Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Publicat el 18 de maig de 2012

Coscub¡ela diu al Congrés allò que molta gent pensa al carrer

El diputat d’ICV Joan Coscubiela ha acusat aquesta setmana al Govern d’aplicar una “austeritat que és suïcida mentre estan avalant una veritable estafa perpetrada per una casta de banquers sense escrúpols que estan enfonsant a famílies i a petites empreses”. Així ho ha dit a la sessió de control al Govern, on ha preguntat a la vicepresidenta de l’Executiu, Soraya Sáenz de Santamaría, per el deteriorament que suposa per a la democràcia que es governi a força de decrets lleis “que atempten contra drets fonamentals com el treball, la negociació col·lectiva, la salut, l’educació, i, a més, vulneren competències autonòmiques”.

En altres paraules: Coscubiela diu al Congrés allò que molta gent pensa, al carrer. I jo em pregunto: què passaria si els qui pensen així fossin majoria a les institucions? Perquè, és cert, les majories actuals són les que són, però no té per què ser així necessàriament. Vaja, penso jo. I és que si no ens limitem a pensar, sinó que a més usem totes les eines possibles per convertir aquest pensament en acció, també política i institucional, potser les dinàmiques serien una mica diferents. Pensem-hi, també, en això.



  1. O quan els extrems s’enjunten.

    A l’Estat espanyol el que ha triomfat i triomfa és la mentalitat social primo-riverista i falangista.

    Instal.lada en les persones i la societat espanyola, les principals institucions incloses les bancàries, les caixes i ‘su obra social’.

    Per fer una política per damunt de o al marge de qualsevol decisió econòmica coherent i en consonància a les necessitats reals del país que ens han dut a l’actual situació.

    I l’esquerra posa l’accent en allò que no s’ha de fer, si  PP-PSOE s’en passen dos pobles, l’esquerra s’en en passa quatre i fa propostes per a desvariar molt més. Aviats anem.

    L’Esquerra ‘alternativa’ -de què?- De les polítiques socials que voldra fer fer la dreta del PP més el PSOE en línees generals i que no poden ser.

    L’alternativa real no és amb els socialistes, comunistes i ex-pce.

    L’alternativa real és la Syriza grega.

    Ja que els nostres politics no valen per mantindre una gestió política a nivell europeu dels països nòrdics, almenys en de tindre la manilla del control monetari.

    És a dir sortir-s’en del euro i retornar a la pesseta, per almenys tindre el control monetari i ajustar les necessitats monetàries i econòmiques a la realitat del país.

     

     

  2. O quan els extrems s’enjunten en un mateix camí sense sortida.

    A l’Estat espanyol el que ha triomfat i triomfa és la mentalitat social primo-riverista i falangista.

    Instal.lada en les persones i la societat espanyola, les principals institucions incloses les bancàries, les caixes i ‘su obra social’.

    Per fer una política per damunt de o al marge de qualsevol decisió econòmica coherent i en consonància a les necessitats reals del país que ens han dut a l’actual situació.

    I l’esquerra posa l’accent en allò que no s’ha de fer, si  PP-PSOE s’en passen dos pobles, l’esquerra s’en en passa quatre i fa propostes per a desvariar molt més. Aviats anem.

    L’Esquerra ‘alternativa’ -de què?- De les polítiques socials que voldria fer la dreta del PP més el PSOE-IU en línees generals i que no poden ser.

    L’alternativa real no és amb els socialistes, comunistes i ex-pce. Una esquerra de alt standing.

    Ja que els nostres politics no valen per mantindre una gestió política a nivell europeu dels països nòrdics, almenys en de tindre la manilla del control monetari.

    L’alternativa real és sortir-s’en del euro i retornar a la pesseta, per almenys tindre el control monetari i ajustar les necessitats monetàries i econòmiques a la realitat del país.

