Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Carta a un amic periodista de Brussel.les: ‘Això nostre s’està acabant’.

‘Això nostre s’està acabant’. La frase és d’una amistat periodista amb qui de tant en tant ens trobem a Brussel.les. Treballa en un mitjà dels considerats ‘importants’ (en guardo l’anonimat per no causar-li problemes). És una persona de les que viu la seva feina amb una passió i una implicació ‘de les d’abans’. Li agrada buscar històries amb contingut, estudiar-les, analitzar-les, tractar-les i, finalment, explicar-les. Li agrada, en definitiva, informar. 

Es pren molt seriosament la seva responsabilitat comunicadora. L’incomoda veure com la tendència majoritaria dels mitjans, i especialment de les direccions i redaccions, passa per buscar el sensacionalisme abans que el rigor, l’anècdota abans que el fons, la difamació abans que la cautela o la presumpció d’innocència.

Al cap i a la fi es tracta de ‘vendre’ més que d’informar o comunicar.  Però la meva amistat no es rendeix. Sovint em truca: ‘escolta, estic interessat en aquest tema. Podem parlar-ne?’. -‘Amb molt de gust’, responc. I quedem. Li passo informació, tot allò que en puc saber.

Ell pregunta i investiga. Jo em contagio de la seva implicació i ganes de fer una bona història. Junts busquem allò que en termes periodístics es coneix com ‘un ganxo’. L’excusa que ens permeti explicar la història en el marc de la voraç actualitat.

Ens uneix el desig de fer arribar l’activitat eurocomunitària a la gent, sense demagògies: parlem de control d’armes, d’igualtat i no discriminació, de drets socials, d’immigració, de pesca, de recursos marins, de subvencions,…. Sovint però, després de magnifiques vetllades i trobades, em telefona per dir-me: ‘Ho sento, no m’ho compren’. Ho diu compungit, dolgut. ‘Me’n faig el càrrec’, li responc. I ho dic de tot cor.

Dies més tard em torna a trucar: ‘disculpa que et molesti, però de la direcció em demanen que parli d’aquest tema (diguem-ne X), ja sé que no té cap interès i que no passa de simple anècdota, però els fa gràcia’. ‘Cap problema, parlem-ne també’, li dic. Al cap i a la fi, ell fa la seva feina, com jo faig la meva.  

Aquesta història és verídica, i té uns protagonistes concrets. Tanmateix, constato que allò que li passa a la meva amistat periodista li passa també a molts altres professionals de molts altres mitjans. Són moltes i molts els qui es troben en la mateixa situació. Gent que viu per la seva feina, i que se la creu. Però sobretot que no comprèn, i que s’esvera, de veure cap a on està derivant la seva professió.

Són, moltes i molts d’ells, veritables herois i heroïnes a qui vull retre un personal i sentit reconeixement. Són periodistes. Perquè sí, perquè la professió encara existeix i és més necessària que mai, especialment en el marc dels nous aires que condueixen la comunicació i la informació.

No ho tenen fàcil, com no ho tenim ningú dels qui dediquem temps i suors a les entranyes euroinstitucionals, però són necessaris, imprescindibles.

No amic meu, ‘això vostre’ no s’acaba mentre existeixi gent com tu. No ens ho podem permetre.
Font foto: EFE



  1. Hola Raül,

    Aquest post el visc a molt nivell personal. Aquesta conversa l’he tingut i, fins i tot, i potser també t’haurà passat, un article que t’han demanat, després et diguin que hi ha una altra urgència “informativa”, i no te’l publiquen, que, senzillament “no el compren”.

    La meva sensació és que hi ha una cosa que s’acaba i és un model determinat d’empresa de comunicació (que ara ja viu de la publicitat i les subvencions encobertes, en forma de milers de subscripcions).

    El bon periodisme no mor, perquè depèn de les persones que el volen fer i de les que el volem llegir i això està molt viu.

    Una abraçada,
    Sergi

  2. Crec que, efectivament, s’està perdent molt en aquest terreny. Només cal veure la deriva des dels orígens fins avui d’un diari de la importància d’El País, per exemple. I no millorarà, al contrari, les empreses periodístiques tenen cada vegada més dimensió i més diversificats interessos. Són, de fet, petites o potser no tan petites multinacionals. I els que no, el que diu el SERGI, viujen de les subvencions i altres “donacions”. Polarització que s’accentua ràpidament.

    Em pregunto, però, si aquest fenomen encara en progressió del bloguisme i equivalents no podria constituir, si no una alternativa, almenys un cert contrapès a la defectió (per defecte) dels mitjans clàssics. O, fins a cert punt i amb totes les cauteles, si no ho són ja. 

    Salut al blog.

  3. Quanta raó Raül! Ha de ser molt desi·lusionant per casos com el que esmentes i que és encara més freqüent del que ens pensem. Però ho és, i de manera més entristidora, per aquells i aquelles que com jo fa pocs mesos que hem deixat enrere la Facultat de Ciències de la Comunicació.

    Per nosaltres el panorama és molt desolador, no només com a simple sector amb les conseqüències laborals determinades per la crisi, sinó perquè tot allò que hem estudiat “o volíem ser” no existeix. Ni s’hi acosta de casualitat.

    Pocs de la meva promoció hi treballen i els que sí, ho fan des de darrere un ordinador refent textos d’agència, posant sobre paper quatre ordres rebudes o, simplement, dient que sí a allò que se’ls proposa.

    gerard.

    PD. Per cert, he tingut la sort de ser a Brusel·les aquests dos dies amb la delegació que ha visitat el PE. Gràcies per tot!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Miscel·lània personal per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent