Raül Romeva i Rueda

(Article publicat a Actual, setmanari català d’informació general, el dia 4 de maig de 2006)

En la llarga lluita pel català a Europa ha estat tradició que els i les membres del Parlament Europeu catalanoparlants en fessin conjuntament bandera. Així, en iniciar la present legislatura els quatre diputats catalans integrants de l’Intergrup sobre minories i regions subestatals (Maria Badia, Ignasi Guardans, Bernat Joan i jo mateix) vàrem redactar una carta que vàrem fer arribar al president de l’Eurocambra, Josep Borrell, en la qual exposàvem els següents fets: que el català és una llengua viva, utilitzada amb total normalitat per uns 10 milions de persones pertanyents a tres països de la UE i un d’associat (Andorra); que al PE són oficials llengües que compten amb molts menys parlants que el català; que la Constitució espanyola (article 3) considera el català una de les quatre llengües cooficials de l’Estat espanyol; que és una llengua d’ús habitual en l’administració, el sistema educatiu, els mitjans de comunicació i en tots els àmbits culturals; i, finalment, que donat que el respecte per la diversitat lingüística és una de les bases democràtiques i culturals de la construcció europea, tal i com queda establert en l’Article 22 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió, resulta profundament injust discriminar una llengua amb l’argument que no s’utilitza en tot l’Estat. …

Per altra banda, cal reconèixer que mai un govern de l’Estat espanyol havia arribat tant lluny com l’actual en reclamar aquest fet, de tal manera que ja al mes de desembre de 2004 el govern va demanar en un Memorandum que el Consell modifiqués el règim lingüístic de les institucions de la Unió per tal que la Unió Europea reconegués com a llengües oficials aquelles que ho són en el seu país encara que no ho siguin en tot l’àmbit territorial. En aquests moments, i en una situació sense precedents, les llengües cooficials de l’Estat, és a dir, el català, el gallec i l’euskera, ja han estat utilitzades amb normalitat al Consell, a la Comissió i al Comitè de les Regions. En canvi, el tema segueix encallat en el si del Parlament Europeu, especialment pel bloqueig imposat pel seu Vicepresident primer, d’origen català, Aleix Vidal-Quadras, qui paradoxalment és, a més, el responsable de comunicació de la mesa del Parlament, i per tant el responsable de potenciar i facilitar l’accés de la ciutadania a la institució.

El passat dimecres 26 d’abril, la mesa del Parlament Europeu, formada pel President i els 14 Vicepresidents del PE, havia de decidir sobre tres aspectes que tenen a veure amb aquesta qüestió: que els ciutadans i ciutadanes poguessin preguntar i ser respostos en català al PE; que es traduïssin els principals textos jurídics al català; i que els/les europarlamentaris/es poguéssim usar la nostra llengua en les sessions plenàries.

Si bé ja érem conscients que la tercera mesura costaria una mica més, confiàvem en què almenys la primera i la segona de les peticions sí serien acceptades. Finalment les tres propostes van ser rebutjades per 7 vots (PPE i un d’ALDE) contra 6 (PSE, Verds/ALE, GUE i un d’ALDE). I un altre cop va ser Vidal-Quadras qui va liderar la línia opositora. 

Els seus arguments es basen en què acceptar aquestes peticions suposaria un problema tècnic i un elevat cost econòmic. Cap de les dues apreciacions és certa. Pel què fa al cost, tant el govern català i el Parlament Català com el mateix govern espanyol han acordat fer-se càrrec de les despeses. Pel què fa a la dimensió tècnica, aquest problema és certament menor: primer per què al Parlament Europeu el 40% dels intèrprets són catalanoparlants o entenen el català, i en cap cas es demana que hi hagi més cabines; i en segon lloc, la traducció de la documentació es pot fer de manera molt senzilla, amb una ínfima bona voluntat de part de les institucions.

Un altre argument usat sovint és que fins que no s’accepti l’ús ple del català, el gallec i l’euskera al Parlament espanyol, no podem demanar-ho al Parlament Europeu. Tot i que aquest argument té un fons de raó i ens porta a la necessitat d’insistir en què comencem per donar exemple a Madrid (cosa que en aquests moments depèn exclusivament del PSOE) tampoc pot ser excusa per no normalitzar l’ús d’aquestes llengües al Parlament Europeu, especialment quan aquesta és ja una pràctica habitual al Consell, a la Comissió i al Comitè de les Regions d’Europa.

En definitiva, caldrà seguir insistint. Es tracta, simplement, d’una qüestió de justícia. Això sí, per tal que ens en puguem sortir cal que comptem amb la complicitat dels actors socials i mediàtics sensibles, i que fem d’aquest tema un afer de país, que no de partit. Som clarament europeistes, però volem poder-ho ser en català.

(NOTA: Us animo, un cop més, a participar en la campanya d’Eurotribune)

…