Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Publicat el 30 de juny de 2010

Carta a los amigos y amigas de España

Estimadas amigas, estimados amigos,

Quisiera haceros partícipes de un sentimiento, aunque estoy seguro que ya estáis al corriente: en Catalunya estamos tristes, profundamente decepcionados y, claro, también indignados.

Sé que sois muchas y muchos los que nos queréis a los catalanes, que os gusta venir a Catalunya, que os sentís bien tratados aquí y que, incluso, os gusta que hablemos en catalán aunque no siempre nos entendáis. Sé que sois muchas y muchos quienes respetáis nuestro sentimiento nacional, aunque no lo compartáis.

A todos vosotros quiero deciros que la sentencia del Tribunal Constitucional supone un punto de inflexión sin precedentes y determinará un antes y un después de nuestra relación con el conjunto del Estado español. Es triste y nunca debería haber ocurrido. El Estatut fue elaborado y votado en el Parlament de Catalunya, después retocado en el Congreso de los Diputados (algo que nos dolió profundamente en Catalunya), y finalmente fue ratificado mayoritariamente en referéndum, incluso si para muchos suponía un mal menor.

El texto de 2005 definía Catalunya com una nación, el de ahora la define como una nacionalidad, por mucho que el preámbulo diga que el Parlament de Catalunya la define mayoritariamente como una nación. Pero es que ni siquiera esa fórmula, vaga, ambigua, inconcreta, parece gustar a la mayoría de los magistrados del Tribunal Constitucional. Un Tribunal, cabe recordar, que es más un ente político que jurídico. Un Tribunal que, os recuerdo también, ha quedado totalmente desacreditado por haber sucumbido a la encerrona que le tendió el PP más rancio e irresponsable que hayamos conocido nunca. Un Tribunal que ha sido incapaz de dictaminar sobre el Estatut durante cuatro años y tras cinco intentos. Pero es que, además, de los doce magistrados iniciales sólo quedan diez: uno murió, y otro fue recusado por el propio PP, con el argumento de que había colaborado con el gobierno catalán. Otros cuatro tienen el mandato caducado y a tres más les caduca en noviembre.

Ahora el PP pide prudencia y moderación. Precisamente la que nunca han tenido. Como siempre, lanzan la piedra y esconden la mano. 


Pero también hemos quedado muy decepcionados con el PSOE, un PSOE que ha preferido competir con el PP alimentando el sentimiento anticatalán en lugar de alimentar y promover los beneficios de construir un estado verdaderamente plurinacional.

El problema es que es ya la tercera vez que un Estatut aprobado por el pueblo de Catalunya es recortado en Madrid no respetando así la voluntad de la gente: la primera fue en 1931 (el de Núria), la segunda el del 79, y finalmente la de este tercer intento, el cual, además ha sufrido un triple recorte (el que pactan CiU y Zapatero en Madrid, el del Congreso, y ahora el que se deriva de la sentencia del TC). Qué duda cabe que todo ello pesa, y mucho.

Personalmente hace ya algún tiempo que me di de baja del barco federalista español. La sentencia del TC, pero sobre todo la actitud de los principales partidos españoles en todo este proceso me ratifican en esta decisión. 

No tengo nada contra España como tal, y mucho menos contra los y las españolas que así se sientan. Faltaría más. Pero tampoco quiero tener que justificarme cada vez que me presento como catalán, o hablo en catalán, o reclamo poder hablar en catalán en el Parlamento Europeo, o…

Echo en falta amigas y amigos en el resto de España que hablen en clave de pluralidad federalista, que defiendan la unidad en la diversidad, también en España. Y ante esa ausencia algunos hemos decidido apostar por otros federalismos. En mi caso el que me lleva a defender una Europa federal donde el ente a federar sea Catalunya como tal, y no necesariamente formando parte de un Estado español que ni la quiere como ésta se siente (una nación), ni la respeta (en tanto en cuanto no respete a la voluntad expresada mayoritariamente por su Parlament y por su ciudadanía en referéndum), ni la representa (lo veo continuamente en Bruselas, donde, oportunamente, se olvidan algunas cuestiones fundamentales que tienen que ver con este modelo de Estado supuestamente descentralizado que dice ser España).

Por todo ello, amigas y amigos de España, quiero que sepáis que la situación hoy en Catalunya es de tal desazón que nos obliga a muchas y a muchos a reconducir las bases de un diálogo que, aunque debe mantenerse abierto, cómo no, será en base a una nuevas reglas del juego.

Es más, si hoy hubiera un referéndum sobre la independencia de Catalunya yo votaría sí, como ya hice durante las consultas simbólicas de hace unos meses.

Son muchas las concesiones pragmáticas que en pro de la convivencia se han hecho desde Catalunya, y por ello mismo nos duele tanto este silencio de quienes antaño se decían amigas y amigos de Catalunya.

A estas alturas ya no os pedimos que compartáis nuestro sentimiento, ni siquiera que lo comprendáis, ya sólo os pedimos que lo respetéis, y que seáis conscientes de que esta sentencia, pero sobre todo el proceso que nos ha conducido hasta ella, supone un antes y un después de la relación Catalunya-España.

Desconozco donde puede llevarnos todo ello, pero es evidente que hemos superado hace tiempo el punto de no retorno, y es evidente también que ello supone una clara crisis de Estado.

De momento nos hemos convocado el próximo día 10 de julio a una manifestación unitaria que aspiramos sea masiva. Nos agradaría mucho que, ésta vez, os uniérais a nosotras y nosotros. Os esperamos.

Afectuosamente,

Un amigo que os quiere y os respeta, a pesar de todo, pero que os pide que entendáis que las cosas han cambiado, y mucho.

Foto: Seu del Tribunal Constitucional. Font: EFE.


  1. Raül, des que tinc ús de raó política he estat independentista. Provinc d’aquells moments previs al primer MDT. Et confesso que quan el 30 de setembre de 2005 el Parlament va aprovar aquell estatut em vaig il·lusionar: jo continuava sent independentista, però vaig pensar que era un text ens permetria ser espanyols sense deixar de ser catalans, el vaig creure un punt de partida.

    Sovint les il·lusions polítiques són pròpies d’il·lusos. Ben aviat es va veure que allò era un miratge. Que n’hi allà hi havia voluntat d’entesa ni aquí una voluntat majoritària de dignitat. T’asseguro que és la darrera decepció que m’ha provocat i que em provocarà Espanya.

    Ara toca construir la independència, fer una Catalunya lliure i justa, sobirana i democràtica.

