Raül Romeva i Rueda

Adjunto a continuació l’article que m’han publicat al blog Catalan Views, que edita la Catalan News Agency (Agència Catalana de Notícies en la seva versió internacional). Més avall trobareu la versió en català de l’article.

Europe
beyond the Member States: Spaces to decide and to incite (by Raül Romeva i Rueda on
Thu, 30/12/2010)

Seen with Catalan glasses, the European construction
is necessary but, as presently conceived, clearly insufficient. The European
Union’s motto is “United in diversity”, a beautiful motto that, in general,
universal terms, I share. However, when it is applied to the present European
Union, I see it as incomplete, at a minimum. Taking the current Euro-reality
into account, the motto “United in the diversity of the States” would be much
more convenient. And this is, in my opinion, THE problem: the current States
are, unfortunately, the main reason for European paralysis.

The vision we have of the European Union, from a
country without its own State, such as Catalonia,
is certainly very different from the vision from European capitals such as Madrid,
London,
Paris,
Rome
or Stockholm,
to mention some of the big players, with a clear centralist will.

Luckily, there are real alternatives; alternatives
that are at the same time social, economic, cultural, linguistic, national,
historical, communicational, infrastructural, environmental,
competence-related, etc… However, these alternatives are conditioned by two
premises that are intrinsically linked: 1) Giving the European Union the
legislative, budgetary, and political capacity that the current situation requires.
A capacity ruled, on all these fronts, by a bicameral Parliament  –not
like the system we have at present, where the European Parliament and the
Council, i.e. the State Governments, share legislative competences– and with a
European Executive, appointed by this Parliament; and 2) Decentralising the
current Nation-States, most of them artificial, so that the European Union’s
political-administrative management is decided by national realities –which do
not have to coincide with the state’s.

Three
examples, among many others, perfectly illustrate this change of direction
scenario: a) Contrary to the centralist vision the Spanish Government proves to
have in relation to the High-Speed Rail network, for instance, much more
rational criteria should be imposed, in territorial, socio-economic and
environmental terms, which will push for alternatives, such as a very necessary
Mediterranean rail corridor; b) Secondly, regarding the cultural and linguistic
dimension, one reminder is necessary. A Europe that underestimates, when it
does not despise, languages and cultures, simply because they are those of an
entire State, becomes an unfriendly Europe and it generates a Euro-frustration
that is not at all beneficial to the European project; and c) Finally, regarding
the management of primary resources (agriculture and fishing),
socio-economically speaking, but also in environmental terms, it seems much
more rational to structure the management of these resources to realities that
do not necessarily have to correspond to those determined by current states.

In other
words, and to cite the example of Catalonia (or even better, of the
Catalan-speaking countries), what some of us are demanding is an EU where we
are able to decide and incite. Decide and incite with our own voice
and without interferences, which are unnecessary and, often, contrary to
socio-economic sense, not to mention common sense.

Raül Romeva i Rueda, Member of the European Parliament for ICV and Vice-Chair of the Greens/EFA Group

Versió en català, més avall: (segueix…)

Europa més enllà dels Estats: espais per a
decidir i per a incidir, per Raül Romeva i Rueda (eurodiputat per ICV)

Vista amb ulleres catalanes, la construcció
europea és necessària, però, en els termes actuals, clarament insuficient. El
lema de la Unió Europea és ‘Units en la diversitat’. Un lema bonic, i que en
termes generals i universals comparteixo, però que aplicat a la Unió Europea
actual em sembla, si més no, inacabat. Tenint en compte l’euro-realitat actual
semblaria molt més adient un ‘Units en la diversitat … dels Estats’. I aquest
és, a parer meu, EL problema, ja que aquests, els Estats actuals, són,
malauradament, el principal motiu de la paràlisi europea.

La visió que tenim des d’un país que no
disposa d’un Estat propi com és Catalunya del que és la Unió Europea és
certament molt diferent a la que poden tenir des de capitals europees com
Madrid, Londres, Paris, Roma o Estocolm, per mencionar alguns dels grans, amb
vocació certament centralista.

Per sort, hi ha alternatives reals,
alternatives que són a la vegada socials, econòmiques, culturals,
lingüístiques, nacionals, històriques, comunicacionals, infraestructurals,
mediambientals, competencials, etc… Però aquestes alternatives passen per
assumir dues premises que han d’anar intrínsecament lligades: 1) dotar la Unió
Europea de la capacitat legislativa, pressupostària i política que reclama la
situació actual, i regida en tots aquests fronts per un Parlament bicameral (i
no com ara, on el PE i el Consell, és a dir els governs dels Estats,
comparteixen competències legislatives), i amb un executiu nomenat per aquest
Parlament; i 2) descentralitzar els actuals Estats-nació, molts d’ells
artificials, de tal manera que la gestió político-adminstrativa de la Unió
Europea sigui la que determinen les realitat nacionals (que no necessàriament
coincideixen amb les estatals).

Tres
exemples, entre molts d’altres il·lustren
perfectament aquest necessari canvi de rumb: a) contràriament a la
visió
centralista que demostra tenir el govern central espanyol en relació a
la xarxa
ferroviària d’Alta Velocitat, per exemple, caldria imposar criteris
molt més
racionals en termes territorials, socieconòmics i ambientals impulsant
alternatives com el tan necessari corredor del Mediterrani; b) en quant
a la
dimensió cultural i lingüística, en segon lloc, cal recordar que una
Europa que menysté, quan no menysprea, llengües i cultures simplement
perquè aquestes
no són les de tot un Estat, esdevé una Europa antipàtica i genera una
eurofrustració que no beneficia en res al projecte europeu; i
finalment, en
quant a la gestió dels recursos primaris (agricultura, pesca), sembla
molt més
racional socioeconòmicament parlant, però també en termes ambientals
estructurar
la gestió d’aquests recursos a una realitat que no necessàriament
correspon a
la que determinen els estats actuals.

En altres paraules, i per posar l’exemple de
Catalunya (o millor encara, dels Països Catalans), allò que algunes i alguns
reclamem és una UE en què puguem decidir i incidir amb veu pròpia i sense
interferències innecessàries i, sovint, contràries al sentit socioeconòmic, per
no dir ja al sentit comú.