Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Publicat el 5 d'abril de 2013

El Tractat sobre Comerç d’Armes: nou pas, nova lliçó

Finalment, després de diversos intents fallits, aquesta setmana s’ha signat el Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes (veure’n els detalls aquí). Era una demanda de centenars d’organitzacions que representen a milers, milions, de persones, i que porten anys reclamant—lo (n’he parlat sovint, en apunts que he recollit en l’apartat Armes/desarmament del meu Blog). 

Me’n sento feliç i partícip, i voldria dedicar un reconeixement especial a les entitats catalanes, com IntermonOxfam o la Fundació per la Pau (amb en Jordi Armadans al capdavant), que han estat al peu del canó (perdó per la metàfora) des del primer moment fins el darrer.

Un cop més la voluntat de l’optimisme s’ha imposat a la fatalitat i la paràlisi del pessimisme.

Totes les grans revolucions històriques han començat amb la mobilització d’un grup de persones que no han fet cas als qui deien: ‘és impossible’, ‘hi ha massa interessos’, ‘els polítics mai escolten la veu del poble’, i d’altres excuses (repeteixo: excuses) per justificar la inacció. Esclar que és difícil, esclar que hi ha interessos, esclar que hi ha determinades opcions polítiques (i més quan tenen majories absolutes) que escolten més a aquests interessos que als clams de grans sectors de la societat civil. I què?

Si malgrat tot això no hi hagués hagut gent que en un moment donat es va dir: ‘Oi que cal fer—ho? Doncs som—hi’, avui no hauríem arribat fins aquí.

Els qui van començar a lluitar per l’abolició de l’esclavatge no sabien quan trigarien a aconseguir-ho, ni tampoc les dones que van començar a reivindicar els seus drets més bàsics (com el de votar). Era gent que, simplement, estava convençuda que aquella situació era injusta, i que calia canviar-la. I ho van fer. Malauradament aquestes victòries no són, encara, universals, però el fet que s’hagi aconseguit en alguns indrets on semblava impossible posa de manifest que, allà on avui encara sembla impossible, també es pot aconseguir.

Vaig començar a treballar en qüestions de desarmament l’any 1994, de la mà de Vicenç Fisas i gràcies al Centre UNESCO de Catalunya (dirigit per en Fèlix Martí). La primera campanya en què vaig participar: ‘Hi ha secrets que maten’, va suposar una experiència pionera (quatre grans ONG —Amnistia, Greenpeace, IntermónOxfam i MSF— treballant juntes amb un objectiu comú). Avui sembla la cosa més normal del món, però, com sempre, algú va haver de ser el primer a obrir via. Després d’anys de feina van arribar la Llei de transparència, el Codi de Conducta a la UE, el Tractat Internacional sobre Mines, el Tractat sobre Bombes de dispersió i, ara, el Tractat sobre Comerç d’Armes (entre d’altres). Tots són instruments millorables, imperfectes, però tenen en comú que, poc abans que se signessin, poca gent ho creia possible. I tanmateix s’han signat.

Quan l’any 2004 vaig canviar la responsabilitat social per la política institucional ho vaig fer amb un objectiu clar: continuar amb la tasca que havia iniciat, 10 anys abans, i concretar—ho des de dins, des de la política. La meva voluntat era fer de corretja de transimissió de tota aquesta gent amb qui havia treballat durant anys, construint sinergies amb elles i ells.

Vaig entrar a formar part de la Subcomissió de Seguretat i Defensa i vaig ser quatre anys consecutius el ponent del PE sobre Exportacions d’armes: la demanda, reiterada fins la sacietat, era que el Codi de Conducta de la UE esdevingués una Posició Comuna (i per tant jurídicament vinculant). Això va passar l’any 2008 (veure el comentari que en vaig fer al Bloc). Mentrestant vaig continuar col·laborant amb la Campanya Control Arms. Llavors l’objectiu era el Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes. Un grup de diputats i diputades obsessionats amb el tema vàrem liderar any rere any resolucions en aquest sentit. La intervenció que segueix (de l’any 2010) és una de tantes en aquest sentit:

I dinou anys després que en Vicenç Fisas m’iniciés en aquesta sovint ingrata, però sempre necessària, lluita pel desarmament, ha arribat el resultat: millorable (per descomptat), conseqüència de diversos fet circumstancials (obvi), però que consolida un llarg procés i enorme esforç de milers de milions de persones (obligat reconèixer—ho).

Si alguna cosa he après al llarg d’aquests dinou anys és que quan la pregunta no és: ‘Podrem?’, sinó ‘Cal?’, llavors les sinergies es mouen en la direcció que toca, i més tard o més d’hora, allò que molt gent creia impossible, en un moment donat, gràcies als qui malgrat tot hi han dedicat temps, ganes, energia i coratge, esdevé una realitat. Gràcies, doncs, a totes i tots aquests.

I és que personalment em trobo molt més còmode entre els qui, veient tot el que cal fer, s’arremanguen i es posen a treballar—hi, que no pas entre els qui, davant les adversitats i les dificultats, troben mil i una excuses per justificar—se amb el tant efectiu ‘és impossible’, i es miren la feina dels altres des de la barrera, confortablement parapetats en el seu nihilisme sempre guanyador (per què, esclar, sigui quin sigui el resultat, sempre serà perfectible).

Un pas més, doncs, en favor d’una major control del comerç d’armes (era necessari, encara que sigui insuficient), i una nova lliçó de com les coses passen quan s’hi aposta de debò, encara que semblin, a priori, reptes impossibles.

Foto: Les organitzacions reunides a Nova York celebrant el resultat. Font: Controlarms.com


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Armes/Desarmament per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent