Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

La Comissió Europea i la lluita contra l’obessitat

En un apunt anterior (Consumir, consumir, consumir….: del ‘fast food’ a la Televisió sense Fronteres. On són els límits?) comentava la contradicció que suposava que la Comissió fes campanya contra l’obessitat (especialment la infantil) i al mateix temps avalés empreses les pràctiques de les quals tenen molt a veure amb aquest problema com són Coca-Cola o McDonald’s, entre d’altres. Fruit d’aquesta contradicció vaig presentar una pregunta escrita a la Comissió (és aquesta). Ara el Comissari de Sanitat i Protecció dels Consumidors, el xipriota Markos Kyprianou, m’envia la següent resposta (segueix…):

E-5030/06ES. Respuesta del Sr. Kyprianou en nombre de la Comisión (19.1.2007)

La Comisión considera que las alianzas multilaterales pueden ayudar a afrontar desafíos complejos para el conjunto de la UE, como la obesidad. Los agentes económicos de la cadena alimentaria están reduciendo la grasa, la sal y el azúcar en los productos transformados y ofrecen a los consumidores más información sobre qué contienen sus alimentos. Estos pasos, junto con una comercialización responsable y la insistencia en que se haga más ejercicio físico, son fundamentales para luchar contra la obesidad. Todos los agentes pueden y deben esforzarse aún más.

La rueda de prensa organizada el 9 de noviembre de 2006 tuvo lugar antes de la conferencia ministerial de la Organización Mundial de la Salud (OMS) sobre la obesidad, en la que participó la Comisión. Uno de principales aspectos tratados fue el recurso a asociaciones entre el sector público y el sector privado para contrarrestar la obesidad. La Comisión cuenta con experiencia en este ámbito y, en marzo de 2005, inauguró la Plataforma Europea sobre la Dieta, la Actividad Física y la Salud, en la que se reúnen agentes clave de la industria, organizaciones no gubernamentales (ONG), asociaciones de médicos y grupos de consumidores para adquirir compromisos firmes como parte del esfuerzo para detener e invertir las tendencias en lo que se refiere a la obesidad.

En la rueda de prensa se mencionaron algunos ejemplos de la industria alimentaria en los ámbitos en los que ésta ha contribuido de forma palpable al trabajo de la Plataforma. Tener en cuenta la información sobre nutrición y aumentar la sensibilización sobre cuestiones de nutrición es esencial para animar a los consumidores a cambiar su comportamiento dietético. Por tanto, el hecho de que una empresa ponga información sobre nutrición en casi todos los productos representa un paso adelante importante para dar al consumidor la información que necesita para elegir con conocimiento de causa. La Comisión también considera que la reformulación es un ámbito en el que pueden realizarse grandes avances. En marzo de 2006, la Comisión urgió a los transformadores y los minoristas a hacer un mayor esfuerzo.

En la citada rueda de prensa, la Comisión dejó claro que los miembros de la Plataforma habían emprendido una gama de actividades mucho más amplia. Hasta la fecha, los miembros de la Plataforma han propuesto y han empezado a aplicar más de 140 compromisos que representan casi 500 acciones individuales, las cuales varían entre la promoción de modos de vida sanos hasta el suministro de más información sobre nutrición y la restricción de la publicidad para niños pequeños. Los miembros de la Plataforma también se han comprometido a supervisar sus compromisos de forma transparente, participativa y responsable para que se pueda confiar en los resultados de la Plataforma; por tanto, es evidente que se actúa y que las acciones son visibles.

Esta Plataforma es una de las numerosas iniciativas impulsadas a escala de la UE por lo que se refiere a la nutrición y la actividad física, que varían desde el intercambio de información entre los Estados miembros hasta la mejora de la reglamentación. Para recopilar estas iniciativas e impulsar acciones a nivel nacional, e incluso regional o local, la Comisión prevé que, en la primera mitad de 2007, se adopte un Libro Blanco sobre nutrición.

Font foto: www.roosterteeth.com



  1. DIARI DE BALEARS, 4 FEBRER 2007

    OPINIÓ

    La casa de Grosske

    Ara deu fer cosa d’un any i mig, Juan Mestre publicava a Brisas que Eberhard Grosske s’havia comprat una enorme casa -en relació als estàndards-, aïllada, amb piscina i etcètera. Contestà el polític d’EU aïradament a través d’una carta al director, llevant importància al fet. El tema va caure a l’oblit fins fa un parell de setmanes. Queden poc més de tres mesos per a les eleccions i tota la dreta ja sap que només té una esperança, que és el temor del PSOE: que l’enfonsament del Bloc doni la majoria absoluta al PP. Per tant, fan reviure la història de la casa de Grosske per veure si així se’l pot desprestigiar el suficient, de manera que alguns votants li fugin i el resultat sigui que el PP mantengui els quinze escons que permetrien a Catalina Cirer seguir a la batlia. Fins que la història revifada s’ha mantingut en la tonteria dels 680 metres, no pagava la pena entrar-hi. Tanmateix aquesta setmana l’afer ha passat a ser de debat polític. El portaveu del PP, Miquel Ramis, feia unes manifestacions, en el to habitual en ell, desenfocades, acusant Grosske de no sé què, i dient que el PP està disposat a anar als jutjats encara que no té constància de cap irregularitat: dois. I el Bloc, abans, convocava una roda de premsa a la búlgara de tota la plana major, demostrant que la història els ha fet mal, perquè si l’assumpte no tengués gens d’importància, aleshores per què aquest desplegament marcial dels dirigents? És més, les raons del Bloc se mantengueren dins del desbarat de si més metres o manco, quan, en realitat, això no té la més mínima importància.

    Si Grosske viu a una casa de 312 metres quadrats, un vertader palau si es consideren els paràmetres de normalitat residencial actuals i la impossibilitat d’accedir a la vivenda per part de milers i milers de balears, dons molt bé per a ell. Mentre sigui legal (i ho és, perquè la casa no és il·legal, sinó que està fora d’ordenació, la qual cosa no és el mateix), res a dir-ne. El problema no és aquest, no. Ho és, tanmateix, la dissociació entre el que fan a la seva vida privada molts polítics d’esquerra, que llavors donen lliçons de com hem de viure els altres a la nostra vida igualment privada.

    El Bloc, en un comunicat, divendres, venia a relacionar la història de la casa de Grosske amb una mena de revenja del PP per mor de l’esclat del cas Andratx, fent aparèixer el nom del GOB. Bé, qui sap. Ara, el que és segur és que qui era fins fa no res president del GOB, Macià Blázquez, ha dit més d’una vegada amb rotunda claredat que tal i com està Mallorca avui en dia no se pot ser ecologista i viure en una casa aïllada en el camp i tenir un parell de cotxes. Perquè, argumenta, això és el mode de viure que justament és la base social a partir de la qual s’encimenta tota l’illa. I, sol afegir que, si se viu així, no serveix de res anar a manifestacions per fer com si se fos ecologista. No parlava per ningú en concret, però evidentment Grosske entra en aquesta tipologia de fals ecologista a la perfecció. Per altra banda, quan l’esquerra estèticament ecologista ens governa, no se cansa de dir-nos que hem d’estalviar aigua. Doncs bé, una piscina de 4 x 8 metres i 1’5 de profunditat encabeix uns 50.000 litres d’aigua que, per l’efecte de l’evaporació durant l’estiu, en carrega altra tanta quantitat. És a dir, gasta 100.000 litres en uns 100 dies d’estiu. Que és el consum domèstic d’una família de 5 membres. Pot un polític demanar-nos que no gastem aigua i ell gaudir d’una piscina d’aigua dolça que gasta aquesta animalada? Ho pot fer un candidat roig-ecologista? És el cas de la piscina de Grosske? No ho sé, però és una dada a tenir en compte. I tot això per no entrar en la rocambolesca situació que Grosske sigui candidat a batle de Palma, sense viure a la ciutat.

    Grosske fa bé de viure allà on vulgui. Faltaria més. I és el candidat que més garanties dóna al Bloc. Ara bé, no està exempt de ser un perfecte exemple del fenomen de la dissociació socioeconòmica absoluta existent entre alguns dirigents de l’esquerra i les seves bases. No és que una persona d’esquerra no pugui ser rica, com és Grosske en termes estadístics balears (per ingressos, residència, etc.), sinó que quan s’és ric se corre el perill que el missatge ideològic que se pretén defensar se desenfoqui en relació als vertaders interessos de les seves bases. O, pitjor, que soni, ho sigui o no, a hipòcrita.


    Miquel Payeras. Periodista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Drets ciutadania (educació, publicitat, TV, alimentació, ACTA, patents,...) per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent