Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Publicat el 16 d'abril de 2015

En marxa

1415726900_999459_1415728211_noticia_normal

(Foto d’Eva Vázquez / El País)

EN MARXA

En un article publicat a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatgera. I que augmentarà si no s’actua amb més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.

La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Malauradament, molta gent ja només percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i no pas gaires, aquesta opció sí semblava que existia.

Ho hem intentat tot, i res no ha acabat de funcionar. Parleu, ens demanen des d’Europa. Però des de la mutilació de l’Estatut no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?

La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota mena de drets (socials, polítics i ambientals).

És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat. Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.

El cas és que a l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern, propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, gana de democràcia, però també d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala individual i col·lectiva.

Del cas escocès vàrem aprendre com el debat al voltant de l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit va obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva: tot plegat té a veure amb les sobiranies (en plural) de les quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.

La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24 d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.

La campanya ‘Ara és l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i tanmateix s’ha fet gran. Hem passat pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar de si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca encarar el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.

Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.



  1. Estic totalment d’acord en tu Raul i sento moltisim que no estigues en política ara mateix, espero que t’incloguis alguna llista, necesitem gent com tu !!!!!

  2. D’acord amb tu. He votat ICV anys i anys, però l’actitud poruga i poc atrevida de la direcció actual m’ha fet dessistir de donar-los de nou el meu suport. La desconnexió emocional és un fet que potser s’estudiarà els pròxims anys, i la política espero que no tardi molt. De tota manera, els lobbys que impulsen “novetats” com Podemos o Ciudadanos faran el possible per perpetuar (amb crosses domades per ells) el bipartidisme asfixiant i curcat que patim.
    És hora d’iniciar una nova era, però com pensen altres, no necessito cap independència si no comporta un canvi radical de model, tombant de cap a peus l’actual i posant el poder de nou en mans del poble.

  3. Benvolgut company Raül, com tu has fet ara vaig emigrar d’ICV fa un temps. Desitjo que tinguis les ganes i el coratge necessari per tornar-te a posar al capdavant. La nova República catalana precisarà de persones com tu. Però fins i tot abans, m’atreveixo a demanar-te que treballis perquè aquest anhel dels catalans sigui un fet quan més aviat possible. Torna a la primera línia. Gràcies i salut.

  4. Em sembla un article raonat, concret i convincent. Hem de tenir determinació i perseverança per acabar el procés sobirà del poble catala.

  5. No n´hem de dubtar gens,ja hem superat la 4ª fase…o la 5ª !Al dipòsit portem benzina per seguir endevant,el retorn enrera suposaria canviar d´época,,,al segle XX…a tornar a demanar permis per a tot,aixecant la mà !Sobretot,la mà .No podem defraudar els nostre fills i nets,i encara més :no hem de defraudar als nostres avis i rebasavis.Al setembre,el 27,només hem d´actuar com els darrers setembres :decidits-units i il.lusionats.

  6. Vaig estar a l’assemblea de Lleida i la percepció que vaig tenir és similar a la que expressa l’articulista, talment després del 9N la societat civil vàrem fer un pas enrrere al.lucinats en veure la lectura que en feien els partits i expectants davant de tanta lluita partidista. Aquesta expectació de bellnou ressucita lentament i inexorable perquè mai havia desaparegut i tots plegats cofiàvem i confiem en la energía del procés impulsat per les associacions genuïnament civils i independentistas. Els somriures i les ganes de reixir varen ser generals. La il·lusió era palesa en un recinte ple de gom a gom que va aplaudir sense parar el video de presentació de la propera manifestació de l’onze de setembre i una única pena, l’acomiadament de 19 dirigents de l’ANC encapçalats per la Carme Forcadell perquè molts no entenem per què han de dir adéu de la direcció quins han estat l’ànima de L’Assemblea encara que ens asseguressin que ells no marxen i en vindran de millors. Iguals potser sí, millors no.

  7. Raül,
    et necessitem , ets una persona molt vàlida, i no et pots quedar contemplant això des de casa,. escrivint només en un blog,.. has de ser una part important participativa , i ets un referent per a molts i tens una imatge impecable,… has donat un pas importantíssim , i t´ho agraïm moltíssim,.. però cal que siguis més visible , perquè ens calen cares conegudes i pensaments raonats com els teus,… tan debò fóssis tu el relleu de na Carme Forcadell,.. tan debò. Molta sort i gràcies per tot. Endavant Catalunya !!!!

  8. Quina clarividència política! Genial Raül, més clar i català no es pot dir. No m’estranya gens que pleguessis d’ICV. Tu no pertanys al món de les mitges tintes d’ICV.
    I per acabar un prec. Si us plau presenta’t en alguna candidatura, ja sigui ciutadana o política. Un actiu com tu, Catalunya, la seva gent, no el podem desaprofitar de cap de les maneres i menys en aquests moments tan crucials per al nostre alliberament social i nacional.
    Gràcies Raül per ser com ets!

Respon a Àngela Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Política Catalana/PPCC/Andorra per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent