Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana

Cicero addressing the Roman Senate

(NOTA: Ve de Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi i Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació )

Ja Aristòtil, i sobretot Ciceró, apunten les arrels de la corrupció, i les respostes que cal donar-hi. En el cas de Ciceró, per exemple, tal i com relata Salvador Giner en un article a El Periódico (La corrupció i Ciceró, 31/03/05), aquest va fer un arriscat i extraordinàriament valent atac parlamentari contra la corrupció de Verres a Sicília, segons la qual a qualsevol administrador que actués en nom del Senat i del poble romà li convenia robar amb mesura -i no parlava d’un mer 3%! -.

Segons Ciceró, diu Giner, el problema no era robar, sinó la magnitud del robatori. En altres paraules: robar massa, espoliar. En el fons, insisteix el sociòleg, el més trist no és que s’enriqueixin els polítics de París, Milà, Moscou, Chicago i Barcelona (per no parlar de Mèxic o Indonèsia, on la cosa va desbocada), sinó que la ciutadania caigui en l’escepticisme, privatitzi encara més la seva pròpia vida i li importi un rave la causa pública.

Davant d’això hi ha diverses respostes possibles. La neoconservadora, en primer lloc, parteix de la base que la corrupció és inherent en la persona (i per tant en el sistema) i que aquesta no impedeix el progrés. De fet, de vegades fins i tot l’esperona. Les regles del mercat, diuen els ideòlegs d’aquesta tesi, inclouen untar tantes mans com calgui si això dinamitza l’economia.

La segona resposta, encara segons Giner, és la posició puritana, la que pretén eradicar la corrupció per complet. Tanta rectitud moral, diu, commou, “però un es pregunta com és que tots els règims polítics puritans que al món hi ha hagut han acabat en el més atroç abisme de la corrupció, i en l’avenc insondable del totalitarisme.”

En termes similars s’expressa Byung-Chul Han a ‘La Sociedad de la transparencia’, on estableix que “qui refereix la transparència només a la corrupció i la llibertat d’informació, desconeix la seva real envergadura (…). La coacció de la transparència anivella l’home mateix fins a convertir-lo en un element funcional d’un sistema. Aquí rau la violència de la transparència. (…) l’ànima humana necessita esferes en les que pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre”.

Tal i com ho veig, però, tot plegat rau en un problema estructural: la manca de confiança en el sistema (ho he explicat més amunt, en l’apunt Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació), en una democràcia que fa aigües per tot arreu i que ha perdut les essències del què significa la gestió d’un demos actiu que legitimi les estructures. En paraules de Ponç Pons, aquest cop: “les dictadures torturen, les democràcies anestesien” (‘El rastre blau de les formigues’).

El problema, però, és la democràcia? O és ‘aquesta’ democràcia?

El pensament neoliberal i conservador, en la seva habitual pràctica de pervertir el sentit d’alguns conceptes, tendeix a dir “democràcia” quan en realitat vol dir “capitalisme”.

Davant d’aquest dilema, doncs, què s’hi pot fer?. Giner proposa una tercera via, la ciceroniana, que potser no complaurà, diu, ni als tiris del cinisme conservador ni als troians de la puresa imposada amb guillotina o masmorra, però que, tanmateix, sí convenci a “demòcrates i ciutadans que comprenen que la lluita per la decència és lenta, poc espectacular, pacient i amb una fe residual, però essencial, en institucions com pugui ser-ho una premsa lliure i responsable. Aquests no són només desitjos pietosos. Prova d’això és que hi ha associacions, com Transparència Internacional, que publiquen any rere any els seus informes sobre la corrupció igual que altres, com Amnistia Internacional que, tot i bolcades a altres menesters -la lluita contra la tortura- denuncien règims cleptocràtics i parasítics amb relativa encara que singular eficàcia”.

Segons Giner, no hi ha cura absoluta. Així doncs, la salvació no es troba ni en l’acceptació fatalista de la corrupció ni en la proclamació d’un règim angèlic, que acabarà sent infernal. Està en el mateix combat, en la recerca tossuda i responsable de la decència pública.

Nou de cada deu persones volen un canvi de sistema, i més concretament, de sistema econòmic. La meva aposta, reitero, passa per avançar en la direcció que apunta l’economia del bé comú. Per fer-ho, però, cal que el marc d’incentius legals i institucionals abandonin les falses guies ètiques que han alimentat fins al moment actual (afany de benefici i competència) i les substitueixin per guies que serveixin els interessos de la majoria (confiança, cooperació, solidaritat i voluntat de compartir).

En paraules del mateix Felber: l’economia del bé comú agafa el nucli bo del capitalisme, que és la llibertat de l’individu i de l’empresa privada, i la singularitat de l’individu sense caure en l’extrem de l’egoisme. I també agafa la societat coherent, sòlida i justa del comunisme, sense caure en el socialisme a costa de la llibertat de l’individu. És una dialèctica que hem après de les dues experiències històriques extremes, que han sigut necessàries per saber comprovar que la llibertat no s’aconsegueix en cap extrem.

Tal i com ho veig, la lluita contra la corrupció forma part d’aquest canvi de paradigma. La revolució fa temps que ha començat.

Foto: Cicero dirigint-se al Senat Romà. Fotografia de: Baldwin Ward/Corbis, publicada al The Guardian.

Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació

burros

(NOTA: Ve de Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi )

La corrupció es basa en gran mesura en la por i l’avarícia. La por a perdre diners, i poder, i l’avarícia de ser més rics, més poderosos. Si aconseguim que tenir diners i tenir poder deixi de ser un objectiu en si mateix, aconseguirem atacar la corrupció d’arrel. Aquesta és la filosofia de l’anomenada Economia del bé comú.

