Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Esquerra, pacifisme i intervenció militar a Líbia

En el cas de Líbia estem repetint en el si de les sensibilitats d’esquerres i pacifistes, files a les quals m’adscric, el debat que ja vàrem viure en relació a si calia intervenir o no a Bòsnia a principis dels ’90.

Recordo bé aquell debat, que va ser dur, com tots els que fan aflorar dubtes i contradiccions. El vaig viure en primera persona en molts fronts. Però com totes les situacions conflictives, aquell debat ens va fer madurar, individualment i col.lectiva.

Respecto, entenc i fins i tot comparteixo els dubtes i les inquietuds en relació a la intervenció a Líbia. Però també assumeixo les limitacions de certs discursos i posicionaments davant de situacions que reclamen respostes no desitjades. I precisament per això és més urgent que mai treballar per no haver-nos de trobar en aquesta mena de dilemes. Ho vàrem dir llavors a Bòsnia, i l’argument segueix essent vàlid. 

He tingut la sort de treballar molts anys al costat de Vicenç Fisas, Director de l’Escola de Cultura de Pau. Amb ell vaig aprendre que el meu pacifisme, com tot pacifisme, també té límits. Ho vaig aprendre a base de molts anys de llegir, parlar, escoltar, analitzar, dubtar, estudiar, dir i contradir al voltant de com construir la pau.

Defenso amb fermesa la reducció de la despesa militar, l’adopció d’un Tractat Internacional d’Armament (ATT), l’augment de la inversió en promoció i educació de la pau, que s’ataqui les veritables causes de les guerres (sobre tot la competència per uns recursos que s’esgoten i el respecte per unes identitats cada cop més multidimensionals). 

Tanmateix, tot això, que és necessari i urgent per poder controlar i gestionar la latència dels conflictes actuals i evitar-ne així la deriva armada, no pot resoldre totes les situacions conflictives. Per exemple, no serveix per aturar, en la seva fase actual, la brutal i criminal repressió amb què Gadafi està responent als més que legítims clams per la llibertat i la democràcia al seu país. En situacions com aquesta, la prioritat és aturar Gadafi, de la manera més ràpida que sigui possible.

Tinc dubtes? És clar. Però quan aquests m’assetgen em retornen a la ment Srebrenica, Sarajevo, Gorazde,… i els dubtes es converteixen en una certesa: hi ha moments en què no intervenir pot resultar fatal.

Per tot plegat recomano llegir avui l’article a El País del Professor Vicenç Fisas (La izquierda y la intervención militar en Libia), i en faig meus cada coma, cada punt, cada dubte i cada certesa expressada en el mateix, a més de reiterar, un cop més, la ràbia i la frustració que em genera el fet que els actuals dirigents mundials ens hagin arrossegat, novament, a aquest debat. 

 

La izquierda y la intervención militar en Libia, por Vicenç Fisas, Director de la Escuela de Cultura de Paz de la UAB (El Pais, 22/03/2011

Como es bien sabido, a la izquierda tradicional no le gustan las intervenciones militares ni, en general, las actividades militares. Creo que es una herencia del nefasto militarismo que vivimos en nuestro país durante el franquismo, que ha provocado un total distanciamiento hacia cualquier actividad militar. Esa actitud se traduce en un rechazo frontal hacia los gastos militares, las exportaciones de armas, las paradas militares, las políticas de defensa nacional, y lógicamente, las intervenciones en el exterior.

Desde mi opinión, sin embargo, existe una actitud no discriminatoria que conduce a contradicciones de fondo, pues de esta forma no se da respuesta a qué hacer con las poblaciones que están en peligro y se escurre el bulto en momentos en que hay que activar el “derecho a proteger”.

