El pont
De John Paul Lederach vaig aprendre, entre moltes d’altres coses, que el valor més important de la gent que fa de pont és que, quan connectes dos extrems, tothom, d’una banda i de l’altra, t’acaba trepitjant. Sense el pont no s’haguessin trobat, no haguessin parlat i, si és el cas, no haguessin acordat una solució a les seves diferències, però per fer-ho ha calgut que el trepitgessin.
Fer de pont exigeix una gran dosi d’empatia (per entendre les dificultats d’una banda i de l’altra a l’hora de moure’s d’on són), i a la vegada una gran dosi de generositat (per acceptar que et passin per sobre).
Poques vegades valorem els ponts (arquitectònics o humans) amb la magnificència que es mereixen, i no diguem ja homenatjar-los.
La gent que fa de pont és sovint ignorada, i de vegades fins i tot bescantada. La història no acostuma a recordar sobre qui van encaixar les mans els dos personatges que van signar l’acord, l’armistici, la pau, però ningú s’oblida dels ‘encaixadors’.
A la nostra vida quotidiana, cada vegada més prolífica en l’ús d’estereotips, etiquetes, prejudicis, i insults gratuïts, i al mateix temps constructora de murs i de desacords artificials, els ponts resulten essencials.
Diu un proverbi africà que fa més soroll un arbre caient que cent creixent. Els ponts, com els arbres que creixen, també actuen en silenci, amb discreció, pràcticament en l’anonimat. I tanmateix, la notícia, el titular, l’entrevista, la cita, la referència, el reconeixement, els dediquem a l’arbre que cau, o a qui l’ha tallat. Fins i tot té més visibilitat qui, un cop a terra, no fa sinó estellar-lo, que no pas qui sembra llavors de les quals, amb el temps, en creixeran boscos.
El pont de Mostar, per exemple, va esdevenir un símbol en ell mateix, quan el van construir, però sobretot quan el van destruir. La seva reconstrucció no és, només, una obra d’enginyeria, és també una porta a la reconciliació.
Avui, més que mai, toca desmuntar murs i, del material que en traiem, fer-ne ponts. I no parlo, ara, d’arquitectura.
Foto: El pont de Mostar segons la visió de Pierre Fichefeux
Ben cert, Raül. I també, en l’arquitectura civil i política, avui en què tot es mesura per declaracions, contradeclaracions i vanitats diverses, de les que se’n tradueixen prou ineptituds i estupefaccions, estic segur que aquests dies les peces claus de l’enginyeria són gent que no “veiem”, que no “sentim”, que, però, comptem que hi “siguin” i que ens ajudin a portar tots els processos en què estem embarcats a bon port.
Confiem-hi, Josep M.
Suposo que ja deus haver llegit l’article d’avui del Carles Capdevila a l’Ara, titulat ‘Elogi dels que fan de pont cada dia’. Amb enfocs diferents, o potser no tant, tots dos parleu de ponts humans.
Per si de cas, aquí te’l deixo: http://www.ara.cat/firmes/carles_capdevila/Elogi-dels-que-pont-dia_0_1283871621.html
Efectivament, Tere. Ja l’he llegit. Ha estat una coincidència (molt ben rebuda per mi) pròpia del moment que vivim en què, crec, toca revisar i consolidar principis molt bàsics. Aquest n’és només un.
Abraçades.
Raül
Com a enginyer que soc, et puc dir que els ponts antigament es construïen en els punt pels que era més fàcil passar i servien per evitar haver de donar voltes llarguíssimes per arribar a un lloc (ara no, ara venen forçats per altres motius parcialment lligats als condicionants tècnics de les infraestrucutures de comunicació).
Però creuar un pont que et porti a una terra erma no serveix per a res. Els ponts cal extendre’ls si poden ajudar-nos a millorar la societat, si son estrictament necessaris, ja que es tracta d’infraestrucutres costoses.
Des de la òptica a la que et refereixes, extendre ponts que ens portin a culs de sac, a llocs inòspids o a llocs en els quals els grups humans es puguin tornar a enfrontar només provoca la pèrdua d’allò que menys tenim que és el temps, en el millor dels casos. D’acord amb el que dius, però sempre que a una banda i altra del pont hi hagi una voluntat sicera d’entesa. No estic del tot d’acord amb que qui extén el pont és trepitjat, ignorat o fins i tot bescantat. Pot passar, però no sempre és així. Quan no hi ha la voluntat real de creuar el pont, o d’oferir quecom de l’altra banda del pont a qui el creua, aleshores si que el pontífex és trepitjat perquè al final, aquell pont cau.
Et necessitem a primera línia, fent ponts o esperant des d ‘un cantó del pont per trobar-te amb els de l’altre. Però no podem tenir-te arraconat (o potser m’ho sembla a mi, que estàs arraconat).
Cal més gent usant aquest llenguatge i no pas el que estem sentit darrerament per part dels qui son al capdavant. No sé per què, però quan sento parlar d'”independents” em vens tu al cap.