La lluita europea contra l’atur juvenil: paraules, promeses, principis
Una nota positiva, en qualsevol cas, és el fet que, després d’anys de parlar-ne des de diferents grups i col.lectius, aquest tema hagi arribat al nucli dur decisori.
Ara fa un mes, per exemple, vaig dirigir una nova pregunta (n’he fet diverses en aquest sentit) en què em feia ressò de les dades que el 25 d’abril havia publicat l’Enquesta de Població Activa (EPA), corresponents al 2013, així com les de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Explicava que l’EPA indicava que la desocupació juvenil se situava ja en el 57,2%, la qual cosa suposa al voltant d’un milió d’aturats/des i representa una situació dramàtica, ja que implica un augment de més del doble del nombre de desocupats des de 2008 (24,6%).
Ni per edat, ni per activitat (estaven/estan en període de formació), es pot considerar que aquesta sigui una generació que ha viscut ‘per sobre de les seves possibilitats’, tal i com alguns ideòlegs pretenen fer-nos creure (sí, les malanomenades polítiques d’austeritat són una opció ideològica, no un simple càlcul científico-matemàtic).
En aquest context, tant el President de la Comissió (Barroso) com el del Consell (Van Rompuy) han mostrat la seva preocupació pel que fa a la desocupació juvenil al sud d’Europa, i a l’Estat espanyol en particular. En dono fe, ja que, almenys en el discurs, el tema ha estat recurrent en les diferents intervencions que ambdós han fet davant el ple del Parlament Europeu.
Fa poc, el Consell va donar llum verda a la «Garantia Juvenil Europea», una iniciativa del nostre Grup que ha tingut un recorregut inusual (tenint en compte els promotors) però que, per a la nostra grata sorpresa, s’ha guanyat un espai significatiu. No obstant, el Consell ha compromès per a aquesta mesura només sis mil milions d’euros de finançament per als 28 Estats, membres durant un període de set anys. La resta anirà a càrrec dels Estats, en termes de cofinançament.
I aquí és on, de nou, topem amb el problema: sense una flexibilització del calendari per al compliment dels objectius en matèria de dèficit i de deute públic, és impossible materialment que els estats cobreixin la seva part, de manera que, al final, la mesura quedaria en res. El mateix Comissari per al dossier, Laszlo Andor ho ha reconegut en diverses intervencions.
És per això que, entre les mesures d’acompanyament que alguns grups hem proposat, hi ha el fet que les inversions que un Estat faci en polítiques d’incentivació de generació d’ocupació juvenil no computin en termes del càlcul del dèficit.
El problema de fons, per tant, no és tan la mesura en sí (que és necessària, encara que no sigui suficient), sinó l’embalatge amb què aquesta mesura ve embolicada.Recordo que, per molt que en Barroso i en Van Rompuy, a més dels caps de governs, clamin al cel que cal millorar l’ocupació juvenil, el problema de fons, estructural, segueixen sent les mesures d’austeritat injustes que dificulten l’emancipació juvenil (retallades en la salut, en l’educació, en les ajudes a l’habitatge, etc.), igual com les les reformes, com la del mercat laboral, que precaritza encara més a treballadors i treballadores.
La qüestió, per tant, més enllà de bones declaracions, propostes de mesures insuficientement dotades, i discursos paternalistes sobre la importància d’ajudar als i les joves a trobar feina, la qüestió, senyores i senyors de la Comissió Europea, és si hem (si han) entès quines són les causes d’aquest atur. I, si és així, llavors a què esperen per revertir les decisions que ens hi han abocat?