Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Publicat el 27 d'abril de 2011

Jo, Guardiola

Fa uns dies conversàvem amb un amics, durant
un sopar, de si era pertinent motivar i donar suport als fills/es en el cas que
aquests/es volguessin fer esport. Alguns em deien que no hi estaven d’acord,
que era educar-los en un esperit competitiu i que era dolent, per a ells i per la
societat.

Jo, en canvi, ho tinc clar: aprendre a
competir és necessari. Aprendre a perdre, però també a guanyar, és vital.
Aprendre autodisciplina, autocontrol, desenvolupar capacitat de treball i de
sacrifici, tenir eines per a treballar en equip i a la vegada per funcionar
sol, són elements que trobo fonamentals per encarar les dificultats (o les
oportunitats) que sovint ens planteja la vida. I l’esport, juntament amb la
família, l’entorn, o l’escola, és un espai que, ben dirigit, pot ajudar a forjar aquestes
ensenyances.

Jo vaig començar de ben jove fent atletisme
fins que una lesió al tendó d’Aquil·les em va abocar a les piscines. I allà em
vaig quedar. Primer al CN Caldes, on em vaig formar com a nedador i vaig
aconseguir participar en diversos Campionats de Catalunya, i després vaig tenir
la sort de poder fer el salt al CN Sabadell, a les ordres de Paulus Wildeboer.
Allà vaig començar a saber què significava competir al nivell d’uns campionats
estatals, i entrenar al costat de grans nedadors pre-olímpics com Lourdes
Becerra
, Esther Núñez o David Meca entre d’altres, i d’uns germans Aschwin i
Olaf Wildeboer que ja pujaven molt forts. Entrenàvem junts, esclar, però teníem
objectius diferents. Mentre alguns dels meus companys de corxera nedaven
pensant en Seúl 88 (el meu gran mite llavors era el gran Sergi López, medallista a Seúl) o fins i tot Barcelona 92, per a mi els Jocs Olímpics eren,
simplement, una quimera. Conscient de les meves limitacions, jo perseguia un
altre somni molt més al meu abast, el de poder competir en uns campionats estatals,
cosa que vaig acabar aconseguint en diverses ocasions.

L’any de la meva retirada, vaig guanyar tres
medalles en els Campionats de Catalunya (en les proves de braça i relleus).
Mentre me les penjaven em sentia feliç. Tants dies llevant-me a les 4.00 cada
matí per anar la piscina de Sant Oleguer, despullar-me i llençar-me a l’aigua a
fer metres i metres, fes fred, plogués o nevés, tants vespres anant a dormir
plorant de pur esgotament…

Tot allò havia valgut la pena.

I llavors em vaig trencar definitivament. Els
tendons van dir prou, i la Universitat començava a demanar-me més temps i
dedicació. Era el moment de penjar, metafòricament, el banyador. El dia que
vaig plegar el recordo com un dels més tristos de la meva vida. Creia que mai
més tornaria a tenir aquelles sensacions que havia viscut gràcies a la natació.
Estava equivocat.

Des de llavors que aplico cada dia la
metodologia bàsica de l’esportista: establir fites a curt, mig i llarg termini,
i anar-les treballant. De vegades s’assoleixen, i de vegades no. La satisfacció
d’obtenir el resultat desitjat gràcies a la feina feta l’he tornada a viure
sovint, així com la frustració de no aconseguir allò que vols, per molt que
creguis que t’hi has esforçat. Quan això passa, però, és quan trobes extraordinàriament
útil tenir eines per saber aixecar-te. I la primera i més important és revisar
si allò que ha fallat era l’objectiu en si o si la preparació no ha estat prou
bona. Llavors toca començar de nou.

Però l’esport també em va ensenyar que,
malgrat que per aconseguir resultats el primer que cal fer és treballar molt,
ni tan sols això és garantia de res. Una mala nit, un mal dia, un mal de
ventre, una mala sortida, o fins i tot una injusticia et pot engegar a dida
mesos d’entrenament. Com a la vida. Cal saber viure amb això. I jo agraeixo a
l’esport, i a tots els entrenadors que he tingut, que m’ho ensenyessin.

Si avui hagués de resumir en una paraula què
m’ha ensenyat l’esport diria que és, sobre tot, RESPECTE. Respecte per un
mateix (cal saber estimar-se, cuidar-se a un mateix, tractar bé el propi cos), respecte pels companys i
adversaris (pels qui són millors i pels qui són pitjors), respecte per la
família (que en el meu cas han fet molts esforços per tal que jo pogués fer
allò que tant m’agradava), respecte per l’entrenador/a (que dedica tot el seu
temps, esforç i coneixements per ajudar-te a millorar), respecte per l’afició
(que t’anima, i de vegades fins i tot paga entrada per veure’t competir), …

Quan escolto Guardiola parlar del respecte,
des del respecte, m’hi sento plenament identificat. I penso que si la meva
filla o el meu fill em diuen que volen fer esport, allò que determinarà la meva
decisió com a pare serà, sobretot, la filosofia que tingui el club en qüestió.

En altres paraules, prefereixo perdre una
semifinal de Champions a l’estil Guardiola, que guanyar-la a l’estil Mourinho.

Gràcies, Pep, per ajudar-nos als qui defensem
que l’esport també pot ensenyar valors útils i necessaris per a construir
societats millors. Gràcies per servir-nos d’exemple als qui neguem que, avui,
fer esport condueixi inevitablement a convertir-se en un ser sense escrúpols,
ambiciós i egoista.

Gràcies a tu, Pep, i per extensió a totes i tots els entrenadors i formadors esportius que teniu aquesta filosofia.

Foto: Guardiola. Font Kerim Oktem, EFE.



  1. Raül, estic d’acord amb tu sobre els valors pedagògics de l’esport. El que no tinc tan clar és si quan entres en el món de l’alta competició aquests valors es poden mantenir d’una manera més o menys generalitzada. A vegades, fins i tot en l’esport escolar es veuen coses que ens allunyen molt d’això.

    El que si que tinc clar, és que l’esport professional (quan parlem de Guardioles o Mourinhos) ja no pot ser el referent de res. És més un circ econòmic i de vanitats en el qual és molt difícil copsar-hi res de profitós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Miscel·lània personal per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent