Lectures viatgeres (I)
Un dels ‘danys col·laterals’ d’haver de viatjar molt i de passar força nits dormint sol són les moltes hores mortes que s’acumulen durant la setmana, hores que, en el meu cas, miro d’omplir gràcies a la literatura. El cas és que al llarg dels darrers mesos he acumulat nombroses lectures de diversa índole. Fa temps que vaig descobrir que moltes vegades s’aprèn molt més llegint una bona novel·la que no pas un feixuc informe, i és que no hi ha res de més seriós, diuen, que la ficció.
Així doncs, començo avui una sèrie d’apunts que titulo Lectures viatgeres on aniré comentant algunes d’aquestes lectures, en parelles, en una selecció que només pretén ser una recomanació, molt personal i subjectiva, de coses que he llegit, m’han agradat i considero que són algunes de les moltes perles que avui tenim a les nostres llibreries i que mereixen ser tingudes en compte, sigui per llegir un/a mateix/a, o per regalar.
-‘Jo Confesso’ (Jaume Cabré, Proa) i ‘La nevada del cucut’ (Blanca Busquets, Rosa dels Vents). Del primer vull dir que, a partir del moment en què el va presentar, a l’Ateneu, vaig trigar hores a adquirir-lo i començar-lo a llegir. Ràpidament vaig veure que allò era una altra dimensió literària, una altra divisió, una Obra Mestra (amb majúscula), un exemple de virtuositat que, estic convençut, s’estudiarà durant anys a les universitats de tot el món, i és que sens dubte és un dels llibres que donen sentit al terme Literatura. Atrapa per la forma (els canvis de veu narrativa són sublims), el fons (la història és impactant) i l’aroma (tot el relat està impregnat d’una amorosa musicalitat que sorprèn davant la duresa dels mots). Però aparello aquest llibre amb el de la Blanca per un motiu: tots dos han aconseguit arrencar-me hores de son com pocs, i són dels que, ni tan sols caminant, pots deixar de llegir. I és que la història de la Blanca, que transcorre a Cantonigròs, no deixa en cap cas indiferent. Es tracta, també, d’un llibre magníficament construït, però allò que el fa imprescindible és sobretot la força del relat, i la mirada de les seves protagonistes. El salt en el temps, recurs que també broda en Cabré, ens transporta a èpoques que sobre el paper semblen llunyanes però que en realitat, i malauradament, no ho estan tant.
–‘Katiba’ (Jean Cristophe Rufin, Ediciones B) i ‘Llibertat’ (Jonathan Franzen, Columna). Del primer me’n declaro fan declarat de fa anys. Li he llegit magnífiques novel·les (Rouge Brésil, el Abisinio, el Perfume de Adán, El cerco de Ispahán, Globàlia) així com punyents llibres d’assaig sobre temes d’ajuda humanitària. A ‘Katiba’, Rufin s’arrisca amb un tema de gran actualitat i complexitat: la proliferació de cèl·lules terroristes vinculades a al-Qaida i la seva implantació a Europa. Rufin domina com pocs el gènere best-seller. Construeix històries que atrapen i aprofita per explicar coses transcendents que, d’altra manera, potser serien més difícils de digerir. Un cop més reconec que les meves expectatives (molt altes ja en el seu cas) s’han vist novament satisfetes. Com també ho ha estat una recomanació d’una bona amiga, la periodista i escriptora Eva Piquer. Parlo de ‘Llibertat’, de Franzen. Confesso que no el coneixia, malgrat que no és, que diguem, cap autor novell. Després de llegir aquesta magnífica obra, que descriu de manera crua però encertada alguns dels drames socials i humans que trobem sovint en el nostre món, l’incorporo sens dubte a la meva llista d’autors de referència. Els protagonistes, atrapats cadascun d’ells en una mena de presó personal i interior, clamen llibertat, i el lector, inevitablement, s’encomana d’aquest clam.
-‘El port del nou món’ (Xulio Ricardo Trigo, Edicions62) i ‘L’Arqueòleg’ (Martí Gironell, Columna), dues magnífiques històries d’aventures, descobriments, intrigues i misteris arqueològics en la línia de la trepidant ‘Els pilars de la terra’, de Ken Follet. Coincideixen ambdós autors, consagrats especialistes del gènere, a construir un món versemblant recreant moments històrics singulars (la construcció del port de Barcelona, en el cas de Trigo, la recerca de materials per al museu bíblic del Monestir de Montserrat, en el cas de Gironell). Dos llibres que m’han fet passar una bona estona a la vegada que t’expliquen coses més que interessants, que posen de manifest la gran feinada de documentació que hi ha al darrera i, finalment, que més que llegir, s’engoleixen.