Raül Romeva i Rueda

Ara deu fer cosa d’un any i mig, Juan Mestre publicava a Brisas que Eberhard Grosske s’havia comprat una enorme casa -en relació als estàndards-, aïllada, amb piscina i etcètera. Contestà el polític d’EU aïradament a través d’una carta al director, llevant importància al fet. El tema va caure a l’oblit fins fa un parell de setmanes. Queden poc més de tres mesos per a les eleccions i tota la dreta ja sap que només té una esperança, que és el temor del PSOE: que l’enfonsament del Bloc doni la majoria absoluta al PP. Per tant, fan reviure la història de la casa de Grosske per veure si així se’l pot desprestigiar el suficient, de manera que alguns votants li fugin i el resultat sigui que el PP mantengui els quinze escons que permetrien a Catalina Cirer seguir a la batlia. Fins que la història revifada s’ha mantingut en la tonteria dels 680 metres, no pagava la pena entrar-hi. Tanmateix aquesta setmana l’afer ha passat a ser de debat polític. El portaveu del PP, Miquel Ramis, feia unes manifestacions, en el to habitual en ell, desenfocades, acusant Grosske de no sé què, i dient que el PP està disposat a anar als jutjats encara que no té constància de cap irregularitat: dois. I el Bloc, abans, convocava una roda de premsa a la búlgara de tota la plana major, demostrant que la història els ha fet mal, perquè si l’assumpte no tengués gens d’importància, aleshores per què aquest desplegament marcial dels dirigents? És més, les raons del Bloc se mantengueren dins del desbarat de si més metres o manco, quan, en realitat, això no té la més mínima importància.

Si Grosske viu a una casa de 312 metres quadrats, un vertader palau si es consideren els paràmetres de normalitat residencial actuals i la impossibilitat d’accedir a la vivenda per part de milers i milers de balears, dons molt bé per a ell. Mentre sigui legal (i ho és, perquè la casa no és il·legal, sinó que està fora d’ordenació, la qual cosa no és el mateix), res a dir-ne. El problema no és aquest, no. Ho és, tanmateix, la dissociació entre el que fan a la seva vida privada molts polítics d’esquerra, que llavors donen lliçons de com hem de viure els altres a la nostra vida igualment privada.

El Bloc, en un comunicat, divendres, venia a relacionar la història de la casa de Grosske amb una mena de revenja del PP per mor de l’esclat del cas Andratx, fent aparèixer el nom del GOB. Bé, qui sap. Ara, el que és segur és que qui era fins fa no res president del GOB, Macià Blázquez, ha dit més d’una vegada amb rotunda claredat que tal i com està Mallorca avui en dia no se pot ser ecologista i viure en una casa aïllada en el camp i tenir un parell de cotxes. Perquè, argumenta, això és el mode de viure que justament és la base social a partir de la qual s’encimenta tota l’illa. I, sol afegir que, si se viu així, no serveix de res anar a manifestacions per fer com si se fos ecologista. No parlava per ningú en concret, però evidentment Grosske entra en aquesta tipologia de fals ecologista a la perfecció. Per altra banda, quan l’esquerra estèticament ecologista ens governa, no se cansa de dir-nos que hem d’estalviar aigua. Doncs bé, una piscina de 4 x 8 metres i 1’5 de profunditat encabeix uns 50.000 litres d’aigua que, per l’efecte de l’evaporació durant l’estiu, en carrega altra tanta quantitat. És a dir, gasta 100.000 litres en uns 100 dies d’estiu. Que és el consum domèstic d’una família de 5 membres. Pot un polític demanar-nos que no gastem aigua i ell gaudir d’una piscina d’aigua dolça que gasta aquesta animalada? Ho pot fer un candidat roig-ecologista? És el cas de la piscina de Grosske? No ho sé, però és una dada a tenir en compte. I tot això per no entrar en la rocambolesca situació que Grosske sigui candidat a batle de Palma, sense viure a la ciutat.

Grosske fa bé de viure allà on vulgui. Faltaria més. I és el candidat que més garanties dóna al Bloc. Ara bé, no està exempt de ser un perfecte exemple del fenomen de la dissociació socioeconòmica absoluta existent entre alguns dirigents de l’esquerra i les seves bases. No és que una persona d’esquerra no pugui ser rica, com és Grosske en termes estadístics balears (per ingressos, residència, etc.), sinó que quan s’és ric se corre el perill que el missatge ideològic que se pretén defensar se desenfoqui en relació als vertaders interessos de les seves bases. O, pitjor, que soni, ho sigui o no, a hipòcrita.