Entrevista per a iSabadell (07/06/15)

DSC_9236

L’entrevista es pot consultar sencera a: 

https://www.isabadell.cat/persones/raul-romeva-politic-i-analista-catalunya-no-te-aliats-a-europa-pero-tampoc-adversaris/

44 anys, casat amb dos fills, resideix a Sant Cugat del Vallès. Nascut a Madrid per raons de feina del seu pare i criat a Caldes de Montbuí està emparentat amb Pau Romeva, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya. Llicenciat en Ciències Econòmiques i doctor en Relacions Internacionals per la UAB va ser eurodiputat d’ICV del 2004 al 2014.

Ha treballat al Centre Unesco de Catalunya, a la UNESCO de Bòsnia-Herzegovina, a Intermón Oxfam, a l’Escola de Cultura de la Pau de la UAB i com consultor electoral de la OSCE. Actualment imparteix classes a diversos màsters sobre política europea i afers internacionals a la Universitat Blanquerna-Ramon Llull i a la UPF. També col·labora com analista polític a diversos mitjans de comunicació com Els Matins de Catalunya Ràdio, al programa de TV3 puntCAT o al diari Ara.

Autor de diversos llibres d’assaig, l’entrevisto dijous passat a la biblioteca de Ponent on va venir a presentar el seu darrer treball Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa (Rosa dels Vents, 2014), convidat per la ANC-Sabadell per la Independència.

D’on ve la seva vocació política?
Vaig començar a militar a moviments pacifistes i ecologistes. Vaig incorporar-me a una llista municipal a Caldes i vaig veure que era compatible el que feia per vocació amb la gestió de les institucions. Sempre he estat militant en tot allò que té a veure amb la pau i els drets humans. De fet, al 2004 vaig anar a Brusel·les a fer això.

Quan va començar a militar a ICV?
Vaig entrar a Iniciativa perquè al moment que es va fundar es va crear un espai de confluència amb molta gent que venia del PSUC, de Nacionalistes d’Esquerra, del món pacifista… en aquesta confluència, alguns que no tenien una adscripció política determinada, que  no eren comunistes per dir-ho així, vam trobar el seu espai. Llavors vaig conèixer a Joan Herrera, a Josep Vendrell… va ser l’època que hi havia el Ribó, però després el Saura. Ara bé, la meva militància a ICV va ser molt tangencial, era molt autònom i molt mal militant. Quan realment vaig implicar-me va ser a partir del 2004 al Parlament Europeu.

Vostè ha estat durant 10 anys eurodiputat on va ser un dels parlamentaris més treballadors i que va presentar més propostes. Com valora la seva tasca a les institucions europees?
A títol personal només la puc valorar com a positiva. La possibilitat d’estar en un lloc de representació d’aquesta dimensió és única i un privilegi. Qui digui el contrari està mentint o s’està mentint a si mateix. A ningú se l’obliga a tenir un càrrec de responsabilitat d’aquestes característiques. És veritat que té uns costos des del punt de vista personal i familiar; per això, sempre he estat partidari de la limitació de mandats. De fet, jo vaig entrar amb el compromís de fer un i com màxim dos mandats. I aquí he sigut molt estricte. El pas per Europa, a nivell personal, ha estat molt interessant. També m’ha servit per constatar que hi ha moltes coses a més a banda de la política. Sembla que només hagi fet això a la meva vida, però en realitat això no és ni la quart part de la meva vida. He fet i segueixo fent moltes més altres coses. És una etapa que valoro positivament, però ja està. També m’ha servit per aprendre i per entendre a situar-te millor allà on estàs, tant a nivell personal com nacional.

 

DSC_9169-520x237

 

Vostè va deixar la militància arran de les resolucions de la Convenció d’ICV a Sabadell sobre el procés sobiranista i no apostar decididament per la independència de Catalunya. No desmenteix això les reiterades afirmacions que al partit conviuen sense problemes federalistes i independentistes? Al seu parer, per què ICV no s’ha sumat al sobiranisme?
No va ser una decisió improvisada. Portava molts anys fent aquest relat, aquest discurs, on explico que per fer moltes de les coses com Iniciativa dèiem que s’havien de fer necessitaven unes eines que no teníem i fer un reinici institucional i democràtic que no s’havia produït. El fet singular que suposa la Convenció de Sabadell és que fins aquell moment no hi havia un posicionament clar i cadascú podia defensar les seves tesis. A partir d’aquell moment, s’estableix el relat d’Iniciativa i entenc que el relat que jo feia, que volia seguint fent i que faig, no és compatible amb el que planteja Iniciativa. El que jo dic és que l’ordre dels factors passa per afrontar i resoldre el tema nacional. Això ho necessitem precisament per deixar de parlar de la qüestió nacional. La meva urgència de solucionar el tema nacional és per a poder-nos centrar en moltes altres coses que reclamen una resposta immediata.

Des d’aquest punt de vista, el fet d’estar navegant constantment en l’ambigüitat em feia sentir incòmode. Així ho vaig fer saber a l’entorn més immediat i ho explicava públicament. Entenia que la meva dimissió era un acte de coherència i de respecte. Si jo feia un discurs que no era el que s’havia aprovat a Iniciativa, se m’identificava com una veu discordant d’Iniciativa i no volia ser-ho. Volia defensar les meves tesis sense ser un problema per a ningú. De fet, des de que he sortit, he deixat de ser un problema per al partit. Reitero el meu respecte a Iniciativa, un espai que ha d’existir en qualsevol circumstància i en qualsevol escenari. Tinc un respecte enorme per la gent amb qui he treballat i he compartit moltes coses.

Al deixar la seva militància va afirmar que no es presentaria en cap llista electoral. Quins són les motius d’aquesta decisió?
En aquests moments tinc un deute, no diré moral, amb Iniciativa. Aquests 10 anys que he representat a ICV són prou importants per què no utilitzi aquesta situació per buscar altres jaquetes. La meva etapa institucional al Parlament Europeu s’havia acabat i és cert que des d’Iniciativa mai m’havien tancat la porta a continuar en el partit malgrat les discrepàncies en el tema nacional. No em sembla coherent continuar el meu discurs des d’altres opcions. A més hi ha vida fora de la política.

Em costa creure que no hagi rebut ofertes de cap partit polític. Ha estat així?
He parlat amb molta gent. En aquest sentit, he sigut molt clar –en privat i en públic- encara no toca. Això no vol dir que es puguin fer moltes altres coses.

Quin ha estat el procés que l’ha portat a l’independentisme o potser ho ha estat sempre?
Jo era independentista entre moltes altres coses. Per a mi era un opció més. No he sigut mai antindependentista. Durant molt de temps havia pensat que, com a formula de compromís, podríem trobar espais que ens permetessin canviar l’status quo cap a una situació més reconeixedora de la pluralitat nacional de l’Estat amb fórmules federals o confederals que jo hauria acceptat.

Què ha passat? Totes aquestes opcions s’han anat diluint amb la qual cosa amb l’únic que ens deixen és l’opció independentista. No es que m’hagi convertir a, sinó que s’han anat descartant les altres opcions. Així em vaig trobar en què el model actual no em convenç, el model de la transició ha quedat molt coix en molts aspectes, també en aquest. Estem vivim, des de fa uns anys, un retrocés democràtic, social, ambiental, institucional…I això hem d’afrontar-ho amb un canvi de paradigma global. Veig la independència no tant com una qüestió d’identitat, que respecto, sinó, en el meu cas, com una oportunitat per regenerar un sistema que està grimpat. Crec que hi ha molta gent que comparteix aquesta tesi que no és contradictòria amb d’altres.

Vostè coneix molt bé el funcionament de les institucions europees. Des de fora dóna la impressió que la causa de la independència de Catalunya no té masses aliats a Europa. És una impressió falsa o respon a la realitat? Com es percep des d’Europa la qüestió catalana?
Digueu-m’ho clar, som incòmodes. Per què s’hauria de preocupar algú per la reivindicació d’una part d’un territori d’un Estat que fins ara no ha suposat cap inquietud? ‘Ara ens veniu amb això?’. Aquest punt de vista és comprensible. ‘Tenim unes altres prioritats, no ens compliqueu la vida’. Per tant, som incòmodes. Una altra cosa és que també veuen que moltes de les coses que s’han anat produint els últims anys són situacions provocades per un tancament de mires i un caràcter obtús de les institucions de l’Estat. També entenen que algunes de les coses que passen aquí no són culpa dels catalans, sinó responsabilitat de l’Estat. Molts em diuen: ‘això és un problema, jo no ho faria…però teniu dret a fer-ho’. A partir d’aquí, hi ha l’altra percepció. El món canvia, els Estats evolucionen, se’n creen, desapareixen, es reunifiquen…la qual cosa forma part de la dinàmica humana.

El que si que puc afirmar, de manera contundent i taxativa, és que és cert que la Unió Europa no preveu processos com el que es planteja des de Catalunya, però tampoc els prohibeix. La prova està en que, si a Escòcia hagués guanyat el sí en el referèndum del 2014, el mecanisme per entrar a la Unió Europea d’un Estat sorgit d’un altre Estat membre ja estava dissenyat. I no s’ha aplicat perquè no va guanyar el sí. Falten a la veritat aquells que diuen que això és impossible. És cert que no està previst, però tampoc està prohibit. A més a més, hi hauria pogut haver un precedent si Escòcia hagués guanyat el sí. Des del punt de vista català aquest és un escenari plausible.

L’altra qüestió, i això es veritat, és que en el cas escocès hi havia una premissa que aquí no hi és: l’acord amb el Regne Unit. Com que no tenim aquest acord amb el govern espanyol hem de fer les coses de manera diferent. D’entrada explicar que s’ha intentat tot. En la mesura que nosaltres fem les coses ben fetes i les expliquem bé, també hi ha una capacitat raonable d’entendre-ho. Ara, siguem clars, els Estats són aliats dels Estats. Catalunya en aquest procés no té aliats, això no vol dir que tingui adversaris. Pots no tenir aliats, però hem d’aconseguir no tenir adversaris, en la mesura que el que nosaltres volem fer no sigui un problema per als altres Estats. S’hauria d’aconseguir que, si passa el que a alguns ens agradaria que passés, és a dir obrir un procés constituent per tal que Catalunya esdevingui un Estat independent, no només no ens posin traves sinó que ens ajudin. Això dependrà de com fem nosaltres les coses i com facin les coses a Madrid. L’escenari hi és i la possibilitat hi és. Europa és un projecte dinàmic i pragmàtic. Aquest discurs de la por, que ens faran fora, em sembla un conte de fades en el pitjor sentit del terme, és una enganyifa.

Creu que les eleccions del 27 de setembre tindran un caràcter plebiscitari?
La meva impressió, cada vegada més, és que el 27S seran unes eleccions especialment importants. El caràcter plebiscitari o no li donarà la gent. Ni un president, ni un mitjà de comunicació. El que donarà un caràcter plebiscitari serà l’actitud de la gent a l’hora d’anar a votar, les raons per les quals voti una opció o una altra. Crec, i com jo molta gent, que el 27S serà l’oportunitat per iniciar un procés, que uns voldrien que fos un procés constituent. Per tant, necessitaríem que una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es posés d’acord per iniciar aquest procés constituent i obrir un camí que acabés amb una proposta referendària adreçada a la ciutadania. Un procés participatiu en que tothom –i subratllo tothom qui estigui a favor i en contra- pugui participar i construir conjuntament aquest escenari. Això és el que jo voldria, però perquè això passi necessitem que el 27S hagi una majoria clara. Això son plebiscitàries? Posa-li l’adjectiu que vulguis. M’és igual. El nom no fa la cosa. També penso que l’eix nacional no és l’únic, però en aquestes eleccions és determinant. Perquè si es guanya podrem començar a caminar i desbloquejar aquest debat. Si no es guanya ens mantindrà estancats en un debat estèril que l’únic que fa és impedir-nos fer altres coses que necessitem fer.

Què opina del full de ruta signat per CiU i ERC? Creu que pot iniciar-se el procés cap a la independència només amb una majoria parlamentària i sense un referèndum específic sobre el tema?
Legalment es pot començar el procés amb una majoria parlamentària. Altra cosa és si, fins i tot a nivell de missatge exterior, seria desitjable que tinguessin també una majoria social, vull dir en vots. Ara bé, si una majoria al Parlament aprova una resolució, és una majoria que permetria iniciar legalment el procés.

El full de ruta és una altra cosa que només està pactat per dos partits polítics. Això no vol dir que exclogui del pacte post27S a altres formacions. El full de ruta és un símptoma que fa que dues formacions polítiques tinguin un acord sobre com encarar el tema, però que no vol dir que algunes que no hi siguin puguin estar d’acord com s’ha d’encarar el tema. Penso, per exemple, en la CUP, en Procés Constituent, fins i tot dintre d’Iniciativa hi ha molta gent que està a favor de fer això, encara que formalment no s’estigui en el full de ruta. Alguns ho estarien si es donessin determinades circumstàncies. Hi ha moltes situacions diferents que, a l’hora de posar en marxar el procés, s’hauran de tenir en compte. Però si al 27S no hi ha una majoria clara, com a mínim a nivell d’escons, que comenci a caminar, a mi en fa un mica de por que continuarem estancats.

A les recents eleccions municipals les forces independentistes han tret uns resultats no massa brillants a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. És possible avançar cap a la independència sense el suport d’aquests sectors socials? Què respondria a qui afirmen que la sobirania és una qüestió de les classes mitjanes?
Nego la major. A les municipals hi ha hagut una clara majoria a favor de la independència. 1,4 milió de persones han votat per opcions independentistes. Després tenim gairebé 400.000 persones que han votat una opció que no és explícitament independentista, però que tampoc és anti i que es situen en el marc del que anomenem dret a decidir, com ara Barcelona en Comú i Iniciativa en general. Després tenim uns 900.000 votants que clarament han votat opcions que no ho són. És veritat que ara estem en un 50/50. En qualsevol cas, estem parlant d’unes eleccions municipals. A l’hora de votar en clau nacional catalana les coses canvien. Una cosa és votar pel teu consistori i una altra fer-ho en clau catalana.

Respecte a la implicació de les classes populars, la CUP ha triplicat els seus suports i a la CUP no se la pot acusar de partit burgès. A Escòcia qui va liderar el debat independentista va ser precisament l’esquerra molt mobilitzada en aquest tema. Crec que és possible mobilitzar a les classes populars en la mesura que aquestes formin part dels actors conductors del procés. Aquest és el repte. Per a mi el gran objectiu és que al 27S creem les condicions per què tothom –i evidentment les classes populars- puguin ser protagonistes d’aquest procés. Hem de crear l’espai per que aquest actors considerats passius, siguin actors proactius. Això només serà possible si existeixen espais per poder-ho fer. Quina enveja quan veus el debat que es va produir a Escòcia! I que parlaven de continguts. El que trobo a faltar és això. Estem sempre encallats en què si hem de poder votar, quan votarem, de quina manera…I crec que s’ha de parlar del per a què, de què voldríem fer. En el moment que entrem en aquest debat, en el que hauríem de entrar aviat, tot això canviarà. Deixarà de ser un procés de dalt a baix per ser un procés de baix a dalt. Si observes les mobilitzacions del 2010 fins ara és clarament un moviment de sota cap amunt.

L’obertura d’un hipotètic procés constituent a Espanya modificaria el seu punt de vista sobre la independència de Catalunya?
Això ho tinc molt clar. Soc escèptic. Hi tingut massa relació amb gent que suposadament volia construir una alternativa. En aquest sentit el marge de maniobra és molt petit. Ho és en el marc del que coneixem com el socialisme espanyol, però també en el marc del que s’anomenen forces emergents com ara Podemos. Des d’aquest punt de vista, com a mínim hi ha una diferència amb l’statu quo actual, és que aquestes forces no tenen al·lèrgia al dret a decidir. Ja m’està bé. Però una cosa és això i l’altre assumir la possibilitat que Catalunya pugui ser un Estat. El dret a decidir és el punt de partida sine qua non. Confio que un canvi d’status a Espanya ens permeti decidir, però no tinc tan clar que això faciliti les coses cap a un Estat independent. En qualsevol cas, si podem parlar amb algú amb que simplement es pugui dialogar ja serà un canvi molt substancial.

Fotos: David B.

 

Elogi del dubte (a l’ARA, 22 de maig de 2015)

Captura de pantalla 2015-05-22 a les 17.09.18

Elogi del dubte

Emergeix darrerament, en diversos àmbits, també en el del debat nacional, una categoria difusa, però molt buscada (fins i tot perseguida): la dels indecisos.

Advertia Bertrand Russell que el problema al món és que els estúpids estan segurs de si mateixos, mentre que els intel·ligents viuen carregats de dubtes. Per la seva banda, Arthur Conan Doyle defensava que qualsevol veritat és millor que el dubte indefinit. No són aforismes contradictoris, ans al contrari.

La síntesi la trobem en Sòcrates: “Només sé que no sé res”. En realitat, com és ben sabut, el filòsof grec expressa una certesa. No ens diu que no sàpiga res en absolut, sinó que no es pot arribar a saber mai res amb total i absoluta certesa, fins i tot en aquells casos en què creiem que estem del tot segurs.

Certesa no és igual a veritat absoluta. (es pot llegir l’article sencer a: https://www.ara.cat/opinio/Elogi-del-dubte_0_1361863857.html )

Abans arribarà Godot, que una proposta de l’estat espanyol

41HD7YQBNFL

Preparant el puntCAT d’avui, dedicat a l’actualitat, i especialment a la possibilitat que hi hagi eleccions catalanes en el curt termini, recupero algunes de les reflexions que vaig fer ahir mateix, a Lleida, durant la presentació del llibre ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’.

Entre d’altres coses, vaig fer referència a si veig possible, o no, que de part de l’estat espanyol ens arribi alguna proposta interessant que puguem considerar com a alternativa al fet que Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà, és a dir, un Estat. La meva conclusió va ser, simplement, que ja no hi confio. Cada vegada tinc més la impressió que abans arribarà Godot, amb permís de Beckett, que una proposta d’aquestes característiques, per molts esforços que faci (que no dubto ni per un segon que els fa) l’amic Iceta.

D’un context com l’actual, amb el PP amb majoria absoluta, per descomptat que no en podem esperar res. Però és que tampoc no sóc capaç de visualitzar cap altra majoria o correlació de forces amb la voluntat i el convenciment necessaris per tal d’obrir una porta a l’entesa que sigui prou gran per fer-hi passar les aspiracions que actualment té una gran part de la gent a Catalunya.

En altres paraules: en relació al PP ho hem sabut sempre, que la porta estava tancada, i per tant ja no hem fet mai l’intent de creuar-la. El problema amb el PSOE, en canvi, és que contínuament han jugat a entreobrir-la, fent-nos creure que ens convidaven a creuar-la per, un cop al llindar, tancar-nos-la de cop als nostres nassos, sigui de maneres subtils o directament a cop de ribot. Finalment, la incògnita, ara, es diu Podemos, tot i que, de moment és només això, una incògnita.

Sigui com sigui, crec que és just recordar també que, ara com ara, només dues forces (l’esmentat Podemos i IU), han fet explícit el seu suport a que Catalunya pugui votar. No és poca cosa, però temo que no sigui suficient.

Hi ha hagut molt de temps, moltes oportunitats, moltes esteses de mà per fer ús d’aquesta eina. Però a l’altra banda mai no hi hem trobat contraparts interessades, ni tan sols, a parlar-ne.

Arribats a aquest punt sóc dels qui pensa que les successives mobilitzacions ciutadanes ho han deixat més que clar: les institucions del país, i els seus partits (almenys aquells que es manifesten defensors de l’exercici del Dret a Decidir), tenen ara un mandat que consisteix a encarar el camí cap a la construcció d’un estat.

És possible, només possible, que si encarem aquest camí, passi com va passar a Escòcia, quan David Cameron, veient com anaven les enquestes, va fer un darrer gest desesperat i va fer una oferta que va convèncer una part dels que estaven a punt de votar sí per tal que canviessin el vot, i acceptessin quedar-se al Regne Unit.

Tal i com veig la situació actual a l’estat espanyol, un oferta similar només arribarà, siguin quines siguin les majories al Parlament de l’Estat, si veuen de manera fefaent que ja hem emprès el camí cap a la independència. I fins i tot en aquest hipotètic cas, caldria veure quina és l’oferta, i fins a quin punt resulta convincent, almenys per una part dels qui, avui per avui, no veuen alternativa a la via sobiranista.

De moment, però, crec que després del 9N toca fer un pas més, bàsicament per no decebre les expectatives que tanta gent ha dipositat en els conductors del procés. I aquest pas, crec, comporta la celebració d’unes eleccions que determinin quines són les majories actualment existents a Catalunya, i per tant si és possible, o no, que el Parlament sortint (i per tant un nou govern) disposi d’un mandat clar en el sentit exposat més amunt, és a dir, per anar fent via cap a la creació d’un nou Estat.

 

Paraula de Fontana

Josep-Fontana-e1415565183295-680x489

Com a complement bibliogràfic i argumental, m’ha resultat molt il·luminador llegir i escoltar les reflexions d’algú que té prou coneixement sobre qui som, i d’on venim, com per poder donar-nos pistes prou sòlides sobre cap on hauríem d’anar. Em refereixo a l’historiador Josep Fontana, que amb motiu de la publicació de l’assaig La formació d’una identitat (Eumo Editorial) fa un recorregut per la història de Catalunya per exposar com s’ha construït la identitat catalana. Se’n pot llegir un fragment a Núvol .

Igualment suggerents són, també, les reflexions que Fontana va fer a El Matí de Catalunya Ràdio ahir, dimecres: “La gent no es pot desencisar a curt termini“.

O en aquesta entrevista que li van fer a Vilaweb: “Aquest país, si s’ha de salvar, el salvarà la gent'”.

 

La poció màgica

panoramix

Fa temps que busquem desesperadament una poció màgica, la pedra filosofal, la fórmula que ens permeti convertir l’aigua en vi, el plom en or, el Sant Grial de la política, l’oracle de la democràcia.

Sobre la taula tenim els tres ingredients essencials, i per tant imprescindibles, que aital fórmula reclama: l’excepcionalitat de l’actual moment nacional (arran de la inqüestionable demanda ciutadana), la urgència que suposa donar resposta immediata a les necessitats d’una bona part de la població que es troba al llindar de la subsistència, i el repte estructural de recuperar la confiança en un sistema (democràcia) que viu hores certament baixes.

La dificultat de tot plegat rau –tinc la impressió–, en la manera com combinem aquests ingredients, i en la proporció, esclar. De vegades tinc la sensació que allò que ens cal en realitat, més que un full de ruta, és un Panoràmix, és a dir: un druida i una marmita.

Personalment trobo força improbable que acabem trobant la tan desitjada poció màgica, i menys ara, que Goscinny és mort i Uderzo s’ha jubilat. Allò que uns trobaran massa sonso, a d’altres els semblarà salat. Tanmateix, penso que ha de ser possible trobar una fórmula que, si més no, ens permeti fer un bon paper a la trobada anual al bosc dels carnuts, i fins i tot, perquè no, guanyar el concurs (ni que sigui per demèrit dels altres concursants).

El President Mas va fer ahir la seva contribució a aquest caldo. La setmana vinent serà Junqueras qui hi aportarà els seus ingredients. I mentrestant la resta d’actors (polítics i socials), contribueixen al menú (com ha de ser) aportant cadascú les espècies que considera més gustoses.

Avui, mentre llegia i escoltava a uns i altres comentar com creia cadascú que calia cuinar el plat en qüestió, he recordat unes reflexions que feia Martí Anglada, que ben bé podria fer aquí el paper de druida, en l’epíleg del seu imprescindible treball Quatre vies per a la independència (Pòrtic), i amb les quals coincideixo plenament. Diu Anglada: “Un dels fets que, segons la meva interpretació, crida més l’atenció dels quatre processos d’independència estudiats en aquest llibre és –Eslovàquia al marge– que en els dos països –Estònia i Eslovènia– on les forces independentistes o sobiranistes no van formar un front únic des del primer moment, sinó que es van agrupar però mantenint una pluralitat relativa d’almenys dues agrupacions, és on hi ha hagut més estabilitat institucional i política. Més consens bàsic. En aquests dos casos, l’eslovè i l’estonià, les agrupacions plurals van mostrar sempre una solidaritat bàsica entre elles. I en el cas d’Estònia, amb una gran minoria russòfona, una d’aquestes agrupacions sobiranistes va mantenir sempre forts vincles integradors amb l’esmentada minoria”.

Així doncs, toca observar, aprendre dels altres, parlar (en públic i en privat), negociar, acordar i, sobretot, avançar, abans que el cel no ens caigui al damunt. La trobada anual al bosc dels carnuts s’acosta, i serà una contesa renyida en la qual no podem descartar res, ni tan sols la possibilitat d’acabar guanyant el menhir d’or, però més val que hi anem estudiats.