    Salut,

  2. Per sobre de tendències partidistes de baixa volada, els catalans, en un moment històric com aquest, hem de saber trobar el que ens uneix i formular un plantejament únic davant d’Espanya.
    La carta de Raül Romeva és l’escrit més lúcid que he trobat en aquests dos dies de reaccions davant la previsible actuació dels poders d’Espanya enfront de la voluntat dels catalans.
    Considero que la seva formulació pot ser subscrita per una gran quantitat de catalans i catalanes, d’esquerres i de dretes, independentistes o federalistes i potser fins i tot aquells que, vagament, es defineixen com a autonomistes.
    És l’hora dels plantejaments valents, de tenir clara la direcció de la brúixola política, de fer tots els passos en la mateixa direcció. Acabat ja el crèdit a Espanya, considero que només amb plantejaments ferms,seriosos i unitaris, podrem encetar una nova etapa i fer-nos sentir i acceptar a nivell internacional.
  3. Hola Raül, enhorabona pel text. Per cert, una esmena: dius “el que pactan CiU y PP en Madrid” i és el
    que pactan CiU y PSOE en Madrid”
    (pacte Mas-ZP). Salut.

  4. No altera el contingut del text però on diu “el que pactan CiU y PP en Madrid, el del Congreso, y ahora el que se deriva de la sentencia del TC” hauria de dir “el que pactan CiU y PSOE en Madrid, el del Congreso, y ahora el que se deriva de la sentencia del TC”.

  5. Gràcies Raül.
    Et vaig conèixer a Sarajevo, quan representaves a la UNESCO.
    Em vas fer molt bona impressió pel teu valor i claredat d’idees.
    Més endavant, quan formaves part de Intermón Oxfam, en demanar-te informació de com desenvolupar en projecte, vaig descobrir – o potser més ben dit confirmar – la teva manera compromesa i progressista de veure el món.
    Jo, més aviat llibertari i amb tendència a no confiar massa en la gestió política sense una càrrega d’idees al darrere, vaig sentir-me de nou vinculat a tu, en unes eleccions en les quals vaig descobrir que eres el candidat del partit que jo votava, ja et dic, com a mal menor.
    Ara, de nou, m’adono que no només interpretes els fets de manera pràcticament idèntica a com em passa pel meu barret, si no que manifestes i representes a la perfecció el procés que he seguit jo mateix i gran part de les amistats del meu voltant.
    Vull agrair-te no només aquest escrit, que subscric fil per randa, si no tota la teva trajectòria com a representant de persones i idees, la teva coherència i respecte cap aquelles i aquelles que hem confiat en tu i el teu valor i audàcia per mantenir i evolucionar el teu discurs al ritme dels esdeveniments.
    Per tot això, al marge de la simpatia personal, moltes gràcies

    Quico Romeu

     

  6. Magnífic article. Com diu un altre comentari, dels millors articles que he llegit durant aquests dos dies. Felicitats, i gràcies per mullar-te. Ets tot un exemple per la resta de polítics, Raül.

  7. Un excel·lent article, Raül. M’has sorprés molt gratament.  Un votant d’un altre partir d’esquerres, republicà i independientista.

  8. No he estat mai votant d’Iniciativa. Sempre m’ha semblat que era un partit amb qui jo compartia moltes idees pel que fa a temes socials, econòmics i ecologistes; però no podia entendre la entrenyable ingenuïtat que teníeu de pensar que tots aquests objectius eren assolibles a dins d’un estat espanyol que, a la vegada, acceptés els catalans tal com som, és a dir, culturalment diferents d’altres pobles ibèrics. M’alegro molt de veure que al final la crua realitat dels fets més recents ens ajudi a tots plegats a veure les coses més clares: Espanya això no ho vol permetre. Espanya vol ser massa monolítica. I això és completament anacrònic. Vivim en un món cada dia més globalitzat. Les solucions als nous reptes es plantegen ja des d’estructures polítiques que transcendeixen la tradicional (i egoista) petitesa de mires dels estats. Hem de construir estructura d’estat a nivell europeu (de moment, i després ja podrem pensar a nivell mundial) i és aquí on volem que Catalunya en formi part directament, amb personalitat pròpia, no com a part d’una altra entitat, Espanya, que no ens acaba mai d’acceptar. Moltes gràcies, Raül, per haver-ho afirmat i explicat bé.

    I espero que el dia 10 de juliol tots plegats fem la manifestació més gran de la història a Barcelona!

  9. Com que he seguit més o menys el mateix camí que tu, saludo aquest text (políticament i comunicacionalment fantàstic) i el celebro, tant o més que vaig celebrar la “independització” i/o naixement d’Iniciativa. Aquest és el camí, encara que ens hi deixem alguna cosa o alguns, ja en vindran d’altres i en més nombre.

    Som-hi.

  10. Felicitats Raül,
    un escrit impecable. Espero que se’l llegeixin també els teus amics federalistes catalans, i s’adonin finalment de quina és l’única opció que ens deixa l’Estat espanyol per seguir sent qui som. No voler veure-ho o amagar el cap sota l’ala no són opcions que el nostre poble es pugui permetre.
    Catalunya la farem entre tots, però l’hem d’anar fent.
    Salut i gràcies!

  11. En primer lloc, les retallades de l’Estatut han estat quatre. A les tres esmentades pels mitjans i que tu en fas referència cal afegir (i és molt important, potser la que més) la inicial, la que ZP va fer assegurant que s’acceptaria allò que sortís del parlament. Aquesta és la retallada més important, ja que va situar el PSC com els representants del PSOE de Castella i per tant del govern de madrid a la redacció de l’Estatut del 30 de Setembre, amb el que se’ls va donar una força molt superior a la que haurien d’haver tingut per la seva representativitat a Catalunya.

    Dit d’una altra manera. L’estatut del 30 de Setembre va sortir ja inicialment escapçat, no perquè el PSC exercís influència, sinó perquè el govern castellà va donar públicament poders al PSC per negociar en el seu nom el text, sota el supòsit fals de que si l’aprovava el PSC no es retallaria al congrés dels diputats.

    Llavors, aquest text retallat (que d’altra manera hagués contingut, sense cap mena de dubtes, el concert econòmic, per exemple) fou retallat pel pacte ZP-MAs, pel congrés i ara pel tribunal il·legal anticonstitucional.

    L’altre detall és anomenar Tribunal Constitucional a les persones que han emés la sentència. La seva pròpia constitució diu clarament que el tribunal constitucional el formen 12 membres que entre d’altres condicions tenen un mandat màxim determinat. Per tant, si no hi ha 12 membres amb un mandat correcte, simplement, el tribunal no està constituït, i per tant no pot emetre cap mena de sentència. Qualsevol altra cosa és, al meu entendre, prevaricació i alta traïció.

  12. Benvolgut Romeva,
    Tampoc esmentes que les primeres enmenes a l’estatut foren presentades per l’actuial President de la Generalitat, M.H. José Montilla.
    Cordialment
    Manuel

  13. Me parece caer muy bajo esgrimir y escudarse con y en “esto es la palabra de todos los Catalanes” con lo que sale de su boca (correcto que hay mas, pero no todas), he podido leer 5 parrafos ya que la suposición que hace en sus palabras de que el resto de Cataluña dice lo mismo que usted, es con todos los respetos prepotente, la afirmación sobre la que esta escribiendo de “Nosotros los Catalanes y vosotros los Españoles” es falsa de base.
    Le ruego que ante una expresión pública de este calado tenga en cuenta que es usted el que habla y es usted el que escribe.
    Un hijo de Madrileño (Madrileño y Español) y Barcelonesa (Catalana y Española).

  14. Hi afegiria: “Y que sepáis que a los españoles que se sienten sólo españoles en Cataluña, el Estado les está menospreciando y robando como al resto de catalanes. Seguro que no conocen el precio que pagan (en dinero y servicios), y si lo conocen es de admirar su lealtad patriota”

  15. Benvolgut Raul,

    Et volia felicitar per aquest escrit, crec que va exactament en la línea del que hauria de ser el gir d’ICV, i sobretot, té el to amb el que cal dirigir-se a Espanya. Esperem que les teves tesis vagin fent-se un lloc troncal dins d’ICV, crec que ja el tenen dins el gruix de la societat catalana (menfotistes a banda, és clar).

    Salut i ànims!

    Toni

  16. Raül: Jo també soc català, i tothom sabía quan es va iniciar el procés estatutari al 2004 que podría ser revisat per el Tribunal Constitucional, forma part de les regles del joc democratiques. La sentencia final ha retallat una mica més, d’acord, pero aquestes cuestions de com s’ha de organitzar el sistema judicial, les competencies del Sindic de Greuges, o si el Consell de Garanties Estatutaries pot dictar informes vinculants, son preocupacions de elites politiques, de interesos corporatius, i de mitjans de comunicació.  Esteu utilitzan els fets culturals-linguistics com eina de reinvidicació política continua, remarcant els fets diferencials en el terreny politic, per crear mes barreres i fronteras, i remarcant elements sentimentals i emotius, enfront a la racionalitat. I quan alguns politics parlen sobre la situació de Catalunya dient que sofreix un “expoli” o “colonització”, crec que estan exagerant i desfigurant la realitat, des de plantejaments economicistas i neoliberals.

    Jo considero que el estat espanyol respecta a Catalunya, la nostra cultura, la oficialitat de la nostra llengua, el autogovern, el poder politic, les amplies competencias, la historia, i el dret civil propi.

     

    Salutacions,

    David

  17. Raül,

    me siento totalmente identificado con tu texto, nací en Catalunya, técnicamente
    soy un charnego (abuelos por parte de madre aragoneses). Aunque en mi casa se
    suele hablar castellano, disfruto plenamente de los dos idiomas de nuestra
    tierra, pues me expreso perfectamente en ambos idiomas y, por supuesto, no
    tengo nada contra España ni contra los españoles, pero sí contra la España que
    nos quiere (a los catalanes), y desgraciadamente esa España existe y tiene
    poder.

    Si esa España solo existiera, no pasaría nada, pero en Catalunya tenemos el problema de que
    esa España existe… y nos jode. Sin ir más lejos boicots en navidades, Gas
    Natural + Endesa, Estatut, TV3 en Valencia… hay, y habrá, miles de casos.

    Entonces ¿Para qué vamos a estar casados con alguien que en intervalos de 8-12
    años nos va a joder? ¿Qué digo 8-12 años? En cuanto pueden, joden a Catalunya y
    catalanes; pq siempre hay ese socialista que… ese juez que… ese arzobispo
    que… ese periodista de la Cope que…

    ¡Hoy en día hasta los de derechas se divorcian cuando el matrimonio no
    funciona! Pues a ello señores.

    Total, que hace ya tiempo que llegué a tu conclusión, unidos a España, como
    hermanos, pero a través de Europa. Estaríamos más cerca de los españoles que
    nos quieren y más lejos de los que no.

    Yo aún no he tenido la ocasión de votar en los referéndums no vinculantes, pero
    te aseguro que mi voto también será un “sí” como la copa de un pino!
    No por razones nacionalistas, no por razones económicas, no por razones
    históricas, no por cuestión de lenguas… simplemente pq no quiero seguir
    soportando a la España que no nos quiere… ya tengo suficiente sufriendo a la derecha
    nacionalista catalana para que encima tenga que soportar a la derecha nacionalista
    española…

    ¡Saludos y seguid así!

    Cada día estoy más convencido de que Joan (Herrera) y tú sois dos de los
    políticos más validos del panorama político catalán… y qué casualidad, militáis
    los dos en IC-V.

  18. Enhorabona no a la sentència (fallo li diuen en espanyol, ells sabran per què) sinó a la teua decisió d’abandonar les mitges tintes i arribar públicament a través d’aquesta carta a l’independentisme tranquil.

    Jo vaig tenir l’oportunitat (no diré la sort, of course) de viure a Madrid del 78 al 81 quan encara era possible que els grups catalans actuessin d’una forma diguem-ne no incòmoda, i sempre em feia la impressió que ens perdonaven amablement i amb molt bona voluntat la vida, que ens consentien aquestes rareses com allò tan estúpid de voler tenir un idioma propi i distint. 

    Per mi, aquells anys tan farcits de comentaris benhumorats, foren el revulsiu, l’equivalent de la recent sentència, que em portà a considerar la independència com a l’únic futur sensat. L’altre només ens portava, ens porta, a la murcianització, amb tot el respecte per aquest poble germà ja dissortadament irrecuperable, que durant un temps (Ramon Muntaner dixit) va parlar un dels més bells catalanescs del món.

    Quant a la manifestació del 10-J serà només això, una manifestació, per massissa que sigui, la prova important serà quan el parlament rebrà les signatures demanant la convocatòria oficial d’un referèndum sobre la independència i els polítics que en aquell moment hi hagi no tindran més remei que oblidar-se’n de les grans paraules que no diuen res, i votar sí o no.

    Des del país valencià, on he tornat, us desitge molta sort i moltes ganes de seguir treballant.

    Salut 

  19. Senyor Romeva, sempre ens veiem en la mateixa situació: des de Catalunya se’ls parla amb educació i estima, amb siusplaus i perfavor i ells sempre responen amb lladrucs i exabruptes, insults i menyspreus, prepotència i superioritat.

    I després s’estranyen que no vulguem ser com ells, ni dependre d’ells.

    No hi ha cap altre camí: INDEPENDÈNCIA!!*!!

