Eleccions, CIA, Guantánamo i ‘tots els polítics són iguals’
He perdut el compte de les vegades que m’he sentit dir allò de ‘és que tots els polítics són iguals’, reflexió que sovint deriva en un ‘ja s’ho faran’, o un ‘jo passo d’anar a votar, total, pel que serveix’. Reconec que aquesta manera de pensar és comprensible si tenim en compte que sovint tendim a llegir l’actualitat de manera superficial (cosa que molts mitjans alimenten, per cert). Admetem però que, per poc que ens hi esforcem una mica, per poc que llegim entre líniees, o, millor encara, per poc que posem noms i cognoms (i sigles) a les actituds que considerem criticables i condemnables, ens adonarem que hi ha moltes maneres de fer i exercir la política. Accepto que cap n’és, de perfecta, i accepto també que, sovint, es tracta més d’escollir el mal menor. No obstant, llegint El País d’avui (Un informe secreto revela la connivencia de Aznar con los vuelos a Guantanamo), trobo un nou argument, l’enèssim, que em porta a defensar la tesis segons la qual la pràctica política està plagada de matisos i que, en tant que ciutadans i ciutadanes, el nostre dret, però també el nostre deure, és actuar en conseqüència: votant a consciència, contrastant informacions, reclamant transparència però al mateix temps fent-ne ús per posar de manifest les diferències entre les formes i els fons de les diferents propostes polítiques. (segueix…)
Que és determinant qui i
com governa, i quines són les majories i les minories en un parlament que poden
condicionar les polítiques governamentals ho posa de manifest la conclusió de l’article
de Miguel González (Era el dia del vuelo inaugural), que
diu així:
Tras el 11-S, el
Consejo Atlántico activó por vez primera el artículo 5 del Tratado de
Washington, el mecanismo de defensa mutua que obliga a los aliados a prestarse
asistencia en el caso de que uno sea agredido. No se hizo tanto a petición de
EE UU como por empeño de los países europeos, deseosos de mostrar su
solidaridad, pero al Pentágono le sirvió de base para embarcar a sus socios en
una guerra cuyos objetivos y métodos decidía unilateralmente.
El 12 de febrero de 2007,
después de que EL PAÍS publicase las primeras noticias sobre vuelos entre
Morón, Rota y Guantánamo, el presidente de la sección española del comité
hispano-norteamericano pidió a su contraparte estadounidense que le confirmara
si se había respetado el artículo 25.2 del convenio, que prohíbe a los aviones
de EE UU transportar “personalidades, mercancías peligrosas, pasajeros o
carga que pudieran ser comprometidos para España”.
Ese mismo día, el
teniente coronel Glenn A. Ferguson contestó por escrito: “Cumplimos y
hemos cumplido absolutamente el convenio de cooperación en Defensa y no hemos
violado el párrafo 2 del artículo 25”. El Gobierno del PSOE se dio por
satisfecho. Alega que los aviones militares de EE UU tienen consideración de
vuelos de Estado y no puede registrarlos, según el Convenio de Chicago de 1944.
Quizá no hubiera sido necesario. Habría bastado preguntar al Gobierno de Aznar.
M’ho poden explicar com vulguin, però, de moment, no trobo cap argument de pes que em dugui a pensar que ‘votar no serveix per a res’, que ‘tots són i iguals’ i que la política del ‘ja s’ho faran’ ens garantirà un futur millor, més net, més responsable i amb menys Guantánamos. Per tant seguiré creient que la política i les institucions són només un instrument, i que al cap i a la fi allò que facin i els èxits que aconsegueixin dependrà de qui les gestioni i de quines majories i minories hi hagi en el seu sí.
I si em faig avui aquesta reflexió, novament, és per què constato que només el 16% de la gent és conscient que al juny hi ha eleccions al Parlament Europeu, i veient els vents que ens arriben, i constatant com el PPE i el PSE han usat les seves majories per tal de condicionar la política europea, em preoucupa que, simplement, molta gent estigui resignada a tirar la tovallola i a entregar un àmbit de gestió tant important com és el Parlament Europeu a certes majories que, en el millor dels casos, les usen per maquillar i enganyar en temes tant greus com els de la complicitat europea amb Guantánamo.
Font foto: El País
Hola Raül,
Segurament que no tots els polítics són iguals i segur que és una estupidesa el “jo passo”, però admetràs que no ens ho poseu gens fàcil. Jo, que encara sóc dels que voto, he d’analitzar quin partit em sembla el mal menor o votar perquè no guanyi no sé qui, i entendràs que aquesta actitud no és especialment il.lusionant.
Penso que a la política actual li sobra molt de tacticisme i molta decisió basada en càlculs electorals de curt termini. No és cap secret que la gent veu els polítics com una classe que s’encarrega d’uns assumptes que poc tenen a veure amb el que ens afecta (no dic que sigui cert) i que si avui diuen A és per algun interès especial i si demà diuen B és per un altre interès concret. Esteu sota permanent sospita, se us veu falsos i tot això és la més absoluta perversió de la democràcia; per molt que votem cada quatre anys els polítics són allà al seu pedestal i allunyats del món real fan la seva. Doncs apa nois, que us aprofiti, m’ entens?
I ara heu descobert (no sé si tu també) l’Obama i ara cal copiar-li-ho tot, el tema dels voluntaris, les recaptacions, les campanyes a la xarxa, el model comunicatiu, quan no us doneu compte que el que cal canviar és la prioritat, de la lluita estricta pel poder a la defensa de la democràcia i de la ciutadania.
Salutacions.
Hi hauria una manera d’evitar el passotisme i el “tots són iguals”, se’n diu llistes obertes. La situació actual és que només podem escollir entre uns pocs partits, s’escull el que sembla menys dolent, i després la postura habitual és la de “ja s’ho faran”. Amb llistes obertes el votant es responsabilitzaria molt més del seu vot. En cas d’adonar-se que s’havia equivocat donant el vot a algú que ha acabat esdevenint un demagog, es faria responsable del seu propi error i no donaria la culpa a la classe política.
De totes maneres trobo difícil que al nostre país acabem anant cap a un sistema més democràtic, hi ha massa interessos i la partitocràcia actual és molt dòcil al poder econòmic. La prova és que tota la corrua de grans empresaris del país, prové encara de les grans fortunes del franquisme. Si la gent té la percepció de què el seu vot no pot canviar res, és principalment, perquè veu que res no canvia.