    Ja que els nostres politics no valen per mantindre una gestió política a nivell europeu dels països nòrdics, almenys en de tindre la manilla del control monetari. 
     

    Tant si s’és de dretes com si és d’esquerres, sempre plourà de dalt cap avall i no a l’inrevès. 

    O què més dona una dreta de alt estanding, que una esquerra de alt standing? Si al final té que pagar-ho tot ‘poca ropa’ i els mateixos de sempre. 

    A més a més les necessitats dels països del sur no tenen per què coincidir i competir en les dels països nòrdics amb les seves necessitats respectives i més a més no és bó, per tant n’hi ha que sortir-s’en d’aquest euro nòrdic i centre-europeu.

    La flexibilitat és la indepèndencia real d’aquest euro que ens ofega. 

  3. Sense flexibilitat monetària pròpia no pot hi haure flexibilitat política, ni democràtica i per tant democràcia.

    Almenys cada país hauria de tindre la flexibilitat política i per tant el seu propi control monetari amb moneda pròpia i adaptar-lo a les seves necessitats reals del moment.

    L’esquerra i la dreta espanyola o quan els extrems s’enjunten en un mateix camí sense sortida. 

    L’esquerra ‘española’ de la vergonya i de l’esterilitat inútil … que que tanmateix vol clavar el clau sobre la cabota … demanant molt més del mateix. 


    A l’Estat espanyol el que ha triomfat i triomfa és la mentalitat social primo-riverista i falangista.

    Instal.lada en les persones i la societat espanyola, les principals institucions incloses les bancàries, les caixes i ‘su obra social’.

    Per fer una política per damunt de o al marge de qualsevol decisió econòmica coherent i en consonància a les necessitats reals del país que ens han dut a l’actual situació.

    I l’esquerra posa l’accent en allò que no s’ha de fer, si  PP-PSOE s’en passen dos pobles, l’esquerra s’en en passa quatre i fa propostes per a desvariar molt més. Aviats anem.

    L’Esquerra ‘alternativa’ -de què?- De les polítiques socials que voldria fer la dreta del PP més el PSOE-IU en línees generals i que no poden ser.

    L’alternativa real no és amb els socialistes, comunistes i ex-pce. Una esquerra de alt standing.

    On el PP-PSOE apunten i no poden arribar, enllà és Izquierda Unida per a seguir els seus dictats.

    L’alternativa real és sortir-s’en del euro i retornar a la pesseta, per almenys tindre el control monetari i ajustar les necessitats monetàries i econòmiques a la realitat del país.


    Ja que els nostres politics no valen per mantindre una gestió política a nivell europeu dels països nòrdics, almenys en de tindre la manilla en la mà del control monetari i ajustar-les a les nostres necessitats. 

    Tant si s’és de dretes com si és d’esquerres, sempre plourà de dalt cap avall i no a l’inrevès. 

    O què més dona una dreta de alt estanding, que una esquerra de alt standing? Si al final té que pagar-ho tot ‘poca ropa’ i els mateixos de sempre.

    On senyala el PP-PSOE espanyol i no poden arribar, enllà és Izquierda Unida per a seguir els seus dictats.  

    A més a més les necessitats dels països del sur no són les mateixes, ni tenen per què coincidir i competir amb les dels països nòrdics amb les seves necessitats respectives i més a més no és bó, per tant n’hi ha que sortir-s’en d’aquest euro nòrdic i centre-europeu.

    La flexibilitat econòmica de la moneda pròpia de cada país és la la garantia de l’indepèndencia real i que és pot fer forts front aquest euro que ens ofega.

  4. Flexibilitat monètaria i moneda pròpia igual a capacitat democràtica.

    Sense flexibilitat monetària pròpia no pot hi haure flexibilitat política, ni democràtica i per tant democràcia.

    Almenys cada país hauria de tindre la flexibilitat política i per tant el seu propi control monetari amb moneda pròpia i adaptar-lo a les seves necessitats reals del moment.

    L’esquerra i la dreta espanyola o quan els extrems s’enjunten en un mateix camí sense sortida. 

    L’esquerra ‘española’ de la vergonya i de l’esterilitat inútil … que que tanmateix vol clavar el clau sobre la cabota … demanant molt més del mateix. 


    A l’Estat espanyol el que ha triomfat i triomfa és la mentalitat social primo-riverista i falangista.

    Instal.lada en les persones i la societat espanyola, les principals institucions incloses les bancàries, les caixes i ‘su obra social’.

    Per fer una política per damunt de o al marge de qualsevol decisió econòmica coherent i en consonància a les necessitats reals del país que ens han dut a l’actual situació.

    I l’esquerra posa l’accent en allò que no s’ha de fer, si  PP-PSOE s’en passen dos pobles, l’esquerra s’en en passa quatre i fa propostes per a desvariar molt més. Aviats anem.

    L’Esquerra ‘alternativa’ -de què?- De les polítiques socials que voldria fer la dreta del PP més el PSOE-IU en línees generals i que no poden ser.

    L’alternativa real no és amb els socialistes, comunistes i ex-pce. Una esquerra de alt standing.

    L’alternativa real és sortir-s’en del euro i retornar a la pesseta, per almenys tindre el control monetari i ajustar les necessitats monetàries i econòmiques a la realitat del país.

    Ja que els nostres politics no valen per mantindre una gestió política a nivell europeu dels països nòrdics, almenys en de tindre la manilla en la mà del control monetari i ajustar-les a les nostres necessitats. 

    Tant si s’és de dretes com si és d’esquerres, sempre plourà de dalt cap avall i no a l’inrevès. 

    O què més dona una dreta de alt estanding, que una esquerra de alt standing? Si al final té que pagar-ho tot ‘poca ropa’ i els mateixos de sempre.

    On senyala el PP-PSOE espanyol i no poden arribar, enllà és Izquierda Unida per a seguir els seus dictats.  

    A més a més les necessitats dels països del sur no són les mateixes, ni tenen per què coincidir i competir amb les dels països nòrdics amb les seves necessitats respectives i més a més no és bó, per tant n’hi ha que sortir-s’en d’aquest euro nòrdic i centre-europeu.

    La flexibilitat econòmica de la moneda pròpia de cada país és la la garantia de l’indepèndencia real i que és pot fer forts front aquest euro que ens ofega.

    Europa no ens ha valgut ni per això, doncs ens havia de dur a una gestió més seriosa i consolidació fiscal més addient.

    I alhora s’ha carregat la flexibilitat monetària que cal com eïna per ajustar les necessitats del moment de cada país.

    • I serveix per no tindre que demanar pomes i patates prestades.

      La qüestió és si donada la situació actual que ens han dut ens interessa la moneda de l’Euro o tindren una pròpia.

      On la flexibilitat monètaria i moneda pròpia igual a capacitat democràtica.

      Sense flexibilitat monetària pròpia no pot hi haure flexibilitat política, ni democràtica i per tant democràcia.

      Almenys cada país hauria de tindre la possibilitat de tindre la flexibilitat política i per tant el seu propi control de la politica monetari amb moneda pròpia i adaptar-lo a les seves necessitats reals del moment.

      L’esquerra i la dreta espanyola o quan els extrems s’enjunten en un mateix camí sense sortida. 

      L’esquerra ‘española’ de la vergonya i de l’esterilitat inútil … que que tanmateix vol clavar el clau sobre la cabota … demanant molt més del mateix. 

      A l’Estat espanyol el que ha triomfat i triomfa és la mentalitat social primo-riverista i falangista.

      Instal.lada en les persones i la societat espanyola, les principals institucions incloses les bancàries, les caixes i ‘su obra social’.

      Per fer una política per damunt de o al marge de qualsevol decisió econòmica coherent i en consonància a les necessitats reals del país que ens han dut a l’actual situació.

