Burka, el fals debat
Avui ha comparegut davant la comissió de Llibertats, Justícia i Interior la recentment nomenada Secretària d’Estat per a la immigració, Anna Terron, en representació de l’actual presidència espanyola del Consell de la UE. Ha parlat de prioritats europees en termes de polítiques migratòries, i ha fet un repàs a diversos temes que afecten de manera significativa la UE. Essent com és ex eurodiputada i gran coneixedora de la institució, ha fet una intervenció perfectament dirigida al fòrum al qual es dirigia, i en la qual ha enumerat diverses qüestions actualment a debat en el si de les institucions comunitàries: des de la gestió dels casos de menors no acompanyats, a la Directiva sobre el permís únic, passant per la gestió dels fluxos migratoris entenent-los com a oportunitat o l’aplicació de la Carta blava, entre d’altres.
Els diputats i diputades li hem pogut fer preguntes i personalment no me n’he pogut estar de demanar-li pel què considero que és un fals debat en relació a les peticions que proliferen en ajuntaments catalans, i avui també a votació al Senat, sobre la prohibició de la burka en establiments públics.
En aquest sentit he manifestat la mena preocupació, i li he demanat la seva opinió.
En concret, considero d’entrada que cal condemnar sense matisos tota mena de discriminació, especialment la que esta vinculada a la obligació per part de determinades comunitats de l’ús de peces com el burka que invisibilitzen personalment i social les dones. No considero que valguin relativismes culturals ni actituds condescendents amb un clar exemple d’agressió de gènere, ocorri aquí o a l’Afganistà. Ho dic de manera clara, per què no hi hagi dubtes: a mi, el burka, m’ofèn enormement i, en tant que persona que lluita per a la igualtat, el considero un anacronisme a combatre, com tants d’altres. Al mateix temps, però, crec que és necessari distingir entre casos diferents i situacions diferents: el burka no és el vel ni el hijab.
En segon lloc, siguem clars, en aquests moments el burka no es un problema, numèricament i socialment parlant, ni a Catalunya ni al conjunt de l’estat. Estem en condicions de poder fer-hi front de manera preventiva sense caure en una persecució criminalització que pot comportar greus conseqüències socials i personals. Per altra banda, les mateixes comunitats musulmanes que, recordo, venen majoritàriament de tradicions que poc o gens tenen a veure amb la xacra que suposa el burka, ja hi estan treballant, ja que se senten especialment concernides per aquesta amenaça i tenen més interès que ningú en evitar la seva proliferació.
En tercer lloc, a qui volem ajudar a les dones? doncs em sembla francament contradictori que els prohibim accedir als pocs únics espais que poden visitar, els espais públics i especialment els serveis socials que han d’estar oberts a tothom, sense discrminiació. Prohibir-los l’entrada, per exemple, a les dependències sanitàries suposa condemnar-les a una doble discriminació. En canvi, la pressió social, política, legislativa i, fins i tot, judicial, ha de recaure sobre els instigadors i promotors d’aquesta mena de pràctiques, és a dir, els líders comunitaris que les obliguen.
Finalment, cal recordar també que disposem de moltes i bones lleis per combatre la discriminació de gènere. Usem-les, sense vergonyes ni temors. No ens calen noves normes ni regulacions que facin encara més difícil la vida a les dones que estan en aquesta situació.
De la intervenció de la Secretària d’Estat m’ha satisfet plenament constatar com ella també comparteix aquesta aproximació que, de fet, era l’essència de la resolució alternativa que s’havia de votar avui al Senat i que, malauradament, ha estat finalment derrotada imposant-se la visió prohibicionista (i clarament discriminatòria) que ha impulsat el PP amb el suport de CiU.
M’hauria agradat que els socis de partit de la Secretària d’Estat a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, començant per l’alcalde Hereu, haguessin tingut una mica més en compte les opinions d’una persona que, per trajectòria i coneixements, és sens dubte una veu més que qualificada en l’assumpte.
Per altra banda, em sembla extraordinàriament hipòcrita afrontar aquesta qüestió exclusivament des de la perspectiva dels deures i les obligacions, i obviar la vessant de drets que hauria de formar part també del debat sobre la gestió de les migracions i la implementació de les polítiques d’integració.
Sóc conscient que s’acosten eleccions i que guanya pes la lluita per un vot basat en la por, l’estigmatització, la construcció de falsos fantasmes i perills inexistents, i la poca visió de futur. Però, faríem bé, col.lectivament, en no deixar-nos endur per discursos tergiversats, maniqueïsmes interessats o demagògies populistes.
Disposem de raons i eines de sobra per combatre discriminacions com les del burka, no compliquem encara més un assumpte que ja és prou delicat en ell mateix.
No, definitivament no tot val per aconseguir vots.
Font foto: EFE
Raul, hijab, yihab. Els espanyols usen la “y” perquè no tenen el so de la nostra jota, que és igual a la jota àrab. Nosaltres, els catalans, escriurem “j” per transcriure el so jota àrab. Els espanyols escriuran “yihad”, però els catalans escriurem “jihad”.
I finalment és hijab, no al revés jihab., del verb hajaba, ocultar: cosa que oculta.
No confondre amb jihad, que vol dir esforç, lluita.
Salut i sort i gràcies per l’argumentari.
Sense voler malmetre la llibertat que hom tindria de tenir a l’hora de vestir-se, es lògic que si a un lloc es prohibeix per raons de seguretat l’entrada i/o estada amb un passamontanyes posat, amb una mitja a la cara o amb un casc integral de moto… doncs és lògic que en aquests llocs es prohibeixi també la burka.
És de sentit comú, però clar, és el sentit menys comú.
Endinsar-nos en filosofades tipus “perquè es vesteix d’una forma o altra”, “quin pensament té aquest o aquell altre”, és endinsar-nos en entelequies que no porten enlloc, o potser sí.
Sempre acostuma a ser més fàcil la rauxa que el seny. Cosa no tan sols pròpia dels catalans, ni de bon tros.
És cert que les persones han de ser identificables, encara més si mirem com està el món. Però, em pregunto si en la nostra vida normal de catalans ho complim sempre això. I no. Jo, per exemple, en part per qüestions de salut, vaig sempre amb gorra i ulleres molt fosques de sol. És obvi que, tret dels qui em coneixen molt de prop sóc –legalment del tot i socialment d’una manera bàsica– inidentificable. Com jo, molta altra gent, per gust o per necessitat o per…
A mi també em fa feredat veure una persona amb vel fins als ulls, i a sobre tota negra –en el fons, crec, perquè em recorda el religiosos cristians fonamentals– o, encara pitjor, amb burca. És, a més, la vella raó de fer recaure tot el pes (i la culpabilitat) de la càrrega eròtica entre els éssers només sobre les dones.
Però no ens enganyem. Quants casos, ara com ara, hi ha? Quants és previsible que n’hi hagi si la cultura del burca, no la de l’hijab, és combatuda amb major o menor grau fins en els països de més islamitat? Realment justifica la realitat ara mateix aquesta polèmica?, i, sobretot, aquestes mesures?, no és més aviat allò de matar una mosca a canonades?
És obvi que s’acosten eleccions (sempre se n’acosta alguna), a banda que els puristes de la raça –no tenia el franquisme una mena d’obsessió amb això de la raça?– pateixen, com els cristianos viejos, per la puresa de la seva sang: no siguem marrans.
Cal. Cal, un catalanisme, un independentisme, de color verd i roig. Ja.
Salut.
Romeva, si vols saber perquè no votaré ICV a les properes eleccions al Parlament de Catalunya et passo el següent enllaç: http://www.ipcena.org/noticies/?p=496. Quan es defrauda els electors amb fraus i errors tant grans com aquests és quan apareix el desencís i la desafecció envers la política. No és estrany que així augmenti l’abstenció. Si ICV no pot aturar l’especulació i permet fer un desastre urbanístic com el que s’ha fet a la Vall Fosca o el que es preten fer amb l’ampliació de Baquèira, qui ho farà? En qui podem confiar perque no es destrossi més el Pirineu? Estaria bé que a ICV prenguessiu nota i tinguessiu en compte que hi ha línies vermelles que no es poden traspassar.
La reflexió és molt correcte, però que faràs per adreçar el problema que tu atribueixes als instigadors i promotors d’aquesta mena de pràctiques, és a dir, els líders comunitaris que les obliguen? Normalment els que obliguen a les dones a tapar-se completament, o fins i tot parcialment són responsables de moltes altres barbaritats. És l’obligació del mascle cap a la dona a vestir-se de determinada manera la que s’ha de combatre (sigui burka, vel o mini faldilla). Si us plau, digues com canviaràs aquests mascles, que són els que encara estan matant dones a Europa pel que ells diuen “crim d’honor”.
Aquest és el gran problema de l’esquerra, quan les barbaritats no les fa una persona burgesa ja no són tan dolentes. L’única solució és deixar ben clar que a Europa certes coses no són permeses, i que cap deu està per sobre la llei dels homes i que cap home està per sobre d’una dona, encara que ho digui el llibre religiós de capçalera. Bàsicament s’ha de tenir el valor de dir que la llei divina és inferior a la llei de l’home (especialment des que la llei divina també l’han fet els homes), cal tenir la mateixa actitud emprada amb la religió cristiana, si quelcom d’una religió no agrada es diu i prou. S’han d’acabar els eufemismes que confonen cultura amb el que és ideologia pura i dura (un altre problema que és culpa dels progres).
Els cristians ja no maten a la gent que no està d’acord amb ells, d’altres religions com el jainisme mai han matat per no estar d’acord amb ells, s’ha d’aconseguir que cap religió mati als que no estan d’acord amb ells, per això cal valor. Ja ho saps prou bé que s’ha trigat molt a Europa a deixar enrera el control de lo religiós en la vida pública. El problema dels “progres” que realment fa bullir la sang és que quan es tracta d’una religió que no sigui la cristiana tot si val. Els nens i les nenes van a la piscina junts i el pare que s’hi negui clatellada. Seguiu fent concessions a les religions i els primers que en pagareu les consciències sereu els partits d’esquerres. Llibertat de culte, és clar, però la llei democràtica va primer.
A veure quan els partits d’esquerres comenceu a demanar que es remoguin dels llibres religiosos la quantitat de barbaritats que hi ha, que són en molts casos ofensives per a éssers humans, de la mateixa manera que poseu el crit al cel quan el que escriu tal barbaritats no és un suposat deu.
Aquest és un tema bastant difícil…
Jo soc partidari de la llibertat religiosa; un és del barça, un altre és cristià i un altre és un fan de Apple. Qui està dins d’una religió, he de suposar, que és pq vol, i li agrada seguir les seves crences/tradicions. No crec que ningú tingui cap dret a intervenir aquí, ni modificant costums, ni llibres, ni hosties. El problema del cas que ens ocupa es troba en que t’obliguin a ser de un determinat colectiu religiós. És evident que hi ha religions més madures que d’altres, però algún dia a tothom li pasarà com a mi, a casa em van dir “Vols fer la comunió?” i, amb nou anys, vaig dir “No!”.
A les religions del pròxim orient encara els falta molt per madurar, però les societats ho van fent, per exemple, la gent de dretes madura més tard que la d’esquerres, però tard o d’hora tots arribem al mateix lloc. Quan la dreta ha arribat al divorci, nosaltres ja anem per l’abortament, quan la dreta arribi a l’abortament, nosaltres estarem segurament amb l’eutenasia… o ves a saber on. És fantàstic veure com el pensament de la dreta actual, amb matisos, a dia d’avui, ja és com l’esquerra dels anys 20/30, ells no se’n adonen, peró van lentament cap a l’esquerra. Amb les religions funciona igual, el cristianisme és més madur que moltes altres religions i segueixen maduarant, mooooolt lentament, però ho fan… no sé fins a quin punt tenim dret a intervenir en aquests temes. Com a molt intentar ser el motor del canvi de mentalitat, i aixó no requereix lleis o prohibicions, sino molt treball “de camp”.