Raül Romeva i Rueda

En una roda de premsa que va oferir ahir a la seu de la Comissió, José Manuel Durao Barrosso, president de la Comissió, va lamentar que els líders europeus (caps d’Estat i de govern)  s’atribueixin totes les medalles dels èxits i atribueixin a Brussel.les tota la responsabilitat respecte dels fracassos. Si bé no sempre coincideixo amb el president de la Comissió, en això penso que té tota la raó, i jo mateix ho he argumentat en diverses ocasions. De fet aquest ha estat, i segueix essent, un dels factors que fa que encara molta gent consideri la política que es fa a les institucions europees com llunyana, distant i aliena al seu dia a dia.

En realitat, però, la influència que es pot exercir als passadissos de Brussel.les és enorme, com molt bé saben determinats lobbies industrials i grups de pressió. No perquè els mitjans i els partits no atorguin el cas que es mereixen els debats de Brussel.les (i Estrasburg) aquests deixen de ser importants. (…)

El problema de tot plegat és que, per una banda, a Brussel.les es prenen decisions cada vegada més importants i que afecten a molts àmbits, mentre que la capacitat de control polític, tant parlamentari com ciutadà, és cada vegada més dificil d’exercir.

Els mateixos governs sovint s’excusen darrera la famosa, i perniciosa, frase de: ‘és que ens ho manen desde Brussel.les’, fent veure que no tenen cap responsabilitat amb les decisions que es prenen ‘a Brussel.les’. Per altra banda, cal recordar que el 70% de les lleis que s’adopten als parlaments nacionals i estatals solen ser trasposicions de les Normatives/Directives europees (és a dir, de Brussel.les). Així doncs, qui és Brussel.les? Doncs bàsicament tres institucions, Consell (on estan representats els governs dels Estats membre), Comissió (nomenada pels governs dels Estats, i ratificada pel Parlament Europeu), i finalment el Parlament Europeu (única institució comunitària directament escollida per la ciutadania). El mecanisme de presa de decisions, però, és força singular. A diferència del que succeeix en un Estat, en què el legislatiu legisla i l’executiu executa, a la UE, el poder legislatiu l’ostenta fonamentalment el Consell (és a dir l’executiu dels Estats) conjuntament amb el Parlament Europeu, mentre que l’executiu (Comissió Barroso) esdevé un mer instrument burocràtic amb poc, o gens, marge d’autonomia política.

En aquest sentit, donada la correlació de forces dels governs actuals europeus, amb clara predominància de governs de dretes i conservadors, acompanyats d’alguns, pocs, governs socialdemòcrates, la capacitat legislativa europea està clarament escorada cap a la dreta conservadora. Malgrat tot, gràcies a la capacitat co-legislativa del Parlament Europeu, de vegades és possible contrarrestar algunes tendències, o almenys moderar-les, fent una front comú entre els sectors de centre-esquerra de la càmera.

La solució? Penso que passa per, almenys, quatre víes:

-La ciutadania pot influir (i ha d’influir) en les decisions que es prenen a ‘Brussel.les’ a través de promoure xarxes transeuropees que situin els debats locals a escala europea (energia, contaminació, drets humans, diversitat, drets socials, …); a través dels parlaments nacionals i/o estatals i dels governs, i finalment a través dels membres del Parlament Europeu.

-Els governs dels Estats han d’assumir d’una vegada per totes que s’han de comprometre amb la Unió Europea més enllà dels seus interessos estatals. L’Europa del Estats simplement no funciona, o almenys no és eficient. Cal superar-la. D’entrada no es tracta, penso, de crear nous Estats a la UE, sino de diluir el pes dels actuals en favor d’una major capacitat de decisió i acció a escala supraestatal, però també regional (per la via de la subsidiarietat). De fet de fa poc el govern de Catalunya participa amb veu pròpia en les discussions del Consell. Però això encara depèn de la voluntat del govern de l’Estat.

–Enfortir el pes polític de les institucions europees, especialment del Parlament Europeu, que ha d’esdevenir el veritable poder legislatiu europeu. Cal ser molt conscients que l’Europa-mercat ja fa temps que està en marxa, i que avança molt ràpidament. I que els defensors d’aquesta Europa estan realment feliços que el control polític de les seves activitats sigui el menor possible. La solució, per tant, és més Europa, no menys. I sobretot, més política Europea.

-Finalment, cal que des de tots els àmbits assumim que els debats legislatius i polítics que tenen lloc a Brussel.les/Estrasburg són, també, afers de política interna, i no internacional. I això val pels mitjans de comunicació, pels mateixos partits, per les ONG, … Només així avaluarem aquests debats com a debats que ens afecten, i hi podrem participar amb veu pròpia, enlloc de simplement assumir-ne les conclusions com moltes vegades passa.