Sobre el mandat democràtic per la independència (vist amb ulleres internacionals) i la importància de construir ponts
Contràriament a allò que sembla inquietar, legítimament, molta gent, l’existència de matisos i de perspectives diferents és notòria, també entre aquelles persones que apostem perquè Catalunya esdevingui un nou Estat amb veu pròpia i sobirania equiparable a la que, avui, en ple segle XXI, poden i han de tenir els Estats a l’esfera internacional. Tal i com ho veig, la pluralitat és un valor en qualsevol democràcia, també a la catalana, la qual cosa no impedeix que es pugui (és més, que calgui) arribar a acords entre opcions i visions diferents, de vegades prou allunyades les unes de les altres. Així mateix, però, més enllà del vosaltres/nosaltres, del teus/meus, allò que crec necessari, i urgent, és la construcció de ponts. Tothom és lliure de creuar-los o de no fer-ho, només faltaria. Però siguem conscients, també, que només serà una opció (creuar-los) si aquests ponts existeixen. Altrament, fracturarem la societat allunyant-nos els uns dels altres de manera innecessària, dolorosa i contraproduent. En el país que jo vull, el diàleg és imprescindible, igual com el respecte a les postures diferents, sense etiquetes, sense prejudicis, sense condemnes. Tothom té (tenim) la nostra història personal, la nostra motxilla emocional, la nostra cartera de greuges o deutes. Jo, quan parlo (o escric) ho faig a títol personal, i intento fer-ho de manera raonada i argumentada. Que allò que expresso sigui més o menys encertat és una altra qüestió. És per això que el simplisme, i encara més, el frontisme de trinxera, m’incomoda i, a més, em dol, sobretot quan ve de gent amiga i amb qui coincideixo en tantes i tantes coses. Passi el que passi els propers mesos, aquest país, aquesta societat, l’hem de construir entre totes i tots. Farem bé de no sembrar mines que, en el futur, ens impedeixin caminar amb llibertat i seguretat pels camps de la concòrdia.
A continuació adjunto un exemple més d’aquesta diversitat de punts de vista, en aquest cas relatius a la possible interpretació internacional d’unes eventuals eleccions celebrades en l’actual context.
Autor/s: Pere Cardús i Cardellach
El mandat democràtic per la independència, segons experts en política internacional
Martí Anglada, Vicenç Lozano, Raül Romeva, Ramon Tremosa, Xavier Solano i Martí Estruch analitzen les fórmules electorals i la validesa que poden tenir per al reconeixement internacional
En el debat entorn de les eleccions avançades sobre la independència de Catalunya, un dels punts centrals és la manera com la comunitat internacional n’interpretarà els resultats. El president Artur Mas va explicar que els estats exigien un resultat molt clar per a considerar bo el mandat democràtic i que això exigia una llista unitària que obtingués la majoria absoluta. Per contra, els defensors de les llistes separades consideren que hi ha recursos alternatius per a fer visible la majoria independentista: una part del nom compartit, un punt comú al programa, etc.
Hem parlat amb partidaris de totes dues teories. Són catalans que viuen en contacte amb representants polítics de països europeus que ens han explicat com veuen aquest debat i què els diuen quan parlen del procés d’independència de Catalunya. Són Martí Anglada, periodista internacional i delegat de la Generalitat a França i Suïssa; Martí Estruch, ex-delegat de la Generalitat a Alemanya en l’època del govern tripartit; Vicenç Lozano, periodista internacional i corresponsal a Itàlia i al Vaticà; Raül Romeva, ex-eurodiputat d’ICV i doctor en relacions internacionals; Xavier Solano, assessor de l’SNP al parlament britànic i ex-delegat de la Generalitat al Regne Unit en l’època del tripartit; i Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU i economista.
(…)
Raül Romeva, ex-eurodiputat d’ICV i doctor en relacions internacionals
Per valorar què és millor, val la pena d’escoltar què diuen els polítics dels altres països, però també què ha passat en els casos d’independències recents. Si analitzem els processos que hi ha hagut aquests últims anys i els que se n’han sortit millor a Europa, podem obtenir-ne bones lliçons. Cal entendre que ja no som a l’etapa en què els referents eren Escòcia i el Quebec. A nosaltres, desgraciadament, se’ns ha tancat la porta a fer un referèndum. Els referents han de ser uns altres. No com a models de país, però sí per a donar pistes. Hi ha dos països, Estònia i Eslovènia, que van caminar amb dues opcions electorals cap a un mateix objectiu. D’aquesta manera van construir un marc més estable que no els que ho van fer amb una sola opció electoral. A Eslovènia hi havia dos blocs per la independència: la més socialdemòcrata, que es deia Demos, i una altra de més esquerranosa.
Però és cert que la interpretació dels resultats ha de ser clara. No havent pogut fer el referèndum que volíem, cal una lectura clara i nítida en el marc d’unes eleccions. Si hi ha eleccions, és evident que no seran normals. Són unes eleccions excepcionals i es llegiran en aquesta clau. Jo entenc que la proposta d’una llista unitària permet una lectura molt clara. Però també ho pot ser la proposta de diverses llistes amb un mateix objectiu. La interpretació clara per la comunitat internacional s’aconsegueix amb totes dues fórmules. Per mi, la proposta que fa Oriol Junqueras, des del punt de vista internacional, és tan vàlid com la que fa el president Mas.
El subtítol del llibre que he escrit és ‘Una carpeta incòmoda’. No tan sols no ens esperen, sinó que som un problema per a la resta d’Europa. Des d’aquesta perspectiva, els ho hem de fem fàcil. És cert que no podem complicar gaire les coses. El mandat també serà nítid si l’endemà de les eleccions hi ha un acord de la majoria parlamentària amb l’objectiu concret de la independència.
(…)
Totalment d’acord amb tú. Només però, un matís. Hi ha moments excepcionals en els que cal deixar de banda les diferències pel bé d’un objectiu tascendent i comú. I ara es dóna aquest moment. És cert que caldria pactar uns mínims en els que tothom hi pogués estar d’acord, però aquests mínims s’han de pactar abans de pujar al barco o sinó, una vegada haguem zalpat, qualsevol discrepància davant d’una tempesta pot fer que el vaixell s’enfonsi amb tots els que hi anem a dins.
És per això que veig en la llista unitaria encara més beneficis. Els que hi som, hauriem també de pactar no només quin és el full de ruta cap a on anem (què volem construir), sinó que hauriem de pactar com ens comportem, com es prenen les decisions, qui desempata en moments de discrepància insalvable i com es comporten aqueslls que no se’ls ha fet cas en un moment determinat. Si tot això ho hem de pactar en plena tempesta, aquesta ens passarà per damunt.