Comparto con esa izquierda el rechazo a las patologías de lo militar, es decir, todo lo que tenga que ver con el militarismo. Eso se expresa, por ejemplo, en una crítica clara hacia los gastos militares excesivos y no justificados, hacia la política de fomento del comercio de armas hacia países que violan los derechos humanos o que están en crisis, hacia la glorificación del armamento, el fomento de la investigación militar frente a los recortes en la investigación no militar, o el empeño en introducir la cultura de la defensa militar en el ámbito escolar. Todo ello me parece rechazable, pues son manifestaciones del militarismo.

Sin embargo, puedo defender que existan unas fuerzas armadas reducidas y entrenadas especialmente para actuar en operaciones de mantenimiento de la paz, en coordinación con Naciones Unidas. Esto vale para acciones como las de Libia. Cierto es que desde parte de la izquierda y del movimiento por la paz existe un debate clásico sobre si sería conveniente la desaparición de los ejércitos nacionales a cambio de unas fuerzas militares de Naciones Unidas suficientemente dotadas para estas emergencias. Pero esto va para largo, y de momento hay que convivir con una realidad menos idealista.

Creo que desde la pésima intervención en Somalia, la inacción en Ruanda y el retraso en Bosnia, hemos aprendido bastante en este periodo de transición en cuanto a acciones militares que tienen un componente de apoyo humanitario. Al menos existe un debate de fondo para diferenciar lo que es estrictamente humanitario de lo militar. En Libia, por ejemplo, no es la distribución de ayuda humanitaria lo que es causa de controversia, sino una acción propiamente militar destinada a frenar el avance de las tropas de Muamar el Gadafi y reducir su capacidad de ataque aéreo.

Lo paradójico es que no podríamos proporcionar seguridad (y apoyo humanitario) a la población de Bengasi, para poner un ejemplo, sin antes reducir la capacidad militar de Gadafi, y eso no se consigue con inacción, ni con medios diplomáticos, ni con fuerzas no violentas de interposición, al menos tal como están las cosas. Guste o no, hay que emplear una fuerza, limitada a lo estrictamente necesario, eso sí, que solo pueden ofrecer las fuerzas militares. Y como viejo objetor de conciencia asumo las contradicciones de plantear salidas realistas.

Lo que no obstante se puede exigir, y lo hago sin reservas, es que esta intervención no se convierta, como otras veces, en un circo mediático de glorificación de los sistemas de armas que se vayan a utilizar, ni como lanzadera para promocionar las exportaciones de armas en un mundo demasiado rearmado, ni como loa de la cultura de la violencia.

Ahí están los riesgos de la intervención, y sobre dichos riesgos la izquierda debería ser sensible, vigilante y exigente, para que un acto desgraciadamente necesario de carácter militar no se convierta en un refuerzo del militarismo existente. No todas las intervenciones militares son defendibles, pero algunas tienen razón de ser. Y ahora lo que toca es apoyar a todas las revueltas populares de los países árabes, con medios políticos, sociales y económicos, y si alguna de estas revueltas es ahogada por las armas de un tirano, es menester darle respuesta con otros medios, para frenar la embestida y crear una situación donde luego sean los medios políticos los que discurran. Es la doctrina del mal menor lo que justifico, siempre y cuando no sea convertido en exponente de todas las virtudes, porque la guerra, siempre, es lo contrario de la virtud. No se olvide.

Pero tampoco podemos dejar de ver que Gadafi ya realiza una guerra contra sus ciudadanos, y eso hay que pararlo como sea y con rapidez, aunque nos crea contradicciones y malestar interno
.

Font foto: AFP / Getty images



  1. Entenc aquests dubtes, però crec que hi ha detalls importants que ni tu ni Fisas (amb tot el respecte) no entreu.

    Jo veigmolt diferent el cas de Líbia del de Bòsnia. Bòsnia és a Europa, és el nostre espai cultural natural i, per dir-ho d’alguna forma és té “més dret” a intervenir. Les formes d’entendre el conflicte, la governabilitat, etc. són molt similars i si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Tot i això es va trigar anya a fer-se i no crec que per excés d’escrúpos pacifistes.

    Líbia és un país àrab, una ex-colònia dels mateixos països que avui la bombardegen i no és clar si s’intervé en un conflicte de pobles contra dictadors o en una guerra tribal i a més tot el que hi passa succeeix paral·lel a la repressió a les revoltes democràtiques a Bahrain, Marroc i també a Iraq, país que ja vam “alliberar” i “democratitzar”. Naturalment les friccions i dubtes seran diferents en un lloc que en l’altre. En cas d’intervenir a Líbia crec que ho haurien de fer els altres països àrabs i no les potències occidentals.

    A més, un té petroli i l’altre no. Fet que crec que explica més les diferents celeritats que els debats passats del moviment pacifista internacional.

    I finalment trobo molt trist caure a la trampa de sempre: avui intervenim que és urgent i demà ja parlarem del comerç d’armes. Perquè demà no se’n tornarà a parlar. I els avions de Gaddafi són, no ho oblidem de fabricació francesa. Potser si no els hi haguessin venut avui no parlaríem d’aquesta guerra.

  2. d’això en dius cultura de la pau tu??? on és el pacifisme?? no pot ser que ICV doni suport a aquesta guerra (no és una intervenció, és una guerra), en aquest sentit estic al costat d’EUiA que no pas de vosaltres, m’heu decebut,
    NO A LA GUERRA!!

  3. La crua realitat és que si ens quedem de braços creuats, Gadaffi seguirà assassinant al seu poble de forma despietada. Ara cal intervenir. Serà el nostre paper, el de l’esquerra, denunciar el com i el perquè hem arribat a aquest extrem. Però ara les cartes son sobre la taula i si no s’intervé, un poble germà amb el que compartim el nostre preuat mar Mediterrani morirà sota la opresió i la violència del seu règim. Som responsables de l’existència del règim de Gadafi, des d’occident hem permès que es consolidés. Col·lectivament en som responsables. “Desconec”, malgrat en tinc alguna “intuició”, els motius per els quals s’ha recolzat a Gadafi en el passat. Com a societat “ens hem” equivocat. Però ens seguiríem equivocant, i més greument, si no fem rès. Estariem ometent el nostre deure d’auxili.
     

  4. que diria aquell…

    Vostès, els d’ICV, en saben molt d’això de nadar i guardar la roba. Com deia un conte “Vet aqui un pacifista que vol la guerra…”. Molta pena. I jo em pregunto: ¿perquè aquesta gent que tant li agrada alliberar als demés per mitjà d’una guerra, no són els primers en anar-hi? Això em recorda a una altra guerra, on una “gleva del biberó” va ésser massacrada, i els pocs que van poder resistir/sobreviure, anys desprès van rebre unes suposades “felicitacions” dels successors dels seus botxins.

    Foteu molta pena i fàstic: agafeu la bicicleta i foteu el camp. I no mentiu més. Si us agrada tant la guerra [d’alliberament], sieu els primers al front.

    Atentament

  5. Recolzar aquesta guerra és, en el fons, acceptar les regles que els amos del món ens imposen. Aquesta esquerra oficial catalana cedeix al xantatge que se’ns sotmet quan ens diuen que, si no recolzem la guerra, som còmplices a la matança de Gadafi. Quina manera més hàbil de girar-li la truita a la realitat: les armes que maten el poble libi són les del món occidental de la mà del dictador! Els responsables de la matança són els Sarkozys, Obamas, Zapateros, Merkels de torn… i no els que ens oposem a la intervenció! Més sensat seria rendir comptes amb els qui han decidit vendre armes i afavorir el règim de Líbia, que recolzar-los en la seva determinació d’anar a la guerra. Em demano si tots aquests esforços que els d’esquerres de debò fan per explicar-se en la intervenció a Líbia, també els haguessin fet si fos Aznar qui manés en aquests moments. Creieu que és malintencionat el meu raonament? Sincerament, ho dubto.

  6. Los partidarios del ataque a Libia se sienten tan seguros, sin las dudas de Irak, que casi no necesitan argumentario. Lo resumen en una pregunta, que lanzan a quienes rechazamos la agresión, y que pretende cerrar el debate: “vale, la guerra es mala, pero ¿tienes tú una alternativa mejor? ¿Qué habrías hecho, permitir las matanzas, mirar para otro lado?”. Pues bien, respondamos.

    De entrada, hay que recordar que cruzarse de brazos y mirar para otro lado es repugnante, sí, pero es la norma. No lo justifico, pero invalida el argumento de que era obligatorio hacer algo, pues raramente se hace algo. Piensen en tantos países donde la población está más amenazada que en Libia, y no pasa nada. Un doble rasero más escandaloso cuando afecta a situaciones próximas: la firmeza contra Gadafi se debilita cuando a la vez miramos para otro lado en Bahrein.

    En segundo lugar, para no llegar hasta aquí deberíamos haber evitado todo lo anterior. Si hoy tenemos un problema con Gadafi es porque durante años le reímos las gracias. Por tener, Gadafi tiene hasta la Llave de Oro de Madrid, que le entregó Gallardón en acto solemne, con la ausencia digna de los concejales de IU. Ya no sirve lamentarse, no hay vuelta atrás. Pero debería servir para evitar futuros gadafis, y para exigir cuentas a sus amigos de ayer, hoy enemigos.

    En tercer lugar: si la guerra es el último recurso, significa que antes se han agotado todas las vías. ¿De verdad se agotaron todas las vías? ¿Se han llegado a explorar siquiera? Más bien parece que desde el principio estaba claro que la única vía era la militar, y no se intentó nada. Hubo propuestas de mediación internacional, como la de Chávez, rechazada y ridiculizada por quienes dicen que han agotado todas las vías.

    Y un último argumento: una matanza no se evita con otra matanza. Tenemos muchos precedentes para dudarlo. De los muertos de Gadafi sólo sabemos de oídas, no hemos visto muchos. En cambio empezamos a ver cadáveres bajo nuestras bombas. Ah, claro, son partidarios de Gadafi, merecen ser eliminados.

  7. Imagino company, que si defenses que s’ha d’intervenir a Líbia, pels motius que exposes, també defensaries possibles intervencions a Israel (o és que és més acceptable lo de Gaza), Marroc (o és que és més acceptable lo del Sàhara), Arabia Saudí, Bahrein, Síria, Iran, Emirats Àrabs, Paquistan, Guantànamo… O Iraq, o és que Sadam tractava millor el seu poble que Gadafi?
    Sincerament, defensar això i no demanar la intervenció en situacions iguals o pitjors és bastant hipòcrita.
    Una abraçada,

  8. Tant lo de de Serbia com aixo son operacions de l’imperi per a controlar rutes de narcotrafic i hidrocarburs. Lo teu no te nom, al menys tingues vergonya i calla.

    Tens les mans tacades de sang Raul Romeva, mort de gana, que per no poder guanyar-te la vida com la resta treballant, et vens al dimoni. Vergonya t’hauria de fer d’existir.  

  9. Estic molt decebut amb la seva actitut i en general la de ICV en aquest tema.  No puc entendre de cap manera que justifiquin aquesta intervencio militar que ens han venut com a proteccio contra els bombardejoa aeris i consisteix en bombardejos aeris.

    Respecte de la tan lloada intervencio humanitaria a Serbia podeu jutjar
    el que s’ha aconseguit en aquests documentals:

    http://tv.globalresearch.ca/2010/08/kosovo-can-you-imagine-full-documentary

    http://www.weightofchains.com/

    Segur que voste i el sr Fisas no volien aquest resultat, pero un cop donat el seu consentiment tambe en son responsables.  Els qui tenen poder per  planejar i executar les guerres ‘humanitaries’ que acaben amb la ocupacio militar de un pais, ( La ocupacio de Bosnia i Kosovo encara dura)  no tenen les vostres bones intencions, sino els seus interessos.  De vostes i nosaltres nomes volen el consentiment o almenys la no oposicio.

  10. Crec que les reflexions d’en Fisas són honestes i fruit d’una ment que es qüestiona les seves idees sense cap tipus de sectarisme.  D’aquest procés, les seves idees (que no són les meves) en surten reforçades.

    Com a contrapunt, les bestieses que hi ha entre els comentaris, de gent que insulta sense argumentar des del sectarisme més extrem.

    No només fa llàstima sinó que preocupa que dins de l’esquerra, motor tradicional de progrés, s’hi amagui gent tan profundament carca.  Amb mentalitats així, no és d’estranyar que l’esquerra perdi per inacció la batalla ideològica en camps com les intervencions humanitàries, la immigració, l’atur i tants d’altres. 

  11. Estimat Raül,

    Et conec de fa massa anys i sé tant del teu compromís ferm, profund i sòlid amb la cultura de pau que no puc deixar d’estampar aquest missatge al teu bloc veient alguns dels grotescos improperis que et fan arribar.

    Com ara, fa anys ja vam discrepar també amb el tema Balcans.

    Però tinc molt clar, que fins i tot en les discrepàncies hem compartit desitjos i voluntats de canviar les coses a fons i amb urgència.

    Sé que sabem i compartim que, més enllà de l’atac a Líbia, ens cal una nova governabilitat mundial, una política internacional que posi la defensa dels drets humans al centre i no a la perifària de la seva acció, un activa promoció de la pau, una aposta decidida pel desarmament i una solidaritat activa.

    I, en tot això, hem anat fent feina i n’hem de fer molta més. Especialment per evitar noves ‘Líbies’.

    Abraçada,

    Jordi

  12. Quina decepció ICV. La democràcia s’exporta amb bombes o que? I ara on pares de tirar bombes? Suposo que ara caldrà anar a la guerra a l’Aràbia Saudita, a Bahrein, a CUBA?? Jajajaja. Ecopijos. Us vau carregar el PSUC y l’heu transformat en una comparsa penosa. Preferiu el grup Greens-EFA que el GUE-Esquera Verda Nòrdica. Com diu la Frassoni “Ni de derechas ni de izquierdas, somos VERDES” Va ser interessant veure com s’intentava explicar la Bonaventura al sortir del Congrés… segui així!

  13. M’identifico gairebé sempre amb les teves popsicions, Raül, des del medi ambient i el masclisme a la independència, passant per la pila d’entremig. 

    Però aquest cop, no.

    Lamento la quantitat de grolleries i insults que s’han deixat en aquest post, per part òbviament de qui les “raons” pròpies superen amb escreix les de la raó.  No els tinc en compte. 

    Però, insisteixo, aquest cop, no, no et puc donar suport en la teva posició, potser condicionada pel teu lloc al parlament i al col·lectiu, no ho sé.

    Amb tota la duresa i llargada i sofriment que va comportar, es va plantgejar algú, alguna vegada, seriosament, durant l’eternal nit franquista, de demanar una ingtervenció aliena? Ens ho vam haver de guanyar. Cosa no gens banal, ja que va permetre que la societat se xopés de la necessitat i la legitimitat de la democràcia. 

    Són els pobles, els que han de conquerir la seva llibertat, de la manera i amb el mitjans que es creguin més convenients, a la cura o a la llarga, segurament amb molt de sofriment. Però ah, això té “premi”: el resultat serà molt més sòlid i durador i conscient.

    Potser un dia pugui haver-hi un “centre” des del qual es protegeixin els drets humans arreu. Però no ens enganyem, això no hi és ni, ara com ara, hji serà. Libia sí i Gaza no? I l’Iran? I la Xina (algú creu que no mor gent a la Xina a causa, directament o indirecta, de la situació en què viu? Més que no en moriran a Líbia?

    No, aquest cop, no.

    Una abraçada.

  14. i pq no intervenim a l’Iran? a la Xina? a Corea del Nord? a Palestina? al Sahara Occidental? etc, etc, si entrem a Líbia per raons suposadament humanitàries tb hauriem d’entrar en tots aquells llocs que he dit,

    izquierda unida ha dit clarament No a la guerra!!, vosaltres us heu posat al costat dels poderosos traint la ideologia ecosocialista,
    crec que heu meditat poc la vostra decisió, aquesta intervenció militar només servirà per fer més víctimes civils i prou,

    us hauria de caure la cara la vergonya, us heu posicionat al costat dels estats units i de la otan, repeteixo: NO A LA GUERRA!!!

  15. Aixi tu que faries, permetre que aquest dictador criminal mati els pobres civils desarmats? 
    Abans d’arribar a aquesta pregunta que et llancen amb aire de superioritat els qui donen per cert tot el que surt a la tele, hauriem de veure si aquests suposits son certs.
    En gadafi  es excentric, i va tenir enfrontaments amb les potencies occidentals, pero no te una historia de represio interna al darrera. Tant es aixi que molts dels governants que ara l’ataquen  s’hi van voler fer la foto. Si hagues disposat de un aparell repressiu no hauria perdut tan rapidament el control del pais.
    Els civils desarmats es un altre tema.  Com es possible que disposin d’armament suficient per a enfrontar-se a un exercit.  Es evident que no es poden ocupar ciutats i dominar bona part del pais tan rapidament a base de civils desarmats que es manifesten pacificament.  A mes quan Gadafi ha decidit plantar cara, en molts pocs dies hem tingut resolucio de la ONU i han començat els bombardejos.   Fa dies van detenir un helicopter ple de militars britanics que havien aterrat de nit a la zona ‘democratica’.  Cada vegada tinc me sospites que algu ha organitzat aquest merder per poder arribar a la intervencio humanitaria.
    Les diferencies amb Tunis, Egipte o Bahrein son evidents.  En aquests llocs els civils son realment civils que surten al carrer a cridar contra el govern i en tot cas es resisteixen als atacs de la policia, pero en cap cas representen un poder militar que es pugui enfrontar al govern.
    Una altra diferencia amb Tunis es que alla el govern frances va oferir ajuda policial/militar al govern per a sostenir la situacio.  Com es que a Libia no han dubtat un momenten donar suport als revoltats fins al punt d’encetar una guerra?
    Quan tan repetidament s’ajunten les paraules guerra humanitaria i no es dispara una alarma dins el cap de la gent es que alguna cosa falla, especialment si aquesta gent son politics o opinadors professionals.
  16. Tinc dubtes? És clar. Però quan aquests m’assetgen em retornen a la ment
    Srebrenica, Sarajevo, Gorazde,… i els dubtes es converteixen en una
    certesa: hi ha moments en què no intervenir pot resultar fatal.

    Has fet servir el mateix argument de pes que em bé al cap per justificar una l’acció urgent. Pensar que Srebrenica es va consentir o es podia haver evitat el sacrifici i sofriment de Sarajevo… i els dies passaven, amb tota impunitat. I després ja no s’hi pot fer res…

    I, immeditament, seguim treballant per posicionar els Drets Humans i les polítiques de Pau al centre de les polítiques internacionals. 

    oriol

  17. Voldria escriure un comentari serè i argumentat, però després de veure
    la vostra aprovació en l’execució de bombardeigs sobre Libia només em
    surten insults. De debò no us adoneu del joc geopolític que hi ha
    darrere d’aquesta intervenció? que teniu pa a l’ull? Parleu de defensar
    revolucions per la llibertat… que no veieu a qui estan posant de
    dirigent de la “oposició” libia? El gran defensor de les polítiques
    neoliberals a Líbia, les mateixes polítiques que causen el que vosaltres
    mateixos indiqueu que son les causes estructurals dels grans
    problemes…
    De veritat que foteu pena i a mi em cauria la cara de vergonya de fer
    aquest paper i encara anar dient que sou d’esquerres i tot això…
    Pena.

  18. Suposant que la violencia a Libia fos inacceptable, i ho podria ser per als qui munten escoles de la pau i seminaris de drets humans, pero no per als dirigents occidentals que mantenen nivells de violencia molt mes alts en altres llocs sense gaires remordiments.

    Suposant que la violencia a Libia fos inacceptable, dic doncs com es decideix que cal intervenir (elevant el nivell de violencia) i precisament a favor d’un bandol concret?.  A mi el fet que ens repeteixin que uns son els democrates i els altres els dolents no em sembla prou convincent, i mirant els fets no puc arribar a cap conclusio clara.   No hi ha gaire garanties que uns siguin mes democrates que els altres, i la violencia es obra de tots.  Diria que ens estan escatimant els veritables arguments per intervenir militarment en un nou conflicte.  

  19. LYL
    <a href=”http://www.nike4airmax.co.uk”><strong>nike air max</strong></a> host the Olympics nike air max, <a href=”http://www.coachandbags4outlet.com”><strong>coach handbags sale</strong></a> colourful array coach handbags sale. 
    <a href=”http://www.cheapsuprashoes.co.uk”><strong>supra shoes</strong></a> in 2012 with our supra shoes, <a href=”http://www.mbt0shoes.com/”><strong>cheap mbt shoes</strong></a> outdoor stalls Find out about the cheap mbt shoes. 
    <a href=”http://www.mbt0shoes.com/”><strong>mbt shoes</strong></a> London is mbt shoes
  20. lmz
    <a href=”http://www.nike4airmax.co.uk”><strong>nike air max</strong></a> Probably the most nike air max, <a href=”http://www.supra0shoes.com”><strong>supra shoes</strong></a> Looking supra shoes. 
    <a href=”http://www.coachbagsale.co.uk”><strong>coach bags</strong></a> notable change coach bags, <a href=”http://www.pradasaleuk.co.uk/prada-handbags-sale-c-2.html”><strong>prada bags</strong></a> at some major prada bags. 
  21. Among the most significant criteria in selecting a style hand bag is its
    capability to maintain your worldly possessions. In the event you
    cannot get by means of the day with out your laptop computer along with
    your make-up bag shut at hand, a clutch just isn’t the best purse to
    suit your needs. It is hardly shocking that everyone wish to buy an
    inexpensive commodity. But there’s a query, wholesale watches, is it superior worth for funds. Possibly they’re shed sight with the truth that absolutely nothing for absolutely nothing and wholesale rolex watches small for any fifty percent penny. Omega replica rolex, you might feel that you might be heading to obtain a definitely beneficial view even when it’s not all that costly.

  22. The renowned red soles and heels, particularly in short boots‘s.
    Jacob created a complete growth of clothes, footwear, bags along with
    the most astute observers think that they stirred once more together
    with the loboutin globe obviously, inside of several months, a lot of kids in faith shoes outlet‘s
    Ethiopia though dozens of other land in Petah Tikva to suit your needs
    gather the primary colors. The theme of style tendency constantly may be
    the men and women within the manolo blahnik shoe sale. Individuals, miu shoes,
    are hoping to seize the present style. In accordance with the Ministry
    each and every designer boutique, though Italy along with the body home.

  23. Lo que no obstante se puede exigir, y lo hago sin reservas, es que esta intervención no se convierta, como otras veces, en un circo mediático de glorificación de los sistemas de armas que se vayan a utilizar, ni como lanzadera para promocionar las exportaciones de armas en un mundo demasiado rearmado, ni como loa de la cultura de la violencia.
    houston sports limo
  24. Lo que no obstante se puede exigir, y lo hago sin reservas, es que esta intervención no se convierta, como otras veces, en un circo mediático de glorificación de los sistemas de armas que se vayan a utilizar, ni como lanzadera para promocionar las exportaciones de armas en un mundo demasiado rearmado, ni como loa de la cultura de la violencia. 

    Auto Insurance For College Students 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.