Raül Romeva i Rueda

A punt d’acabar l’any 09, i en plena voràgine de les festes nadalenques, em vaig sentir molt identificat amb el contingut d’un article de Carles Capdevila, algú a qui llegeixo sempre que puc, i de qui sempre trobo reflexions interessants. El títol de l’article és prou el.loqüent: Ni papanates, ni paranoics.

Sóc un de tants i tants pares i mares que durant les vacances de Nadal viu amb cert temor l’aparentment incontrolable campanya des-educadora que comporta la proliferació d’anuncis, regals, promeses, excepcions (per exemple a l’hora d’anar a dormir), etc… que caracteritza aquestes dates.

I, és clar, com a tants pares i mares em fa pànic caure en allò que de manera tan exacta Capdevila anomena un ‘pare-noic’, o en el seu antònim, un ‘papa-nates’.

El fet que les escoles bressol i de primària (les meves dues realitats actuals) tanquin durant aquests dies és clarament un dret dels educadors i educadores a gaudir d’uns dies de festa, però a la vegada és també tot un repte per a les famílies, del tipus que siguin, per tal de combinar les responsabilitats professionals amb les personals i familiars.

Durant aquests dies en què, excepcionalment, he estat més present a casa del que sol ser habitual, he aprofitat per enfortir allò que els especialistes anomenen els ‘vincles’ pare-fill/a.

A casa procurem compartir la responsabilitat d’educar aplicant una fórmula, gens ideal però amb poques alternatives (almenys durant els anys que em toqui ser a Brussel.les), de repartir el pes de les tasques domèstiques i de cura en funció de quan sóc o no a casa. En altres paraules, quan hi sóc la responsabilitat és meva, per la simple raó que quan les obligacions m’obliguen a ser fora durant díes, qui l’assumeix és la meva parella.

Així, durant aquests díes he estat jo qui ha assumit el lideratge domèstic de l’educació en la faceta que ens correspon a la família (ja sabem que cada cop més hi ha d’altres actors educatius que s’escapen al control parental).

No descobreixo res si dic que, a mida que els infants van creixent, aquesta responsabilitat es fa més complexa, tot i que mai deixa de ser enormement enriquidora.

La feina/deure/dret/oportunitat/responsabilitat (digueu-ne com vulgueu tot i que crec que és tot això, i més, al mateix temps) d’educar comporta assumir que en el món actual no podem controlar tots els ínputs que reben els nostres fills i filles, i per tant és absurd voler-ho fer ja que correm el risc d’esdevenir uns veritables ‘pare-noics’.

Tanmateix, tenim una enorme responsabilitat que ni podem ni hem de delegar en ningú més i que ens obliga a ser-hi presents, acompanyant en tot moment l’aprenentatge dels infants, marcant límits (perquè els estimem) a la vegada que fent-los sentir allò que són: especials, únics, diferents.

Els infants d’avui seran els nostres metges, polítics, mestres, educadors, periodistes, comunicadors, dependents o jardiners de demà. I si volem que pensin, actuïn, votin, s’expressin, eduquin, estimin o consumeixin amb llibertat i responsabilitat, llavors hem d’assumir el nostre paper com a pares i mares, dins dels límits que ens permet la societat actual però sense defugir-ne la responsabilitat.

M’apunto, per tant, a la recerca que proposa Capdevila, la d’una via intermitja entre la paranoia i el papanatisme, entre el ‘pare-noic’ i el ‘papa-nates’. Confio que si som molta gent qui pensem així, construirem conjuntament una societat que ens hi conduirà.

Construir una societat responsable comença a casa, no ens excusem buscant culpables fora si demà no tenim el món que avui diem voler.

Font il.lustració: El Roto / El País