    Magnífica carta, molt respectuosa i intel·ligent.

  20. Felicitats Raül,

    Tant per la teva magnífica carta com sobretot per la pressa de consciència que en ella mostres i el valor de fer-la pública.
    Ja fa un temps em va anar distanciant d’ICV la seva ambigua postura respecte a aquest tema.
    I sortosament ja és des de molts sectors – inclús antagònics – que cada vegada més gent veu clar que només hi ha un camí: INDEPENDÈNCIA.
    Només tenint un estat propi i independent podrem ser i existir.

  21. ¿Alguien piensa que a los parados les preocupa hasta que punto el Sindic de Greuges tiene competencias exclusivas? ¿o que a la gente que gana mil euros al mes les preocupa como ha de ser la jerarquia del sistema judicial? ¿o sobre los informes del Consell de Garanties Estatutarias? No. Eso son preocupaciones de élites politicas, en consonancia con grupos corporativos, medios de comunicación, y alta burguesia, como se ha visto con el caso Felix Millet.

     

    Catalunya es una sociedad plural y diversa. Cada ciudadano tendrá su sentimiento identitario, que es perfectamente legítimo, pero que debe de pertenecer al ámbito privado, no al ámbito público-institucional.  Y lo que se está haciendo es politizar la identidad y lo sentimental, de la misma forma que las religiones desde hace siglos han mezclado politica y sentimientos religiosos.


    Yo como catalán, prefiero rebajar los conceptos sentimentales e identitarios en política, porque la politica debería centrarse más en lo concreto, los servicios sociales, las inversiones publicas, las guarderias y escuelas, los hospitales, la economía, reducir las desigualdades, generar empleo, etc.  Y si me preguntan por la independencia, que me expliquen porque y para que, pero me parece vacio que todo se base en un asunto de susceptibilidades, y de preocupaciones de élites politicas y empresariales, y una cuestión de creación de marcos mentales, y de simular agravios. Todo es una cuestión constructivista, y sobre todo promovida por élites y grupos politicas. Otra cosa es que haya gente de la calle que tambien le siga el juego, no lo niego. Pero tambien pasa con las religiones. La religión en su origen fue un invento de unos pocos para situarse en el poder y dominar al pueblo, jugando con conocimientos astronómicos, de los movimientos del sol, de la mecanica de las lluvias, o de la crecidas de los rios Nilo, Tigris y Eufrates, o Indo, etc, y eso no quita para que haya mucha gente sencilla que le siga el juego a las religiones. Porque los poderosos, los papas y cardenales juegan con la “necesidad de creer en algo”. Algo parecido pasa con todo esto.

    Saludos,
    David (Barcelona)


  22. Hola Raül.
    Em satisfà veure com el meu vot serveix, però lamentablement, el nou número 1 de la vostra formació no pensa el mateix.
    S’ha burlat de les consultes, les ha  menystingut, i fins i tot algun municipi no ha pogut fer la consulta perquè els regidors d’IC van votar-hi en contra.

    Gràcies per la teva reflexió. Molt interessant, i la faré córrer entre amics espanyols que tinc.

    Només expressar-te que espero poder-te tornar a votar pròximament, però no serà a IC, que tal la plataforma Independentista….
    Un cop siguem lliure, ja decidirem quin camí prenem, però de moment, i ara més que mai, amb Espanya no hi ha res a fer.

    Gràcies i endavant 

  23. Gràcies Raül per plasmar-ho tan correctament. Ens coneixem des de la Prestació Social, i ja comencem a ser grans, eh? Ja coincidiem prou en aquella època en el pensament socio-econòmic, amb diferències, és clar, però amb una base prou comuna. Hores d’ara m’alegra que també ho fem, i de ben segur que també amb diferents matisos, en l’eix nacional!

    Jo encara no t’he votat mai, però tot pot passar, oi? 🙂

    Porto dos dies, justament esperant aquest pas que acabes de fer, de la gent que defensava les possibilitats del federalisme amb Espanya o d’alguns autonomistes, i crec que ets el primer d’una llista que ha de ser ben i ben llarga.

    És l’hora de treballar plegats, com a societat que som, i malgrat que les dinàmiques electorals de la tardor faran nosa per fer aquest treball transversal, cal que es faci. Com algú ha apuntat anteriorment, la “mani” cal fer-la, però la prova del cotó de veritat serà la recollida de signatures per la IP. Una xifra espectacular de signatures, farà obrir els ulls a molta gent.

    Visca una Catalunya Lliure dins d’una Europa realment Federal!

    Prufi

  24. Gràcies Raül per plasmar-ho tan correctament. Ens coneixem des de la Prestació Social, i ja comencem a ser grans, eh? Ja coincidiem prou en aquella època en el pensament socio-econòmic, amb diferències, és clar, però amb una base prou comuna. Hores d’ara m’alegra que també ho fem, i de ben segur que també amb diferents matisos, en l’eix nacional!

    Jo encara no t’he votat mai, però tot pot passar, oi? 🙂

    Porto dos dies, justament esperant aquest pas que acabes de fer, de la gent que defensava les possibilitats del federalisme amb Espanya o d’alguns autonomistes, i crec que ets el primer d’una llista que ha de ser ben i ben llarga.

    És l’hora de treballar plegats, com a societat que som, i malgrat que les dinàmiques electorals de la tardor faran nosa per fer aquest treball transversal, cal que es faci. Com algú ha apuntat anteriorment, la “mani” cal fer-la, però la prova del cotó de veritat serà la recollida de signatures per la IP. Una xifra espectacular de signatures, farà obrir els ulls a molta gent.

    Visca una Catalunya Lliure dins d’una Europa realment Federal!

    Prufi

  25. Os dejo este articulo como elemento de reflexion. Porque me resulta chocante que parte de la izquierda utilice argumentos neoliberales para fundamentar el independentismo.
    Articulo aparecido en El Periodico, sobre el documental “Adeu Espanya”, de Daniel Fernández y Joaquim Coll. El nacionalismo como ve que no obtiene una mayoria social mediante argumentos identitarios, utiliza tesis economicas. Fabrica argumentos basados en un soberanismo neoliberal. De tal forma que para ello utiliza los marcos mentales del expolio, nos roban, y el trato colonial. (hubo un dirigente de ICV-EUiA que dijo aquello de “apadrina a un nen extremeny”, en una notable falta de respeto).

    Lo de los marcos mentales ya hablaba de ello George Orwell, o leer un poco de George Lakoff, y como los republicanos neocon utilizan la exageración y el alarmismo, y se basan en la susceptibilidad.

