Callar o no callar: qüestió de formes, però també de fons
Volia dedicar el meu apunt d’avui a la ‘gira’ que ha organitzat Dones amb Iniciativa per denunciar els Feminicidis a Amèrica Central i Mèxic en el marc dels actes organitzats al voltant del 25N (Dia contra la violència contra les dones). Tanmateix, l’incident entre el Rei i Chávez (aquí trobareu el vídeo de Youtube) m’han fet reconduir una mica l’enfocament, tot i que sense desviar-me’n completament. M’explico. No simpatitzo gens amb la ideologia de Chávez, ni en les formes, massa sovint esquitxades de tics autoritaris, ni en molts aspectes del seu fons. Però encara simpatitzo menys amb les formes i el fons dels anomenats opositors antichavistes. Crec que Chávez va demostrar no estar a l’alçada del què cal esperar d’un president de govern en una Cimera Internacional, però igualment trobo lamentable la reacció del Rei, a qui certament tampoc li tocava reaccionar de la manera com ho va fer, i a qui qüestiono també la legitimitat per ser en aquesta mena de trobades que, en cas d’haver-se de fer (cosa que també em pregunto, ja que no acabo de trobar-li el sentit) hauria d’aplegar, exclusivament, els Caps d’Estat i de Govern amb competències executives. Per altra banda, (segueix…)
allò que no hauríem de defugir tampoc és que, a banda dels comentaris en relació a l’ex-president Aznar, el tema de fons és el paper que determinats sectors econòmics espanyols estan duent a terme a Amèrica Llatina, i les conseqüències que això té per a la regió més desigual del món, en paraules de la mateixa presidenta xilena, Michelle Bachelet. Aquest aspecte ja no és només un motiu de preocupació per a Chávez, sinó que cada vegada més països de la regió estan manifestant inquietuds, quan no crítiques obertes.
En altre paraules, considero un error centrar-nos en avaluar aquest incident exclusivament des del punt de vista de les formes, ja que el fons del mateix és, de fet, molt més important.
I què té a veure tot això amb la qüestió dels feminicidis? Doncs molt. Quan analitzem el fenomen dels assassinats de dones a Amèrica Central i Mèxic constatem que, a banda de la dimensió cultural i de l’innegable context de violència estructural que existeix en molts d’aquells països, el principal problema és la impunitat que empara aquesta mena de crims. Impunitat que s’alimenta, entre d’altres, de sistemes polítics, judicials i policials sovint corruptes, amb pocs o gens recursos destinats a fer front a la violència contra les dones, i amb poca o nul.la voluntat de dur a terme investigacions quan la víctima és una dona, i encara més si és una dona pobra, indígena o prostituta.
Malgrat que en un apunt ulterior comentaré l’extraordinària feina que estan duent a terme Dones amb Iniciativa per tal de difondre, precisament, aquestes qüestions, i el gran interès que aquesta mena d’actes estan despertant arreu del territori, vull aprofitar aquest espai per recordar que el valor de l’Informe que fa poc va aprovar el Parlament Europeu rau en tres aspectes claus: trencar el silenci que empara aquesta mena de crims, acabar amb la impunitat que els perpetua, i assumir, també des de la UE, la responsabilitat global, universal, que ens pertoca a l’hora de fer-hi front.
Per altra banda, és en analitzar les causes que hi ha al darrera d’aquests crims que constatem el vincle amb la Cimera Iberoamericana (no entraré aquí, per motius d’espai, a comentar les connotacions colonialistes del concepte Iberoamericana, tot i que mereixen una reflexió específica). I és que, entre les causes que hi ha al darrera d’aquesta mena de violència hi trobem el fet, ja gairebé estructural, de la immensa i creixent desigualtat que afecta la regió llatinoamericana. Una desigualtat que, per altra banda, afecta de manera especialment alarmant a les dones. I és precisament aquesta extrema vulnerabilitat la que condemna les dones a una situació de risc que, sovint, esdevé en violència o, fins i tot, en mort.
Aquesta realitat de creixent desigualtat es veu legitimada, per altra banda, per un marc de relacions internacionals que, com és el cas dels Tractats de Lliure Comerç amb els Estats Units, sotmeten la regió a un silenciós però constant i manifestament efectiu expoli de recursos que poques vegades repercuteix en favor d’un increment de benestar per a les societats llatinoamericanes (sí en canvi, per determinades elits econòmicopolítiques de la regió). Els Acords d’Associació amb la UE són, en principi, un pèl diferents. D’entrada no són només un espai de lliure comerç sinó que inclouen també una dimensió de diàleg polític i de cooperació. Sovint inclouen, per altra banda, una clàusula democràtica segons la qual la relació bilateral s’ha de fonamentar en un ple i absolut respecte per als principis democràtics i per als drets humans. El problema, però, és que a l’hora d’avaluar els resultats d’aquests acords només semblen importar les xifres macroeconòmiques, els resultats de la balança comercial i els índexs d’inversió, mentre que qüestions com l’enfortiment institucional, la cooperació en termes de governabilitat o el respecte pels drets humans acostuma ser un tema sovint secundari, i de vegades del tot inexistent.
I és per tot plegat que l’adopció per part del Parlament Europeu d’un informe que, entre d’altres, insta les autoritats europees i llatinoamericanes a situar en un lloc preeminent de les relacions bilaterals el fenomen dels feminicidis i la seva gestió és tan important. I no és tampoc per casualitat que hagi costat tant aconseguir-ho (podeu trobar tota la informació a la categoria Feminicidis d’aquest blog).
En definitiva, les formes són molt importants, i és més que evident que en Chávez n’ha d’aprendre molt, però aliar-nos amb els seus opositors per aquest motiu em sembla encara més preocupant, sobretot si allò que ens interessa és acabar amb l’enorme desigualtat que afecta la regió llatinoamericana.
Callar o no callar, aquesta és la qüestió.
Font foto: EFE
Raül,
Has fet una argumentació brillant en tots els temes que tractes. Quant a Chavez, vaig tenir les mateixes sensacions que tu comentes quan ho vaig veure per la tele. El rei d’Espanya és un impresentable. La monarquia és una institució obsoleta, que no ens podem permetre el luxe de governar al segle XXI. No es va saber estar, i em va fer pensar sí és que també té interessos econòmics al darrera. Chavez va dir feixista a Aznar i han tirat el crit al cel. En canvi, Acebes va dir a la tele que Carod era un terrorista responsable d’una acció fallida a Cuenca, i res no va passar, ben al contrari.
tot i això, també he cregut d’interès el veritable tema del teu apunt que era la feminicidis, la qual seguirem amb atenció en d’altres apunts, de ben segur.
Una abraçada,
emigdi