Raül Romeva i Rueda

És culpable o innocent, Assange, de les acusacions d’abús sexual? Doncs no ho sé. Tanmateix em pregunto si aquesta és la pregunta pertinent en aquests moments.

L’única cosa certa és que hi ha molta confusió al voltant de les denúncies, les intencions i la detenció mateixa d’Assange. Massa preguntes sobre la forma, el fons i el context. Massa tuf a venjança per haver fet allò que era tan necessari fer: parlar clar. Compte, però, que això no pressuposa que les denúncies sobre els fets concrets que se li imputen (negar-se a usar preservatiu o haver forçat una relació sexual) siguin necessàriament falses, però tampoc podem pressuposar el contrari, que siguin certes. En qualsevol cas parteixo de la necessitat d’aplicar la pressumpció d’inocència, per principi.

Reconec que tinc massa respecte per aquesta mena de situacions vinculades amb la violència de gènere com per frivolitzar-hi, i considero que negar-se a posar preservatiu quan la parella a més ho demana explícitament, o forçar una relació no desitjada, és un abús que cal denunciar. Però la meva pregunta és si aquest és realment el cas en l’afer Assange. 

En altres circumstàncies no tindria cap dubte a reclamar un judici just i ràpid (i per tant una extradició, si fos el cas). Tanmateix, hi ha massa coses en aquest cas concret que em fan trontollar aquesta tesi, i no només en relació al fons (els motius mateixos de la denúncia), sinó també a la forma i, sobretot, al context.

Cal dir que nombroses organitzacions de drets de les dones denuncien l’extremada lentitud amb la qual la justícia sueca actua en casos de suposades violacions, i no deixa de sorprendre, per tant, l’extremat zel amb què s’ha actuat en aquest cas. A més, precisament per què hi ha qui fa un mal ús de la denúncia d’abús sexual, és necessari ser prudents en un cas de les dimensions que té aquest del qual parlem (l’ús polític d’aquesta mena de denúncies, per desgràcia, és més habitual del que semblaria). 

Per altra banda, no hi ha cap garantia que, un cop a Suècia (si l’extraditen), el tema de les denúncies no passi a ser només una anècdota i es procedeixi a una extradició directament als Estats Units on hauria de fer front a càrrecs molt més seriosos, com el d’espionatge (veure per exemple aquesta anàlisi de Afua Hirsh al The Guardian: ‘Julian assange’s extradition: what happens next?).

En altres paraules, no seré jo que digui sense temor a equivocar-me si Assange és culpable o innocent dels càrrec d’abús que se li imputen (insisteixo que parteixo de la base que mereix que se li apliqui el principi de pressumpció d’innocència, com tothom), però allò que sí puc dir és que si ara l’extraditen em temo que no serà només per aquests fets, i a més a més crec que no faria cap favor a la noble causa de la lluita contra els abusos sexuals, ans al contrari.

Per tant, em sumo a les nombroses veus que reclamen que, enlloc de centrar-nos ara en l’assumpte de les suposades denúncies de les quals caldria saber primer si hi ha prou base legal per dur-les endavant, ens centrem en el tema de fons: el contingut dels cables de Wikileaks, els quals ens aporten una llarga llista de noms  que sí hauríem de veure asseguts davant de tribunals de l’opinió pública (i alguns, fins i tot, dels penals).

Foto: Julian Assange. Font: The Guardian