    Pensa-ho Raül

    Salutacions,
    David (Barcelona)

    :::::::::::

    05 junio, 2010
    Cuando sobra el interrogante

    http://danifernandez.blogspot.com/2010/06/cuando-sobra-el-interrogante.html

  26. Raül, bien sabes como economista, que el nacionalismo es de derechas.

    La constitución fue refrendada por una amplia mayoria de los catalanes; para una independencia es necesaria la reforma de la constitución, es decir 2/3 de las dos cámaras, más el referendum, ése es el camino legal.

    El viejo truco de reducir  la  consulta  a la clase que nos interesa, no cuela. 

    Por otra parte Cataluña podría predicar  con el ejemplo y conceder la independencia de la Vall D’aran, es curioso como reclama un derecho, pero a la vez lo niega, a los propios.

    Eres muy bueno como diputado, muy bueno, en esto no estamos de acuerdo. Yo no soy independentista, pero reconozco el derecho a la independencia; eso si bajo un sistema legal, y sin atajos.

  27. Comença a ser hora de desmuntar els tòpics rovellats. Si en aquest debat hi ha algun nacionalista de debò són els membres del Tribunal Constitucional i tots els unionistes que els donen suport. La sentència del TC es basa a contraposar un concepte essencialista -“la inquebrantable unidad de la nación española”- a la voluntat democràtica de la població. És tan fàcil d’entendre, si es pensa mínimament? Per què ha de ser inquebrantable, Espanya? Perquè ho ha volgut Déu? No ho veuen, fins a quin punt la CE es basa en un nacionalisme ferotge?

    Oh, em direu, aquest concepte és a la Constitució que van votar els catalans. Sens dubte. Però no (us) feu trampes. Aquesta noció es va introduir a la CE per poder apaivagar el règim nacionalcatòlic de Franco i els seus militars colonialistes, i els nostres pares i avis van haver-hi de votar a favor perquè tenien por. Aquesta era l’única manera de sortir de la dictadura sense sang. La història és aquesta, agradi o no agradi als espanyolistes.

    Però les coses ja no són com eren. Avui dia, apel·lar a un text votat sota la por pels nostres avantpassats -sí, ja som àmplia majoria els ciutadans que no vam poder decidir res l’any 1978- per refusar la veu al poble actual és una ignomínia. Davant d’aquesta nova presa de pèl, l’única solució democràctica és consultar el poble quina sortida vol i apostar per una separació civilitzada. La resta, fum per a enganyar el personal.

  28. Enorabona Raul, tú si que saps !
    Si us plau, parla amb els del teu partit perque no paren de dir bestiesses i absurditats. que si “refer” l’estatut sentenciat ( a mort )…que si un referndum sobre el cadàver….ja n’hi ha prou !. O independència o mort !

  29. Bravo, Raül, tant per la didàctica explicació del canvi de relacions a partir d’ara de Catalunya-Espanya i de la necessitat de la independència dins una Europa federal, com l’esforç per deixar oberta la porta de comunicació amb els que no pensen com nosaltres (perquè, a més, fins ara han tingut el poder per impedir-nos l’autodeterminació, dret fonamental de les Nacions, i caldrà negociar i no només lluitar, per aconseguir la independència). A més, la teva explicació ens situa als catalans en el camí de valorar els nostres drets i de creure en que nosaltres com a poble els aconseguirem, oblidant per fi el vistimisme. Per tot això i molt més, BRAVO, Raül, i ànims a tothom a assistir a la manifestació com a una tasca, un deure que tenim els catalans!
    Salut,
    Conxita. 

  30. Excel.lent carta, Raül, que comparteixo plenament, que s’assembla a la meva evolució actual i que faré córrer entre la gent. Gràcies.

  31. Raül,
    gràcies per haver sabut explicar-ho tant bé i haver-ho fet d’una manera tant didàctica (val lapena l’esforç i haver-ho fet en castellà i pels espanyols)

    Et vaig votar al PE i també vaig votar en Joan Herrera.

    El que s’ha trencat no se pas si es pot arreglar, però em sembla que no vull que s’arregli. Ja n’hi ha prou i m’agrada que ICV estigui dient el mateix. El tema del referendum em sembla “juridicament correcte” dir-ho, però no cal que us hi escarrenseu massa. Seria lògic, però l’Estatut és mort, i Espanya ja ens ha dit adéu!

  32. Magnífic article. Com diu un altre comentari, dels millors articles que
    he llegit durant aquests dos dies. Felicitats, i gràcies per mullar-te.
    Ets tot un exemple per la resta de polítics, Raül.

  33. Fa molt temps que et segueixo; Raül. La teva llista electoral al Parlament Europeu va ser la que de forma més clara i conscient vaig donar la meva confiança en forma de vot, i no m’esteu decebent amb tota la feina que esteu duent a terme al Parlament europeu des de diversos fronts (català, ecologisme, drets de ciutadania, etc.). Ets dels millors polítics catalans pel que fa a claredat en el discurs i en rigor i fermesa en el treball. Ets un “pencaire”. I entens la política com un servei públic. Vaja; del que no hi ha.

    Jo també fa uns anys que m’he anat passant del federalisme amb Espanya al federalisme amb Europa. Vaig firmar el Manifest “España federal” impulsat (quasi és evident) des de Catalunya. I vaig estar a la seva presentació a Barcelona. La meva firma (de les primeres) fou una espera (com a ultimàtum) per veure quanta intel·lectualitat espanyola s’hi sumaria. Doncs, bé, ben poca.

    Jo apostava per una mena de confederació entre Catalunya i Espanya, tot i que un federalisme més potent a través de la via autonomista, no em semblava un mal camí. Però aquest camí ha mort amb tot el procés estatutari i no esperem canvis en la Constitució espanyola per construir un Estat verdaderament federat i plurinacional. Això és ciència-ficció.

    Per l’anàlisi lògic que hem hagut de fer molts antics federalistes espanyols/ibèrics, des de partits molt diversos (PSC, ICV, …) o des de la independència de cap afiliació partidista. La situació de l’independentisme ha millorat. També gràcies, a que sempre n’hi hagut que han apostat per aquesta via. Reconeixem-ho. El canvi s’ha produit i hem engrandit les files de l’independentisme. Un independentisme que promou la plena independència i sobirania. Però d’una forma més sana (no des de l’odi). I per diferents motius als habituals. Molts dels meus són per qüestions de futur i globals, més que per qüestions nacionalistes a les quals no em sento pertànyer. No pot ser que perdem més el temps amb el debat Catalunya-Espanya. El debat nacional hauria de ser com promoure la riquesa cultural del país i internacionalitzar-la. I no l’encaix amb Espannya ja que sembla que als poders fàctics espanyols/madrilenys/valencians ja els vagi bé com estan les coses. I és molt més fàcil, construir un país més just i solidari des d’un estat independent català i amb pes a la UE; que d’una altre forma, continuant amb una Espanya molt a gust amb el PP-PSOE i la fi de la via autonomista (i bona part, amb pretensions i regressions purament centralistes). Volíem acabar amb l’Estat-Nació, i la globalització semblava que ens hi duria, però no és així, ha estat a l’inrevés, amb la globalització, el localisme i el sentiment de pertinença en un món global (i desconcertant per molts) es fa més important.