      I l’esquerra posa l’accent en allò que no s’ha de fer, si  PP-PSOE s’en passen dos pobles, l’esquerra s’en en passa quatre i fa propostes per a desvariar molt més. Aviats anem.

      L’Esquerra ‘alternativa’ -de què?- De les polítiques socials que voldria fer la dreta del PP més el PSOE-IU en línees generals i que no poden ser.


      On sovint Izquierda Unida-PCE només serveix per a justificar el PP-PSOE espanyol quan s’empassen dos pobles, al propossar com alternativa empassarsen més de quatre.

      L’alternativa real no és amb els socialistes, comunistes i ex-pce. Una esquerra de alt standing.

      En Espanya qui governa en línees generals és el Consejo de Castilla des de l’any 1714 i que en l’actualitat ha esdevingut en el Consejo de Estado.

      I l’autonomia només és una descentralització de l’Estat espanyol i poc més. 

      L’únic que han fet fins ara és el paripé per a veure que la té més gran o qui en malbarata més del fons comú.

      I quièn más puso, más perdió ha estat això de l’as autonomias’.


      D’escanyar.


      I tots sabem de què vivia Madrid i companyia, la província més prospera de l’Estat i en més habitants per km2.

      Això sí  sembla que al més que s’atreveixen és amb Iñaki Urdangarin i quatre més per què no són del R. Madrid i l’Espanya castiza i son pare era nacionalista basc i no són de fiar, per tant són bons per afer de boc expiatori com que fan algo i desviar l’atenció del principal.

      On sempre el més semblant a un castellà de dretes és un castellà d’esquerres, Josep Plà dixit.

      I la final de la Copa del Rey amb més del mateix, haurien de posar un control de alcoholèmia, doncs diuen que els del Barça volen anar amb més de 25 copes i els del Bilbao ja porten i van per 23 de copes.
      Al igual que els mateixos gudaris bascs que recolçaren els castellans i a través de Felip V d’Anjou de la casa dels borbons es van imposar per dret de conquesta ‘el decreto de Nueva Planta’ per així poder preservar a canvi els seus propis furs.
      Alguns bascs sempre han estat molt seus i sembla que han anat a la seva, sempre agranen cap a casa, no miren pèl i a la saca que el que va davant va davant.
      On Espanya és uns del països on es paguen més imposts en termes relatius i menys prestacions es rep a canvi. 
      I ara sembla que alguns després de la bombolla immobiliària, turística i residencial amb molt menys demanen un augment major de les prestacions per ofegar més l’economia.

      I per això també hi serveixen els bancs per finançar l’acció pública.

      L’alternativa real és sortir-s’en del euro i retornar a la pesseta, per almenys tindre el control monetari i ajustar les necessitats monetàries i econòmiques a la realitat del país.


      Ja que els nostres polítics no valen per mantindre una gestió política a nivell europeu dels països nòrdics, almenys en de tindre la manilla en la mà del control monetari i ajustar-les a les nostres necessitats. 

      Tant si s’és de dretes com si és d’esquerres, sempre plourà de dalt cap avall i no a l’inrevès. 

      O què més dona una dreta de alt estanding, que una esquerra de alt standing? Si al final té que pagar-ho tot ‘poca ropa’ i els mateixos de sempre.

      On senyala el PP-PSOE espanyol i no poden arribar, enllà és Izquierda Unida per a seguir els seus dictats.  


      A més a més les necessitats dels països del sur no són les mateixes, i no tenen per què coincidir i competir amb les dels països nòrdics amb les seves necessitats respectives, ni tenen el mateix tipus d’economia i més a més pot ser tampoc seria bó o aprofitaria de molt que la tingueren, per tant n’hi ha que sortir-s’en d’aquest euro nòrdic i centre-europeu.

      La flexibilitat econòmica de la moneda pròpia de cada país és la la garantia de l’indepèndencia real i que és pot fer forts front aquest euro que ens ofega.

      Europa no ens ha valgut ni per això, doncs ens havia de dur a una gestió més seriosa i consolidació fiscal més addient.

      I alhora s’ha carregat la flexibilitat monetària que cal com eïna per ajustar les necessitats del moment de cada país.

      L’economia rígida europea de portes endins.

      L’economia rígida de la Unió Europea i de la moneda única acaba benefician uns països i ofegan els altres i la seves pròpies diversitats econòmiques.

      Aquest rigidesa interna europea que ens ofega i propugna una rigidesa a Grècia i els països del sud  d’Europa per acabar d’espantllar-los.

      I si no pot amb els partits oficials de Grècia compta amb el plà B d’alternatives d’esquerres com Syriza per a salvar el seu euro. 

      En teoria Grècia i Espanya i la seva economia real ja està fora de l’euro. 

      Es més en aquestes condicions no els haveren admitit a la zona euro.

      Ara si volen rescatar un mort per acabar d’enterrar-lo, ja és un altra qüestió.


      L’Europa del musseu insostenible i del ‘cuento’.

      Altra qüestió és que a Europa vulguen rescatar un mort per acabar d’enterrar-lo dignament, ja és un altra qüestió. Una mort digna.

      La rígidesa econòmica de la Unió Europea té un preu fixe, tàcit i implicit que és l’Euro i tot altra qüestió són pegats que no duen enlloc.

      Per això alguns  saben que n’hi ha països que no és convindria ser a l’euro de cap de les maneres.

      I en tot els casos a dreta o a esquerra aquesta rígidesa interna econòmica i monètaria de la Unió Europea arrossegarà moltes economies i no només a Grècia.

      Viure del cuento i aprenent a viure del ‘cuento’

      Una bona port d’espanyols porten de l’any 1.492 que va descobrir Amèrica Cristòfol Colom i després de l’any 1.714 volen viure de les seves colònies i volen viure del ‘cuento’ i ara que han aprés va i es moren.

      Com aquell ‘ara que haig ensenyat el burro a no menjar, va i es mor”. 

      Pot ser un altre món siga possible, per no en ‘este’.

      Això és com en sanitat el colesterol alt i baixet

      A major concentració de capitals la moneda és més cara i cada vegada més concentrada en menys mans.I a menor concentració de capitals la moneda és més barata, hi ha més possibilitats, més possibilitats de diversitat econòmica i és més ben distribuida i repartida en general. 
      Una que tant mal és una qüestió de una obstrucció o trombosis arterial per excés com un derrame cerebral per defecte per una mala administració continuada al llarg del temps.
      Pero nosostros siempre nos hemos fiado de nuestros administradores de Estado que nos hace ser cada vez mas grandes, libres a la vez que todos uno.
      Mientras juguemos la liga española, la pueda ganar el Reial Madrid sabemos que nunca pasa nada, todo va bien.
      Unes administracions que s’han semblat més a una repartidora o menjadora política que a una veritable administració eficient pel desenvolupament normal de les activitats economiques sense majors prejudicis contraproduents.
      Administracions sense tom ni son, repartidores i menjadores a conveniència de forma arbitrària i malbaratadora que acaben ofegan encara més l’economia amb el pa per avui i fam per demà.
      I per a acabar-ho d’adobar i rematar-ho, la rígidesa econòmica de l’euro, sense possibilitats d’una política monetària pel país que es puga ajustar a les necessecitats reals del moment i d’aquest coll d’ampolla en que ens han ficat i que ens deixa cada vegada més fora de joc.
  5. Ja m’agradaria poder contestar en aquest únic comentarista de 17 comentaris però és que no puc perquè no l’entenc; això sí, nomalment escrit confús equival a pensament confús.

    Salut.

Respon a Ferran Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política espanyola (des del PE) per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent