Raül Romeva i Rueda

Li devia aquesta entrada de fa temps a en Jordi Clusa i avui trobo una bona oportunitat per fer-la, després de la reunió d’ahir entre la vicepresidenta del govern espanyol i la Comissió Europea. La qüestió de la immigració ha estat, és i serà un dels temes dels quals cap generació se’n podrà estar de parlar-ne, i més en el món actual.

Ara fa uns mesos la Comissió de Llibertats (LIBE) del Parlament Europeu debatia l’afer de l’entrada massiva de persones provinents de països subsaharians als enclaus de Ceuta i Melilla. Alguns en aquesta Comissió parlaven de la necessitat de frenar aquests `assalts’. D’altres intentàvem anar una mica més enllà i constatar que aquesta gent simplement estava utilitzant una altra de les vies que tenia al seu abast per acostar-se a una vida que imaginaven molt millor que la que tenien. La manera de plantejar el tema determina sens dubte la possible resposta que s’hi vulgui donar. En el primer cas es planteja la via policial (i fins i tot militar) per intentar frenar l’arribada. Amb la segona perspectiva s’intenta plantejar la qüestió d’una manera més holística, global, i amb propostes a curt, mig i llarg termini.  (…)

Per exemple, adjunto aquí algunes preguntes que hem fet a la Comissió, i algunes de les seves respostes, en relació al tema de la immigració, i de com afrontar els reptes que aquest fenomen planteja a escala europea: general; qüestions frontereres; programes, mesures i iniciatives; estatus jurídic 1; dret a vot 1; dret a vot 2; estatus jurídic 2; nacionalitat o naturalització; condicions de treball; món laboral.

Sigui com sigui, davant la multiplicitat d’angles des dels quals es pot afrontar aquesta qüestió, avui en vull destacar dos, que no són exclusius certament, però sí penso que són prou rellevants per ells mateixos.

En primer lloc, ara com ara sembla que l’única resposta que els governs volen afrontar amb caràcter coordinat i comunitari és la policial/militar. Tal i com ahir va argumentar el meu company al Congrés de diputats, Joan Herrera, penso que utilitzar l’Exèrcit per frenar l’arribada d’immigrants a les costes espanyoles suposa una militarització de les costes i pot conduir a actuacions que podrien fregar la il·legalitat. En canvi, el gran repte pendent continua essent que es garanteixi la protecció i el respecte pels drets dels immigrants, i per això cal reafirmar la vigència del dret d’asil. Cal recordar que l’any 1990 es van rebre un total de 8.647 sol·licituds d’asil, de les quals es van atorgar un total de 490 estatuts de refugiat (15,75%), mentre que el 2004 es va concedir l’Estatut del Refugiat a 175 persones (2.7%) d’un total de 5.553 sol·licituds. La paradoxa és que mentre Espanya és un dels països que rep un nombre més elevat d’immigrants, ens situem entre els últims quatre països de la UE-15 en matèria d’asil, tant pel que fa a sol·licituds com a concessions. A més a més, cal recordar que en l’afer de Ceuta i Melilla moltes persones van ser expulsades sense ni tants sols permetre’ls apel·lar al seu dret de demanar asil, i recentment van ser repatriades dues persones procedents de Costa d’Ivori (país en situació de guerra). És un fet comprovat que no s’informa adequadament els immigrants sobre la possibilitat de sol·licitar el dret d’asil en situacions de persecucions o d’especial protecció, per la qual cosa cal que el Govern adopti mecanismes per a la detecció d’aquestes situacions als centres d’internament d’immigrants. Així mateix, són cada vegada més els casos en què, com va passar el passat 18 de maig, persones d’origen subsaharià que són deportades per Espanya a Mauritània acaben essent abandonades a la frontera amb Senegal, la qual cosa fa qui hi hagi molts dubtes sobre la legalitat d’aquesta pràctica, tal i com han denunciat diverses ONG que treballen sobre el territori.

En segon lloc, la qüestió de la immigració és un dels exemples que em permet concretar una de les línees estratègiques que intento argumentar en aquest bloc. Consisteix en què cada cop més constatem que la gestió de la immigració no es pot afrontar (almenys exclusivament) des d’una lògica estatal. La gent que creua l’estret no ve a Canàries pel bon temps, ni a Barcelona perquè la ciutat és bonica, venen a Europa, i entren pel sud (sigui Espanya, Itàlia o Malta) perquè és la porta a Europa. En aquest sentit, m’inquieta que la postura de les institucions comunitàries es limiti a `ajudar’ Espanya en la gestió d’aquest afer. És com aquells senyors que es limiten a `ajudar’ en les feines de la casa als quals els diem que allò que toca no és `ajudar’ sinó assumir-ne la corresponsabilitat. Així doncs, mentre els governs dels Estats no afrontin la responsabilitat col·lectiva de l’afer difícilment podrem trobar solucions plenament satisfactòries i efectives. I això vol dir fer el salt cap a una unió política supragovernamental que superi l’actual disputa interestatal en afers de caràcter sòciopolític com aquest. Però si el disseny i la responsabilitat d’establir línees de gestió de la immigració s’ha de fer a escala Europea, la implementació d’aquestes polítiques s’ha de fer al nivell més proper al ciutadà/na possible, és a dir, als Ajuntaments i la Generalitat. Però per això calen competències i recursos. En aquest sentit cal recordar que l’article 113 del nou Estatut atorga a Catalunya més competències en immigració, mentre que el capítol de finançament (sobretot arts. 201 a 210) garanteix una millora substancial d’aquest respecte de la situació actual (no és el concert econòmic, cert, però és millor que el que tenim ara, encara que només sigui perquè l’Estatut deixa d’estar per sota de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes -Lofca-). Tot plegat ens porta a adonar-nos que si renunciem a allò que ens pot aportar el nou Estatut, almenys pel què fa a la gestió de la immigració, continuarem sense tenir eines per fer front a una qüestió que no podem defugir. I enlloc està escrit que un cop aprovat l’Estatut no poguem seguir reclamant més competències i més millores en el finançament. 

Finalment, no ens enganyem, tota la vida la gent hem mirat de millorar les nostres condicions de vida anant a buscar les oportunitats allà on pensàvem que hi eren. De vegades amb encert, i d’altres fonamentats en expectatives errònies o infundades. És potser un tòpic, cert, però no per això deixa de ser una evidència que cal gestionar políticament, cultural i social. En aquest sentit, les mesures proposades més amunt, si bé són necessàries, no són ni de bon tros `la’ solució, ja que aquesta només vindrà, tal i com apuntava penso que encertadament en Jordi Clusa, per una redefinició de les regles del joc a escala mundial pel què fa a com governar la globalització, la qual cosa ens obliga, entre d’altres, a continuar combinant el discurs i la pràctica de transformació social i política a escala local/nacional, amb la construcció de xarxes a escala mundial que ens permetin influir en una agenda que ens apareix cada vegada més difosa i incontrolable des de la ciutadania, i per tant des de la política.