    És més. El PSOE no només ens ha fallat en l’Espanya plural, plurinacional, plurilingüe i federal (sigui simètrica o asimètrica, amb tocs confederals/bilateralitat o no). També ens ha fallat, i molt, en termes ideològics: on queda la “o” d’obrero i la “s” de socialista? Enlloc;, l’han perdut completament. I a més, quasi podríem assegurar que han venut la sobirania d’Espanya a Alemanya i als FMI. Les diferències entre els dos principals partits és evident. El tripartit és molt més d’esquerres que el Govern PSOE, i tot i així en sóc molt crític; tot sigui dit de pas.

    Fa uns mesos, vaig tenir la oportunitat de sortir en el debat Banda Ampla. I vaig recordar, que els nous independentistes estimem als pobles d’Espanya i volem una independència socialment majoritària (incloent els immigrants). Humilment, vaig intentar aportar claredat a tot el debat: Catalunya ha de poder parlar de tu a tu (sobirania) amb la resta de pobles d’Espanya (i el món). Això és just, i això són Nacions lliures. 

    Abans però vaig formar part de la comissió comarcal “Bages Decideix” que impulsava la democràcia participativa i la consciència cívica ciutadana (integrant a la immigració en la plena ciutadania, com ha de ser) a través de les consultes sobiranistes. La veritat, vaig quedar molt content de veure aquell moviment ciutadà. Moviment, que a la meva ciutat, no s’havia donat (per part del número de voluntaris), des de la Transició. És això l’aprofundiment democràtic, la política exercida directament pel poble; oi? És així. I en canvi, molts afiliats a partits d’esquerres de la ciutat i la comarca, van fer com s’hi no passés res o amb discurs ambigus al respecte. No s’adonen que entre les seves files (PSC, ICV, …) cada cop hi ha més independentistes. I que aquest és el camí: una independència majoritària i plural. Jo continuaré estimant els pobles d’Espanya (per desgràcia, molts espanyols no entenen la existència de tal realitat), però fa temps, que des de la plena sobirania, que és des de la plena llibertat en la qual un poble es pot expressar. Per això, vaig formar part d’aquest moviment de consultes. I amb orgull, ho recordo: tant de forma personal com a ciutat.

    Un dels problemes és la disciplina de partit, però el camí ja està fet: la raó ens fa entendre que el cor ens ha enganyat. Hem de passar-nos tots a l’independentisme perquè la majoria (per no dir quasi tots) de la elit espanyola (acadèmica, política, …) no els agraden les nostres idees federals i plurinacionals. Volen una Espanya unida i uniforme, i amb una “lengua común”. I estan fent totes les mesures (mediàtiques, socials, econòmiques) perquè això sigui així. Ens hem adonat que els que lluitaven contra Franco, lluitaven per la democràcia i un Estat de dret i social. I en aquest camí i projecte espanyol ens hi hem sentit molt a gust i els nostres avantpassats hi han contribuit molt (des de la “governabilitat i estabilitat” d’Espanya). Ara, no hi ha projecte comú.

    Adéu Espanya;
    Felicitats Romeva!

  34. Raül,

    per fi algú que diu les coses clares. Estem amb tú. Em de ser valents. No cal perdre les nostres arrels federalistes, però aquest camí, ara per ara, ha estat truncat per una de les parts. Per tant, únicament ens resta un camí.
    Com sempre, al capdavant.
    Felicitats! 

  35. para Ohh:

    -Españoles lo hemos sido siempre, hijo de madrileño.

    Veo que te gusta atacar la parte Madrileña pero no la Catalana

    -La palabra
    “español” es un catalanismo adoptado por la lengua castellana en la
    Edad Media.

    La palabra español es una palabra de origen Occitano, Precisamente de la
    parte del Valle de Aran, que por cierto quiere la independencia de
    cataluña.

    -Si no os hubierais nutrido en la ignorancia sabrías que
    español quiere decir catalán.

    Gracias por tu omnisciencia.

    -Me sorprende que utilices el castellano
    para dirigirte a otros españoles.

    Creo que mas gente además de ti puede leer este bloc.

    -No entiendes que tienes un problema de
    ignorancia? Los catalanes somos españoles, el catalán es la lengua
    española.

    Ya se que todos los que vivimos en España somos españoles.

    -hasta cuando jugaréis al juego del golpe de estado permanente?

    Creo que se te cambiaron los hemisferios cerebrales, es justo al reves.

    -Cataluña ya existía en España cuando Castilla era un reino de
    mierda.

    Gente que utiliza esos terminos se define perfectamente como persona.

    -Viva la España catalana, el original, si no que muera esta
    España.

    Viva la España catalana la andaluza y la de todo el territorio español.

    -ignorantes y centralistas.

    No te preocupes que cuando consigas la independencia de Cataluña, puedes
    seguir con la de tu portal y posteriormente con la de tu casa y si
    quieres despues te montas un despaño en tu habitación y la diriges
    siendo presidente, rey y señor de todo tu territorio habitacional
    (además creo que fue lo primero que se creó despues del Big Bang).

    Texto original

    Com?
    ohh |
    dimecres, 30 de juny de 2010 | 17:46h
    D’espanyols
    ho hem estat sempre, fill de madrileny. La paraula “espanyol” és un
    catalanisme adoptat per la llengua castellana a l’Edat Mitjana. Si no us
    haguéssiu nodrit en la ignorància sabries que espanyol vol dir català.
    Em sorprèn que utilitzis el castellà per adreçar-te a altres espanyols.
    No entens que tens un problema d’ignorància? Els catalans som espanyols,
    el català és la llengua espanyola, fins quan jugareu al joc del cop
    d’estat permanent? Catalunya ja existia a Espanya quan Castella era un
    regnet de merda. Visca l’Espanya catalana, l’original, si no que mori
    aquesta Espanya d’ignorants i centralistes.
  36. “Lo cortés no quita lo valiente”.
    Estimo especialment
    les llengües romàniques i llurs cultures, i no sols no n’excloc
    l’espanyola, sinó que és la que conec més bé. I estimem allò que
    coneixem, per tant em considero hispanòfil.
    D’altra banda em sento
    europeu meridional, mediterrani occidental, ibèric i fins i tot em puc
    proclamar espanyol, exactament en la mateixa mesura, però, que se’n pot
    proclamar un portuguès, un andorrà, un gibraltareny o un rossellonès.
    Més
    aviat és Espanya qui obstinadament es demostra incapaç d’admetre
    aquesta forma d’hispanitat a la manera helvètica…

  37. Us recomano aquest article, sobre les gran preocupaciones identitaries que estem parlant, mentres la nostra burgesia ens roba, i altres cuestions mes prioritaries es dediquen menys esforços i recursos:


    ::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

    http://www.elpais.com/articulo/ultima/Nacion/elpepuopi/20100701elpepiult_1/Tes

    Maruja Torres – Nación (El Pais, 01/07/2010)

    En días como hoy se siente una orgullosa de pertenecer a esta nación-nación que es Cataluña. En ello me encuentro. No quepo en mí de estímulos, primero gracias a que el president socialista de la Generalitat ha contribuido, con su actitud, a que las masas se desmelenen próximamente en público y reafirmen sus sentimientos nacionalistas. Por lo cual, dichas multitudes votarán con más convencimiento, si cabe, a Convergència i Unió en las próximas elecciones autonómicas. Eso es grandeza de alma: perderá el mando pero quizá consiga, por fin, la indulgencia plenaria montserratina, a pesar de haber nacido en Córdoba.

    Otro motivo de honra y prez para mí lo constituye don Àngel Colom, notorio y sonoro independentista parejo a Carod Rovira en estas lides, y en las filas de CiU, desde que su partido se fue al garete. El señor Colom acaba de dar la cara para responsabilizarse por el hecho de haber recibido una pasta gansa (12,5 millones y medio de pesetas) del Palau de la Música que Félix Millet estaba desvalijando. Fue para pagar las deudas de su extinto Partit per la Independència, y las lágrimas que vertió ante la dádiva fueron tales que borraron todo recuerdo de intermediario alguno de Convergència o de lo que fuera. El caso Millet continúa proporcionándonos, pues, grandes alicientes. Pero en el caso de que decayera, lo que puede suceder, ya que en este momento solo nos importa que somos una nación-nación, podríamos deleitar nuestro ego insaciable con las aventuras del señor José Mestre. Este caballero, hasta ahora director general de la terminal de carga del puerto de Barcelona, y que cuenta en su haber con el premio al mejor empresario nacional del año, ha sido detenido como presunto traficante en drogas, aliado a una mafia que usaba sus instalaciones para hacer entrar contenedores de cocaína en el país (decidan ustedes cuál). Ojo, Valencia. En cuanto te descuides nos ponemos a tu altura.

     

     

  38. Raül, aquest article és molt clarivident. És exactament el que penso i crec que és un signe de valentia per part teva.  A les passades eleccions europees, per primera vegada vaig estar a punt de no votar. Finalment et vaig votar a tu, perque sé la feina que fas al parlament europeu. I no havia votat mai el teu partit.
    Et felicito per l’article.

  39. Felicitats! Has expresat el sentiment de molts de nosaltres d’una manera clara, valenta, educada i respectuosa. Ningú es pot sentir ofés per el teu escrit, i en canvi deixa les idees ben clares i explicites. Espero que algún d’aquests amics que suposadament tenim a Espanya ens acompanyi el dia 10. Visca Catalunya

  40. La relació que ens uneix amb Espanya és com la d’una dona maltractada amb el maltractador. Si us hi pareu a pensar té força similituds.

    El més fumut és que, escoltant algun dels nostres polítics, sembla que ja estem en aquella fase tan deteriorada on la dona es menysprea a si mateixa, s’autoinculpa i ja ni denuncia.

    Per la nostra supervivència, és evident que hem de demanar el divorci ja!

    M’imagino que la majoria ja l’heu vist: us recomano de debò que veieu el video de Vilaweb TV amb el López Tena, Cardús, Requejo i Partal. Que bé que tenim gent tan vàlida en aquest país!

  41. Havent llegit tots els comentaris, que en són uns quants, constato que la meva possició està més en la línia de les d’en David i en Diego. Que som clara minoria en tota la columna de comentaris, per cert 😛

    M’ha molestat molt com s’ha portat tot l’afer de l’Estatut d’Autonomia al Tribunal Constitucional i abans. Fa poc escrivia a la meva página que això suposa una victòria dels separatistes castellans del Partit Gürtel, dels centralistes i unitaristes, dels jacobins, que provocarà un afebliment dels federalistes i autonomistes i un enfortiment dels independentistes catalans.

    A la pràctica, no són tan greus les retallades anunciades al text, malgrat les quals es podrà continuar desenvolupant l’autogovern autonòmic català. El que sí que és greu és el mal emocional que s’ha fet a la gent. A ningú no li agrada que li contradiguin, però si es fa bé, cosa que no s’ha fet pas, se’n pot parlar. Ara bé, és molt difícil digerir que un Tribunal Constitucional caducat, partiditzat amb exageració, després d’anys quan potser només calien mesos, toqui una sola coma d’un text que havia passat tots els filtres exigibles: Consell de Garanties Estutàries, esmenes parlamentàries autonòmiques, votació parlamentària autonòmica, esmenes parlamentàries estatals, votació parlamentària estatal, referend popular…

    A nivell d’estrategia electoral, tal com li vaig dir fa un temps al Diputat Herrera, crec que si en lloc d’agafar com a tret diferenciador del partit polític l’Estat del Benestar de caire escandinau, I.C.V. agafa la senyera i la independència, el votant s’encaminarà cap a E.R.C.

    Aquesta nova orientació incipient del partit em mantindrà amb més dubtes electorals, ara que ja no en tenia massa.

    Una salutació ben cordial,

  42. Ara ja és evident que l’aliança estratègica entre
    independentistes de tota mena i reformadors catalans de l’estat espanyol
    de tot ordre i condició està servida. Ara és evident que qualsevol
    projecte de transformació de la forma de l’estat espanyol només podrà
    advenir en el moment de negociar la secessió. La proposta de bastir un
    estat espanyol federal plurinacional només podrà venir (si és que ve)
    com a contra-proposta espanyola a la declaració unilateral
    d’independència catalana. Això és el que ara
    ja saben tots els que veritablement volen transformar la forma de
    l’estat espanyol des de Catalunya i no volen seguir autoenganyant-se.
    Per
    tant, ara el que ens cal és bastir la unitat de l’independentisme i el
    federalisme per forçar la convocatòria del referèndum o la declaració
    d’independència al Parlament (l’ordre precís dels esdeveniments me
    l’hauran d’acabar d’explicar els juristes). Crec que ja hem començat a
    veure trobades que fins fa poc eren impensables. ¿Algú podia preveure fa
    un any que en Josep Ramoneda –referent màxim de la
    intel·liguèntsia
    del PSC– es dignés a fer un acte en comú amb
    en Joan Puigcercós? Em sembla que torna a ser hora d’oblidar velles
    baralles i teixir nous vincles estratègics amb gent que fins fa dos dies
    es miraven amb altivesa.
    El missatge és clar: deixem ara de banda la diferència entre reformistes
    catalans d’Espanya i independentistes catalans perquè ambdues coses
    només poden passar per la prèvia declaració de la sobirania catalana. Un
    cop haguem assolit aquesta sobirania, veurem si Espanya fa una
    contraproposta federal plurinacional. Si la fa, sotmetrem aquesta
    proposta a referèndum i veurem quina mena de sobirania prefereixen els
    catalans. Si no la fa, negociarem senzillament els termes de la
    secessió i posarem rumb cap a la defensa del federalisme europeu.
    Ara toca, doncs, desactivar el camp de joc que hi havia
    fins ara i bastir ponts, escriure articles comuns, fer trobades entre
    independentistes de tot ordre i tots aquells federalistes que
    prefereixen córrer el risc de deixar de ser espanyols que seguir sent-ho
    en el marc de la Constitució del 78 i l’Estatut triplement retallat.
    Aquesta aliança haurà d’implicar, d’una manera o altra, la ruptura del PSC, la d’ICV i la de CiU (ERC ja es va trencar l’any passat), que s’hauran de dividir entre els que prefereixen seguir sent espanyols al preu que
    sigui i els que només es plantejaran de seguir sent espanyols si Espanya
    respon a la declaració d’independència catalana amb una contraproposta de reforma
    federal plurinacional.
    Per tant, saber si ICV pujarà una mica o no si segueix el discurs de Raül Romeva, no té cap interès polític. El que té interès polític és aconseguir una rearticulació dels partits catalanistes que vagi en la línia marcada pel fantàstic discurs de Raül Romeva (que per sort no està sol).
    Personalment, a mi també em sembla evident que pel que fa a la qüestió nacional l’única posició que avui pot adoptar el catalanisme d’esquerres és el sobiranisme català eurofederalista. La resta de posicions o han estat desestimades pels partits espanyols o ara ja són posicions espanyolistes enmascarades.

    Salut i República.

  43. Hola, Raúl.
    Quiero enviarte un beso fuerte. Este post transmite de una forma sincera la tristeza que sentís en Catalunya. Es hiriente por lo descarnado. Tanta manipulación mediática de las posiciones, opiniones y lecturas tan electoralistas de las posturas que defendéis a veces os hacen parecer soberbios, irracionales, separatistas.

    Y sin embargo, aquí te vemos dolido y si me lo permites, un tanto desesperanzado.

    Yo personalmente me considero una apátrida: sin patria, bandera ni rey. Quiero a los que se lo merecen, y adoro a los que se empeñan en pelear por un mundo más justo. Si tienen la misma sangre, idioma o gustos culinarios es algo que me resulta absurdo por circunstancial y carente de significado humano.

    Pero aquí no hablamos de eso. De lo que se trata es de respetar la voluntad de un grupo de ciudadanos. En este caso, os queréis denominar nación: pues si queréis, ya está hecho para mi. Como si decidís pintar todas las fachadas de vuestra preciosa tierra de verde fosforito. Esto es lo importante.

    El único límite para la voluntad de un pueblo es la agresión -en cualquiera de sus formas- a otro. Y aquí no se produce, de ninguna manera que podamos imaginar.

    Ayer escuché a Joan pedir a los catalanes y catalanistas el apoyo para la manifestación del sábado 10. Ahí estaremos, mi niña y yo. Iremos desde Madrid a gritar fuerte y claro que lo que el pueblo decide, tiene que ir a misa.  Se presenta un escenario difícil, me preocupa que se os entienda mal y se reaccione peor -que se os vuelva contra vosotros toda esta coherencia democrática-, no te miento.

    Mucho ánimo a todos los compañeros de ICV-EUIA. Estamos con vosotros, no estáis solos. 😉

  44. Raül:
    Perdone mi reacción, estoy cansado de que la gente diga que Catalunya quiere esto, de que Catalunya quiere lo otro.
    Cuando hablas en nombre de Catalunya, hablas en mi nombre, en el de mis amigos y en el de mis familiares: Ningun@ quiere independizarse de España, ninguno es de derechas, ni facha.
    ¿Por que hablas de Catalunya?
    Tod@s los pólític@shablaís de Catalunya según os interesa, y decís, siempre que Catalunya quiere esto, o lo otro (me repito, lo se, no tanto como l@s polític@s).
    Yo no quiero independencia, yo lo que quiero es poder trabajar, tener vivienda digna, y que mi hija reciba buena educación.
    Quiero que l@s polític@sresuelvan problemas, y que, por favor, no hablen por mi, cuando ni siquiera me conocen, no digan que yo quiero tal o cual cosa porque ell@sla quieran.
    ¿Es tan dificil?
    Hable por usted, y por los que como usted piensan; pero no diga que yo por nacer donde he nacido y vivir donde vivo, pienso como usted, ni yo, ni mucha gente que conozco.
    No se si me explico.

  45. Fa anys que vinc pensant que ets la persona més valuosa de l’escena política de l’esquerra transformadora i nacional a Catalunya.
    Comparteixo amb tu el que ara exposes. Jo també he cregut en l’Espanya plural pèrò ja no puc més. Espanya es vol única i uniforme (indisoluble que ens recorda el TC), sense matisos i rebutjant la pluralitat i la riquesa de la diversitat que en podria ser el seu major patrimoni. Per tant, Catalunya ja no té lloc a Espanya. Separem-nos amistosament, separem-nos com a germans, per que així som, per molts de nosaltres tenim les nostres arrels llunyanes també en terres d’Espanya… Si no ho fem acabarem malament i l’odi anirà arrelant entre nosaltres. Separem-nos i aquell dia m’alegraré pels èxits de la “roja” 😉

  46. Raul,
    Per quan un “lobby” sobiranista amb vocació transversal? Em refereixo a que el sobiranisme es vagi estenent sense partidismes com una taca d’oli i vagi impregnant lentament a tots els partits polítics, sindicats, entitats, societat… L’exercici de la sobirania serà quan la compartim tots, sigui quina sigui la nostra ideologia. Quin s’hi anima?

  47. DUO Residences is also near to Bugis Junction as well as the buzzling city area. Entertainment for your loved ones and friends is therefore at your fingertips with the full condo facilities as well as the amenities in Bugis.
    Bugis Duo 

Respon a Xavier Bella Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política Catalana/PPCC/Andorra per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent