Islàndia: la UE haurà d?esperar
Escric des de l’hotel, a les 00.12 (fa només uns minuts que el darrer bri de llum ha desaparegut darrera el volcà Snaefellsjökull, malgrat l’hora que és), al final d’un dia llarg i carregat de reunions. Sóc a Islàndia, concretament a Reykiavik, amb una delegació del Parlament Europeu.
Demà ja tornem (en el meu cas a Catalunya). Haurà estat una visita curta, ràpida i intensa, i tot i això força il·lustrativa.
Durant dos dies hem pogut parlar amb sectors molt diversos de la societat civil, política i econòmica islandesa. Hem conegut com estan afrontant la sortida de la crisi econòmico-financera, què han après des que els famosos buykings (anys enrere tan populars i avui a la presó) es van vendre mig país i el van dur gairebé a la fallida, què esperen de les negociacions amb la UE de cara a una eventual futura adhesió (que, després del que hem escoltat, crec que encara queda lluny, molt lluny), i què en podem esperar nosaltres de la seva experiència.
Preparant la visita vaig llegir l’assaig Islandia: revolución bajo el volcàn, de Xavier Moret, una excel·lent manera de conèixer la idiosincràsia d’aquest país, i el tarannà de la seva gent. He pogut constatar l’encert de moltes de les reflexions que l’autor evoca en el llibre, i les complemento amb les meves. Seria pretensiós per part meva creure que una visita de dos dies, per intensos que aquests hagin estat, em permetrà conèixer el país, però confesso que ha estat un bon tast per descobrir com, també en política, es poden fer algunes coses de manera diferent a com estem acostumats.
Malgrat que les discussions han acabat girant sobretot al voltant dels afers de pesca, el sector econòmicament mes important del país-illa, i d’aspectes com la guerra del verat, les concessions transferibles, la gestió de les pesqueries, la reforma de la PCP, la caça comercial de balenes, etc (la seva postura és clara: la pesca és el principal sector econòmic, responsable del 12% del PIB, i no acceptaran perdre’n el control, almenys pel què fa a les seves aigües territorials)… també n’hem afrontat d’altres com el paper de les institucions, la reforma de la Constitució, el futur de la política islandesa, …
Conclusió preliminar? No tenen cap pressa per entrar a la UE. Dels principals partits, només els socialdemòcrates estan a favor de negociar amb voluntat d’entrar, els altres (inclòs el moviment roig-verd) estan dividits, amb una lleugera tendència en contra (un cop més, la pesca, i el risc a perdre’n la sobirania, és el principal element dissuasiu). No obstant, no és que tinguin res en contra la UE com a tal, de fet n’estan molt agraïts per com els ha ajudat en el context de la crisi, simplement passa que no volen formar part d’un club que els obligaria a modificar aspectes substancials de la seva política pesquera. Alguns, fins i tot, han apuntat la possibilitat que, si poguessin tenir l’Euro sense ser part de la UE, ja els estaria la mar de bé.
Al llarg de les nombroses reunions m’ha quedat clara una cosa: Islàndia és diferent, especial, singular, en moltes coses. Farem bé a fixar-nos-hi, i aprendre’n de moltes d’elles (d’altres no cal, per exemple el sistema de quotes transferibles de pesca, que de fet fins i tot ells mateixos estan corregint). Demà continuem, amb l’entrevista amb el Ministre d’Afers Exteriors, i tornarem cap a casa.
Haurà estat una visita llampec, però haurà servit per posar de manifest que, de vegades, les millors lliçons les trobem abans en les petites realitats amb vocació comunal que en els grans imperis.