Garantia Juvenil Europea (una bona idea mal executada)
Avui el Parlament Europeu aborda la qüestió de la Garantia Juvenil Europea.
Darrerament aquest concepte apareix en nombrosos textos, intervencions i articles. Tanmateix, tenint en compte que la idea sorgeix, entre d’altres, de nosaltres, el Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, considero que tinc una certa legitimitat, moral i política, per parlar-ne i per, d’alguna manera, reclamar-ne ni que sigui una part proporcional en termes de drets de paternitat/maternitat.
Comencem pel principi: de què es tracta?
La Recomanació del Consell adoptada finalment el 22 d’abril del 2013 defineix la Garantia com una recomanació als estats perquè vetllin perquè tots els joves menors de 25 anys rebin una bona oferta d’ocupació, educació contínua, formació d’aprenentatge o període de pràctiques en un termini de quatre mesos després de quedar aturats o acabar l’educació formal. En vaig parlar en aquest bloc el dia següent (Tenim alternatives i propostes: la garantia juvenil).
La Garantia Juvenil és una proposta que Verds / ALE va posar sobre la taula el 2010, quan es feien evidents les greus conseqüències de la crisi econòmica i financera sobre els i les joves. Tal i com la vàrem plantejar, la consideràvem una mesura estructural destinada a minimitzar els costos de transició entre l’educació i l’ocupació de les persones joves. Des de Verds/ALE vàrem celebrar enormement, com és lògic, la recomanació del Consell, l’abril de 2013, sobre Garantia Juvenil i vàrem aplaudir els nombrosos discursos de diversos líders europeus sobre la mateixa. Fins i tot Mariano Rajoy va fer seva la idea!
Com la interpreta el govern espanyol?
De fet, el govern espanyol va presentar al desembre de 2013 el Pla Nacional d’Implantació de la Garantia Juvenil. Aquest pla preveu la inversió de més de 2.800 milions d’euros provinents del pròxim Fons Social Europeu 2014-2020.
Segons que va explicar la Ministra d’Ocupació, les mesures s’articulen al voltant de 4 eixos principals: la millora de la intermediació i de l’ocupabilitat, els estímuls a la contractació i el foment de l’ emprenedoria.
Com en tantes d’altres coses han fet, aquesta lectura no deixa de ser una preocupant instrumentalització del concepte. Han agafat una idea que reclama un marc estructural diferent, i se l’han apropiada per convertir-la en una simple mesura cosmètica, circumstancial i electoralista.
No ens enganyem: el 55% d’atur juvenil a Espanya no se soluciona augmentant l’anomenada “ocupabilitat dels i les joves”. De fet, la idea original de la proposta consistia a garantir els drets de la joventut en situació de normalitat, però no és una política de xoc que permeti reduir radicalment les grans bosses d’atur juvenil al sud d’Europa .
A l’estat espanyol hi ha 889.300 joves aturats (dues vegades la població de Malta 452,215 hab.). Si hi afegim aquells que estudien, el nombre de joves sense feina suposa el 22% del total de persones menors de 25 anys que viuen al país. D’aquests, el 10 % té estudis superiors i un 25 % no ha completat l’ESO (dades INE 2012).
En altres paraules, l’estat espanyol presenta una de les taxes de joves menors de 25 anys que no estudien ni treballen (els coneguts com a ‘NiNi’ o, en anglès, ‘NEET’ –Not in employment , education or training-) més altes de la Unió Europea, cinc punts per sobre de la mitjana i només per darrere de Bulgària, Itàlia i Grècia.
On som ara?
Han passat ja tres mesos des que el govern espanyol va fer l’anunci, i la lectura que molta gent en fem és que el govern del PP s’ha limitat a amagar-se darrere d’aquest programa, aparentant que així fa alguna cosa en favor de l’ocupació juvenil, oblidant-se completament (vaja, obviant) la dimensió estructural de la qüestió.
De fet, el gran problema rau en la reforma laboral que el mateix govern va aprovar fa dos anys, una reforma que, no ho oblidem, precaritza encara més la vida dels i les joves a Espanya.
Tant el CNJC com els sindicats han titllat el “Pla Nacional de la Implantació de la Garantia Juvenil a Espanya” de “retrocés en els principis marcats per la Comissió Europea per al desenvolupament de la Garantia juvenil i la lluita contra l’atur juvenil”. I és que, tal i com l’han plantejat, el programa deixa fora el col·lectiu de joves formats i sense feina, no incorpora el diàleg amb els agents socials (essencial per a la seva elaboració), no contempla una de les principals aportacions de la Garantia Juvenil , com és l’orientació professional personalitzada i integral (bàsica en el disseny dels projectes laborals i vitals dels joves), i no respecta la territorialització de la totalitat dels fons (tal com estava prevista).
Per tot això, demanen que es retiri el concepte ” nini “, el qual no deixa de ser un terme culpabilitzador i profundament insultant per a la majoria de joves que no treballen no perquè no vulguin, sinó simplement perquè no troben feina, malgrat que tenen un nivell acadèmic més que demostrat.
Quin és el problema de fons?
Simple: les polítiques d’austeritat, més conegudes com Austericidi.
En primer lloc topem amb la gasiveria dels governs (es preveuen 6.000 milions d’euros per a la mesura, mentre que els sindicats fa temps que reclamen destinar-hi, almenys, 21.000 milions). El segon problema, per mi, consisteix en que allò que realment fa falta no és més formació, sinó més feina. Sense polítiques actives que generin llocs de treball, no serà possible augmentar l’ocupació. Posar l’accent simplement sobre l’esforç dels joves, tal i com acostumen a fer tants governs conservadors i alguns socialdemòcrates, és anacrònic. Comptem probablement amb una de les generacions de gent jove més formada i preparada. I ho és perquè durant anys els hem dit: ‘estudieu, prepareu-vos, treballeu, formeu-vos’. El problema ara, repeteixo, és que malgrat tota aquesta preparació no troben llocs on aplicar-la.
La prioritat del govern espanyol, i de les polítiques europees, per tant, hauria de ser crear ocupació. Res a veure, per tant, amb els discursos triomfalistes i paternalistes de Rajoy i cia.