Tot plegat rau en posar l’èmfasi en la confiança, més que no pas en l’eficàcia. Ho explica perfectament Christian Felber (L’economia del bé comú’, Miret Editorial): “(…) quan en el mercat hem de témer constantment que els altres s’aprofitin de nosaltres així que en tenen la més mínima oportunitat, es perd una cosa essencial: la confiança. Els economistes diuen: ‘No passa res, perquè en economia es tracta d’eficàcia’. Això és pervers. La confiança és el bé social i cultural més gran que es coneix. La confiança és allò que manté profundament unida la societat, i no l’eficàcia”.

Hi ha tres mites que avalen la corrupció dins el sistema capitalista:

Primer: “No hi ha alternativa a l’economia de mercat, i la competència és el sistema més eficaç que coneixem”. Això és fals. Tal i com recorda Felber, no hi ha cap estudi empíric que demostri que la competència sigui el millor mètode conegut.

Segon: “Aquell qui dubta del mercat vol, en realitat, catapultar-nos cap a la pobresa o cap al comunisme, i ja sabem com acaba això”. Recordo aquí la demolidora sentència de Jeff Sparrow sobre els mals que sí ha causat el capitalisme “tot allò que temíem del comunisme –que perdríem les nostres cases, que se’ns obligaria a treballar eternament amb salaris escassos i que no tindríem ni veu ni vot– ha esdevingut una realitat amb el capitalisme”.

I tercer: “El sistema de mercat és el sistema econòmic més productiu que hi ha, així ho ha decidit la història. A més, la competitivitat és inherent en l’ésser humà i, per tant, inevitable’. També és fals. Cada vegada més estudis demostren que no és cert que, tal i com defensa el capitalisme, l’ésser humà sigui egoista per raons genètiques, i en canvi demostren que, si es donen les condicions oportunes, les persones tendeixen a preferir la cooperació a la competència. I la raó és ben simple: els guanys de cooperar són infinitament superiors als de competir i rivalitzar. Recordem el famós dilema del presoner de la Teoria de jocs: si parteixo de la idea que només puc guanyar si l’altre perd, acabem perdent tots dos. La competència es basa en la por, i aquesta por (a perdre la feina, ingressos, estatus) és l’essència que posa en contacte el corruptor i el corromput, i per tant alimenta la corrupció. Tot plegat en detriment del bé comú.

Si els economistes honrats, diu Felber, volguessin realment construir l’economia de mercat amb el mètode més eficaç que coneixem, tenint en compte els resultats actuals de les investigacions científiques interdisciplinàries, ho haurien de fer sobre la base de la cooperació estructural i la motivació intrínseca.

El fet que no ho facin demostra que no es tracta de cap ciència, sinó de protegir, amb una determinada ideologia, les actuals estructures de poder imperants. D’aquí la impunitat que empara la corrupció en determinats àmbits i nivells.

(NOTA: continua a Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana )

Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi

6299277342_877b2fdce3

La corrupció és un fenomen complex que afecta totes les dimensions: des de la política a l’econòmica, passant per la social i la cultural (veure els resultats de l’eurobaròmetre (per UE i ESP)).

En un estudi sobre corrupció publicat per la Comissió Europea fa uns mesos, es calculava que el cost per a la Unió Europea de la corrupció era d’uns 120 mil milions d’euros. La quantitat és relativament fàcil de recordar, ja que és, aproximadament, el pressupost europeu anual.

El problema, un cop més, no és la idea d’una Europa unida, sinó el sistema imperant avui, el model capitalista o neoliberal, basat en el creixement desmesurat i en la riquesa com a únic factor per mesurar el progrés. I la víctima? Doncs, senzillament, el bé comú.

L’actual forma de l’economia, l’economia de mercat capitalista, ha creat un escenari perillós plegat de bombolles econòmiques, atur, desigualtat en el repartiment, canvi climàtic, crisi energètica, fam, crisi de consum, d’identitat, de democràcia, crisi, crisi, crisi.

I és que totes aquestes crisis estan relacionades, comparteixen una arrel: l’ambició pel benefici, la competència, l’enriquiment individual.

En aquest context, la corrupció no és res més que un símptoma, un indicador, un senyal d’alerta que posa en evidència les falles del sistema. Així doncs, la lluita contra la corrupció no es pot resumir en una sola mesura, ni tan sols en un conjunt de mesures. Essent moltes d’aquestes necessàries, no són suficients. El problema és el sistema mateix.

No és que hi hagi corrupció en el sistema capitalista, és que el capitalisme en ell mateix és corrupte, en la mesura que persegueix el guany individual per sobre del bé comú, i l’enriquiment personal per davant del benestar col·lectiu.

La mesura unilateral del rendiment per mitjà d’indicadors monetaris és una causa important de la deshumanització de l’economia científica, com recorda Christian Felber a l’Economia del bé comú. I quan s’arrenca l’ànima a un organisme, allò que en queda és un zombi (el concepte és de l’economista Tomás Sedlácek).

El capitalisme és un sistema sense ànima, i per tant un zombi. Un zombi corrupte.

Un sistema que prima el tenir per davant del ser, que mesura la riquesa en base a criteris purament monetaris i que oblida, per no dir que menysprea, aspectes com la igualtat, la dignitat, la confiança, la democràcia, el respecte, aquest sistema és un càncer per a la societat. La corrupció és, doncs, la febre que ens indica que estem malalts.

Cal atacar la febre? Per descomptat, però el mal és molt més profund. Atacar la corrupció és com una cataplasma que alleuja, però no cura.

NOTA: Continua a Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació i Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana