxit que ha suposat la seva novel·la) embolica la història d’uns fets (inici de la guerra, 1936) amb una capa de sang gòtica i vampírica del tot original. Llegit en clau novel·la de ficció, compta amb tots els ingredients per tal de mantenir el lector atrapat fins a la darrera pàgina. Però és que es tracta d’això, no? Per la seva banda, l’Almudena relata amb la virtuositat literària a la que ens té acostumats, una història que li va explicar un amic seu durant un viatge, la de Nino Pérez, un fill de Guàrdia Civil que vivia en una caserna durant la postguerra. Personalment, en tant que gran enamorat de les novel·les vernianes, confesso que em vaig quedar amb ganes de trobar-hi més paral·lelismes, però això no treu mèrits, en absolut, al resultat global.

El tercer títol que vull esmentar és ‘Hipnofòbia’, de Salvador Macip (Premi Carlemany per al foment de la lectura, Proa). En Salvador és una d’aquestes persones obsessionades amb què allò que fa (recerca científica), no només sigui útil, sinó també accessible. I això, avui dia, té molt de mèrit. A Hipnofòbia ens proposa un repte: preguntar-nos per què dormim?. Però és que la resposta que ens ofereix obre, per la seva banda, nous interrogants. En Salvador basteix un dilema filosòfic amb una trama entre la fantasia, el relat científic i la intriga. I als qui ens agraden els tres registres, lògicament, li estem molt agraïts.

Finalment, en un altre registre ben diferent als anteriors, cal esmentar el treball d’un escriptor consolidat com és en Jordi Coca. A ‘En caure la tarda’ (Edicions 62, El Balancí), en Jordi construeix un relat introspectiu a partir de la transformació psicològica d’un home, en Miquel Gironès, que es mostra desconcertat davant d’un món que canvia. Però és el món que l’envolta, allò que canvia? O potser és ell que canvia? La seva és una prosa àgil, directa, accessible, i a la vegada rica i complexa. I el recorregut del protagonista ens permet viure en primera persona el que podria ser l’evolució personal de qualsevol de nosaltres, si les circumstàncies fossin unes altres. O potser no. I és que cada cas és diferent. Aquesta és, precisament, la gràcia del relat (o una d’elles).   



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres, narrativa, poesia,... per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent