Quan m’etiquetes, em negues

VINZ_TargetShootAndRun

La gent és tal, la gent diu qual, la gent vol això, la gent demana allò. Però qui és ‘la gent’? Erri de Luca, a El dia abans de la felicitat, ens adverteix: “No en diguis gent, són persones, una per una. Si en dius gent no fas cas de les persones. No es poden sentir els pensaments de la gent, només els d’una persona cada cop”.

Vivim en l’era dels estereotips, de les etiquetes, de les senyalitzacions grupals, en definitiva, de la despersonalització. Ens obsessionem en reduir les personalitats complexes a un sol adjectiu i encasellem a partir d’un títol, una professió, un gènere, una orientació sexual, una edat, una opinió.

Però ningú és una sola cosa, i ser d’un grup no vol dir ser com tothom d’aquell grup.

Tota persona té una identitat múltiple, formada per incomptables dimensions, opinions i característiques. I a més, cadascuna d’elles és dinàmica, pot evolucionar, pot canviar, pot créixer.

En el moment que el món està més interconnectat que mai, i que la porositat entre identitats és més gran, és com si sentíssim vertigen davant la complexitat, el matís, la diversitat. Busquem la comoditat de l’estereotip. Creiem que ens aporta seguretat, que ens protegeix davant l’alteritat. I tanmateix, errem.

Quan m’etiquetes, em negues, deia Kierkegaard. L’etiqueta duu a l’estereotip, i aquest a la negació de la personalitat. I és que l’etiqueta és també una diana sobre la qual es dispara sovint el tret verbal, quan no mortal. Va morir perquè era negre, homosexual, dona, musulmà, atea, ric, pobra, unionista, independentista, gitana, en definitiva, perquè era diferent, o pensava diferent.

“Les definicions pertanyen als definidors, no als definits”. Ho diu Toni Morrison, a Beloved. En efecte, quan etiquetem algú, de fet ens estem etiquetant a nosaltres mateixos, i per tant ens neguem. I és així com, poc a poc, morim com a persones.

 

Font foto: Vinz. Target, Shoot and run. A jonathanlevinegallery.com