Raül Romeva i Rueda

Després de la inquietant aventura estil Dragon-Khan protagonitzada pel Movimento 5 Stelle, de Beppe Grillo, es va obrir a Itàlia un interessant debat sobre el paper de la xarxa (Internet) en la democràcia i en la modernització de la política. El debat, però, ve de més lluny: primaveres àrabs, indignados, Occupy Wall Street,… Tots ells són fenòmens locals amb dimensió global que tenen un factor comú denominador: la democràcia (o manca de democràcia) que tenim no ens agrada, i volem canviar-la.

A Milan van parlar-ne, fa uns dies, en el cicle de debats ‘Meet the Media guru’. Me n’assabento per la premsa italiana (Luigi Franco, d’Il Fatto quotidiano) i el tema m’atrapa, sobretot, per les reflexions que hi va fer el sempre interessant Zygmunt Bauman (sempre segons la premsa, font secundària per tant). Bauman hi va ser convidat, en ple desconcert sobre el fenomen 5 stelle, per analitzar l’impacte de les anomenades revolucions digitals en xarxa sobre la vida política.

Segons Bauman, Internet és l’instrument natural per promoure la democràcia, però encara és massa d’hora per veure’n resultats. Ens trobem en una fase experimental, diu. El cas és que les formes tradicionals de govern, segons el pensador polonès inventor del concepte de la ‘modernitat líquida’, no estan ja en disposició de donar resposta als problemes globals i de controlar els poders reals de dimensió supranacional que avui governen el món. En això, qui més qui menys, tothom sembla estar d’acord. El problema, insisteix Bauman, és que no hem trobat la manera de superar aquest divorci entre poder i política.

Bauman esmenta els profetes que veuen en Internet ‘la’ via per construir una democràcia més àmplia. En efecte, diuen aquests profetes, la xarxa és l’instrument natural per a ‘promoure’ la democràcia. Una món amb Internet ‘ha’ d’esdevenir un món democràtic. I aquí és on Bauman situa el matís: ‘ha de’. És a dir, que no tenim encara proves que estigui succeint. És una hipòtesi. Fins i tot una necessitat. Però no pas encara una realitat.

El fet és que ens trobem en una fortíssima crisi de les institucions polítiques existents ( a diversos nivells). La gent creu cada vegada menys en les institucions inventades pels nostres avantpassats, inclosos parlaments i partits. I no hi creuen per què no confien que puguin ‘mantenir les promeses que fan’. No és només una qüestió de corrupció, o de fracàs d’un partit o d’un ministre, insisteix, sinó d’un sistema que ja no genera confiança. Les institucions són orgànicament incapaces de convertir les promeses en fets, i per això molta gent les volem canviar, o directament substituir-les.

El problema és que ningú no ha trobat encara la solució. I aquí és quan Bauman cita un altre dels grans: Antonio Gramsci: “Les velles regles no aporten ja resultats, però les noves encara no s’han inventat”.

I cita alguns exemples: No veiem, diu, que s’hagin aconseguit els objectius esperats després de tantes manifestacions públiques a l’Iran, les quals Hillary Clinton va definir com la ‘primera revolució democràtica fundada a Internet’. Tampoc en el cas dels indignados a Espanya (on el PP va aconseguir majoria absoluta) o de la primavera àrab (després de la qual ha tornat, com, sempre, l’hivern). Fins i tot en el cas d’Occupy Wall Street, diu el sociòleg, l’impacte resta invisible.

El problema, conclou Bauman, és que avui, Poder i Política ja no estan units, com abans. Fins a mitjans de segle, raona, el poder (la possibilitat de fer coses) i la política (la possibilitat de decidir quines coses calia fer) es trobaven de manera intrínseca en les mans dels governs elegits democràticament. Degut a la globalització, però, això ja no és així. D’una banda tenim un poder que va per lliure del control polític, i de l’altra una política que pateix constantment, i de manera permanent, el dèficit del poder.

D’aquesta manera, la gent que fa política incorpora en les seves plataformes polítiques el desig dels electors i electores, però no poden complir les promeses que fan, ja que si les mantinguessin, afirma Bauman, serien castigats pels poders supranacionals com la borsa o les finances, els quals tenen interessos ben diferents a aquells dels de l’electorat.

Per això la gent busca noves solucions. El problema, però, és que tot el que s’ha provat fins ara han estat simples experiments, assegura el sociòleg. I no tenim cap prova que funcionin.

Els tipus de democràcia inventats fa temps, com la democràcia representativa, es troba en crisi. D’acord, es pregunta Bauman. Però quin és el futur? Una democràcia basada en la xarxa? Sigui com sigui, estem just a l’inici del procés, conclou: no hem trobat encara cap solució.

En síntesi: El poder és global, però la política és local. I els problemes creats a escala global no es poden afrontar a escala local amb eficàcia. Ens cal una política que estigui a l’alçada de la dimensió dels problemes. Una política, per tant, global.

Per construir una política global, però, i aquesta és la meva reflexió, ens cal construir també una consciència global, col.lectiva. Sense aquesta visió del món com un tot (humanament i ecològica), la construcció d’una política global seguirà sent una bona idea, bona, sí, però només una idea.