Carta a les amigues i amics d’ICV (l’apunt més difícil que mai hagi escrit)

 

Aquest és, sens dubte, un dels apunts més difícils que mai hagi escrit i, probablement, que mai escriuré al llarg de tota la meva vida.

Les trajectòries personals estan sovint subjectes a circumstàncies diverses, vicissituds inesperades i accidents del temps que no sempre es poden preveure, i encara menys prevenir. És cert que algunes vegades podem planificar els trànsits entre etapes, la majoria de vegades, tanmateix, no podem. Simplement succeeixen, sense més. I llavors, ens veiem en l’obligació d’entomar la situació i acceptar-la tal com ve.

Fa vuit mesos vaig donar per acabada una etapa importantíssima de la meva vida, la de diputat al Parlament Europeu. Van ser deu anys de grans satisfaccions i alegries, i a la vegada de frustracions i decepcions diverses. Sigui com sigui (ho he dit infinitud de vegades, però mai seran prou): haver-ho pogut fer representa un honor incommensurable. Així doncs, moltes gràcies a tota la gent que m’ha permès viure-ho. Només confio haver estat a l’alçada, i que els encerts compensin els errors que, malgrat tot, hagi pogut cometre.

Així mateix, al llarg d’aquests deu anys també han passat moltes coses que, de manera inqüestionable, marcaran l’esdevenidor de la història personal i col·lectiva de molta gent. Personalment me’n sento afectat i partícip a parts iguals.

Parlo de somnis. De com alguns decauen com mites despullats (l’europeu) i de com, malgrat tot, encara hi ha qui mantenim dins nostre, incandescent, una guspira de llum, d’esperança, en que aquest somni tal vegada algun dia esdevingui una realitat. No me n’he amagat mai, sóc dels qui pensa que el projecte europeu segueix essent, malgrat tot, una bona idea, per bé que aquesta està indubtablement, i terriblement, mal executada.

Però també parlo d’altres somnis, i concretament d’un que es troba en fase expansiva: el de que Catalunya esdevingui un Estat. Els fets viscuts els darrers anys a Catalunya, i en relació a Catalunya, han actuat d’esperó a una mobilització col·lectiva sense precedents. Han generat unes expectatives, però sobretot unes il·lusions, com feia temps que cap altre tema despertava. Jo me’n sento part viva i activa, i com a tal he procurat actuar des dels diferents àmbits on m’ha tocat fer-ho.

Per molts motius fa temps que he arribat a la conclusió que si volem sortir de l’atzucac polític, social, econòmic i ecològic en el qual ens trobem des de fa temps, necessitem estats nous, moderns, del segle XXI, amb relats i estructures renovades, i adaptades a les necessitats i els reptes mundials actuals. I entre aquests estats hi té tot el sentit del món que Catalunya en sigui un més, i que, en termes d’igualtat amb els altres, pugui ajudar a construir respostes a les necessitats globals i col·lectives que ens les reclamen. Així doncs, ens cal fer, crec, una passa determinant –que Catalunya esdevingui Estat– i, com que no serà gens fàcil, ens cal fer-ho amb fermesa, claredat i determinació.

Fins ara he defensat aquest posicionament dins d’ICV. No ha estat senzill. No sempre he sabut fer-ho de la manera com algunes companyes i companys haurien volgut que ho fes, certament. No sempre he encertat els tons i els moments, probablement. Però sempre ho he fet des del respecte i la honestedat.

Quan vaig deixar les meves responsabilitats representatives vaig manifestar també la meva voluntat de no seguir formant part de cap òrgan de direcció. Vaig fer, literalment, un pas enrere. Des de llavors m’he dedicat a explicar-me, en públic i en privat, fent servir un text que vaig escriure precisament per rendir comptes de la meva feina durant deu anys, però també per explicar com veig jo el moment actual, i les perspectives de futur. Parlo de ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa’ (Rosa dels Vents).

Aquest cap de setmana, a Sabadell, en el marc d’una Convenció massiva, i per tant certament representativa del què significa ICV, s’ha pres una decisió que respecto profundament, però que, tal i com he argumentat nombroses vegades, no comparteixo.

Qui em coneix sap que no em costa gens involucrar-me en tota mena de projectes, per difícils i aparentment utòpics que semblin. Només necessito creure-hi. Creure-m’ho. A partir d’aquí, la implicació és total. I aquest és, precisament, el problema amb l’acord que aquest cap de setmana s’ha adoptat a Sabadell. Senzillament no crec que sigui possible, i de fet a aquestes alçades ni tan sols desitjable, una Catalunya sobirana dins d’una Espanya plurinacional. S’ha intentat. Ho hem intentat. Molt. Potser massa i tot. I no ens n’hem sortit. Crec molt més, en canvi, en la voluntat col·lectiva de construir, per la via democràtica, un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya que ens permeti transitar cap a una nova etapa, una nova era, un nou estadi en què puguem abordar els problemes comuns i les necessitats compartides en condició d’iguals, i no de manera subordinada. Se’n diu sobirania. Sobirania compartida, si voleu, però sobirania al cap i a la fi. La mateixa que a Grècia reclama el nou govern davant dels mercats i les institucions europees. La mateixa que reclama molta gent davant d’unes estructures que considera a-democràtiques i que en canvi condicionen de manera impune presents i futurs diversos.

Fa anys vaig tenir l’honor de presidir l’Assemblea d’ICV. Acabava de ser elegit diputat al Parlament Europeu. Llavors vaig dir, sense complexos, que si ICV no existís caldria inventar-la. Continuo creient-ho. ICV no són només unes sigles, és sobretot la seva gent. El meu respecte i reconeixement a la feina feta, a la que s’està fent a infinitud de barris, pobles i ciutats, i a la que de ben segur es continuarà fent, és total, igual com ho és la meva simpatia personal cap a la gent que s’ha deixat la pell, al llarg de la ja llarga història d’ICV, per tal de fer que el món on vivim sigui un lloc més just, més solidari i més igualitari.

Com tot moviment i col·lectiu que aspira a canviar les coses, és evident que no sempre ho hem fet bé, i n’assumeixo la meva part de responsabilitat, però qui cregui que es pot acabar amb les injustícies sense assumir riscos erra de ple. Equivocar-se forma part del camí. Sento, per tant, molt de respecte i admiració per aquella gent que, malgrat aquest risc, s’arremanga i es compromet, i que en cap cas es parapeta darrere del nihilisme paralitzador, el conformisme còmplice o el negativisme acusador cap a qui sí fa coses per canviar les condicions de vida de qui està essent tractat de manera injusta. Haver estat en política per voler fer del món un lloc millor, per tant, no és per a mi un demèrit, ans el contrari, és un valor que cal reconèixer i tenir en compte.

Tanmateix, penso que ens trobem en un moment crucial, un d’aquells en què toca aturar-nos, valorar el camí recorregut, i decidir cap on seguim. La Convenció d’ICV ha posat rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya. El meu compàs nàutic fa temps que en marca un altre. Respecto el posicionament majoritari dins d’ICV. Conec les moltes reticències que la simple qüestió suscita en moltes companyes i companys de viatge –algunes d’elles persones amigues des de fa molts anys–, i conec les dificultats i les contradiccions que aquest debat ha comportat (i comporta) dins d’un projecte en què, fins fa molt poc, aquest tema no era ni de bon tros prioritari. Però ara ho és. I molt.

Sóc molt conscient que dins d’ICV molta gent s’ha sentit incòmoda amb les meves manifestacions i posicionaments al respecte (malgrat que compartim visions i objectius en moltes d’altres qüestions, la immensa majoria, diria). Tanmateix també em consta que molta d’altra gent les comparteix, en major o menor grau. No m’ha estat fàcil, doncs, prendre la decisió que he pres, però crec que, donades totes les circumstàncies esmentades, el més coherent i honest és que doni per acabada la meva etapa de militància a ICV.

No és tan un canvi d’embarcació com un canvi de rumb. Diguem, més aviat, que crec ICV ha incorporat en el seu full de ruta algunes escales tècniques que personalment crec que ja no calen. En altres paraules, penso que ara ja toca enfilar el destí, posar-hi proa, i preparar-nos per suportar en les millors condicions possibles un viatge que preveig que serà dur i ple de vicissituds i d’inclemències.

Em consta que ens seguirem trobant, amigues i amics. No tinc cap dubte que veurem els mateixos paisatges, patirem les mateixes tempestats i ens frustraran les mateixes encalmades. Estic convençut que el futur, també el més immediat, ens depararà enormes reptes i contratemps que reclamaran d’una gran capacitat d’entesa i de suma. En aquest sentit, sempre em trobareu al vostre costat.

És una decisió que porto temps meditant i que alguna gent coneixia de manera privada, però que fins ara no he gosat explicitar públicament. Entenia que una decisió com aquesta no es pot prendre sense deixar-la madurar un temps, i sense donar almenys opció a veure si es podien conciliar les diferents comprensions de la realitat i dels reptes futurs. Passat aquest temps, i vistos els resultats de la Convenció, no veig cap altre opció que aquesta que expresso. Entenc que la fórmula trobada busca ser un compromís, però en aquest que s’ha adoptat no m’hi sento representat.

A qui hagi llegit ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’, un relat que fa ja uns mesos que estic compartint amb molta d’altra gent, no el sorprendrà aquest pas. A qui no l’hagi llegit, tampoc no l’hauria de sorprendre, tenint en compte allò que porto temps manifestant, però si vol comprendre millor les raons a les que apel·lo el convido a donar-hi un cop d’ull, ja que un llibre permet un nivell d’explicació, de matís i d’argumentació que un text necessàriament curt com aquest no permet.

En síntesi: el cas és que ara com ara entenc que si no resolem de manera urgent i satisfactòria la situació paralitzadora que suposa el debat nacional, poca cosa podrem fer en totes les altres qüestions que tant ens preocupen a tanta gent, ja sigui en l’àmbit social, ecològic o no discriminatori (i que per a mi, que ningú ho dubti, són crucials, molt més que banderes, himnes o identitats). Tinc la impressió que continuar posposant la qüestió només contribuirà a fer cada cop més difícil la resolució del tema. Sé que moltes i molts de vosaltres, amigues i amics d’ICV, no ho veieu igual. Ho respecto, ho sabeu prou bé. Només demano, en retorn, comprensió per la meva manera de veure-ho.

Vivim uns temps en que més que cavar trinxeres crec que allò que necessitem és dissenyar i bastir estructures sòlides, així com construir fonaments que permetin fer el trànsit d’època amb garanties. I això exigeix tendir ponts. No sempre és fàcil, en sóc plenament conscient –ho he patit en carn pròpia molts cops–. Fer de pont, no ho oblidem, també vol dir acceptar que et passin per sobre, que et trepitgin. No obstant, sempre he fet bandera de la construcció de sinergies, i seguiré fent-ho, especialment en moments tan transcendents com l’actual.

Certament, els moments que vivim són complexos, i és comprensible que hi hagi qui els visqui amb dificultat, incomoditat i fins i tot aversió. Des del meu punt de vista, la construcció d’un nou país, pel fet de ser un procés traumàtic (per definició), exigeix una gran dosi de convicció i de fermesa, però també d’empatia i de respecte per les trajectòries, els dubtes i les expectatives de tothom. Tothom ha de trobar el seu lloc, i crec fermament que és possible trobar-lo sense cap necessitat de recórrer a atacs, insults i xantatges morals. Em coneixeu prou bé per saber que els rebutjo de ple, i malgrat que jo també he de trobar el meu, de lloc, no em sentireu mai criticar ningú ni retreure-li el fet de no veure-ho d’igual manera.

Escriure aquest text no ha estat senzill, tal i com deia a l’inici. La relació d’amistat i l’afecte personal que tinc per tanta gent d’ICV és profunda i sincera, i perdurarà molt més enllà d’aquesta circumstància temporal. De fet, és precisament aquest el motiu que m’ha impulsat a donar explicacions obertes i transparents: el respecte total i absolut que sento cap a vosaltres.

És per això que no vull acabar aquest escrit sense expressar, un cop més, el meu agraïment, reconeixement i total complicitat amb tantes i tantes persones, dins i fora d’ICV, per la seva entrega a causes, lluites i somnis col·lectius en els quals seguiré abocant tota la meva il·lusió i esperances de canvi. No abandono el barri, només el pis compartit. Considereu-me, simplement, el company que se’n va per iniciar nous projectes, però amb qui podeu seguir comptant sempre que ho desitgeu. ICV (és a dir, la seva gent) formarà per sempre més part del meu ADN, i estic segur que seguirem construint, sumant i transformant, de manera conjunta, sigui quin sigui l’escenari futur que les circumstàncies ens deparin. Jo, almenys, així ho espero.

Rebeu, doncs, una abraçada sincera i afectuosa d’algú que us ha estimat, us estima, i us estimarà sempre.

Abans arribarà Godot, que una proposta de l’estat espanyol

41HD7YQBNFL

Preparant el puntCAT d’avui, dedicat a l’actualitat, i especialment a la possibilitat que hi hagi eleccions catalanes en el curt termini, recupero algunes de les reflexions que vaig fer ahir mateix, a Lleida, durant la presentació del llibre ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’.

Entre d’altres coses, vaig fer referència a si veig possible, o no, que de part de l’estat espanyol ens arribi alguna proposta interessant que puguem considerar com a alternativa al fet que Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà, és a dir, un Estat. La meva conclusió va ser, simplement, que ja no hi confio. Cada vegada tinc més la impressió que abans arribarà Godot, amb permís de Beckett, que una proposta d’aquestes característiques, per molts esforços que faci (que no dubto ni per un segon que els fa) l’amic Iceta.

D’un context com l’actual, amb el PP amb majoria absoluta, per descomptat que no en podem esperar res. Però és que tampoc no sóc capaç de visualitzar cap altra majoria o correlació de forces amb la voluntat i el convenciment necessaris per tal d’obrir una porta a l’entesa que sigui prou gran per fer-hi passar les aspiracions que actualment té una gran part de la gent a Catalunya.

En altres paraules: en relació al PP ho hem sabut sempre, que la porta estava tancada, i per tant ja no hem fet mai l’intent de creuar-la. El problema amb el PSOE, en canvi, és que contínuament han jugat a entreobrir-la, fent-nos creure que ens convidaven a creuar-la per, un cop al llindar, tancar-nos-la de cop als nostres nassos, sigui de maneres subtils o directament a cop de ribot. Finalment, la incògnita, ara, es diu Podemos, tot i que, de moment és només això, una incògnita.

Sigui com sigui, crec que és just recordar també que, ara com ara, només dues forces (l’esmentat Podemos i IU), han fet explícit el seu suport a que Catalunya pugui votar. No és poca cosa, però temo que no sigui suficient.

Hi ha hagut molt de temps, moltes oportunitats, moltes esteses de mà per fer ús d’aquesta eina. Però a l’altra banda mai no hi hem trobat contraparts interessades, ni tan sols, a parlar-ne.

Arribats a aquest punt sóc dels qui pensa que les successives mobilitzacions ciutadanes ho han deixat més que clar: les institucions del país, i els seus partits (almenys aquells que es manifesten defensors de l’exercici del Dret a Decidir), tenen ara un mandat que consisteix a encarar el camí cap a la construcció d’un estat.

És possible, només possible, que si encarem aquest camí, passi com va passar a Escòcia, quan David Cameron, veient com anaven les enquestes, va fer un darrer gest desesperat i va fer una oferta que va convèncer una part dels que estaven a punt de votar sí per tal que canviessin el vot, i acceptessin quedar-se al Regne Unit.

Tal i com veig la situació actual a l’estat espanyol, un oferta similar només arribarà, siguin quines siguin les majories al Parlament de l’Estat, si veuen de manera fefaent que ja hem emprès el camí cap a la independència. I fins i tot en aquest hipotètic cas, caldria veure quina és l’oferta, i fins a quin punt resulta convincent, almenys per una part dels qui, avui per avui, no veuen alternativa a la via sobiranista.

De moment, però, crec que després del 9N toca fer un pas més, bàsicament per no decebre les expectatives que tanta gent ha dipositat en els conductors del procés. I aquest pas, crec, comporta la celebració d’unes eleccions que determinin quines són les majories actualment existents a Catalunya, i per tant si és possible, o no, que el Parlament sortint (i per tant un nou govern) disposi d’un mandat clar en el sentit exposat més amunt, és a dir, per anar fent via cap a la creació d’un nou Estat.

 

Paraula de Fontana

Josep-Fontana-e1415565183295-680x489

Com a complement bibliogràfic i argumental, m’ha resultat molt il·luminador llegir i escoltar les reflexions d’algú que té prou coneixement sobre qui som, i d’on venim, com per poder donar-nos pistes prou sòlides sobre cap on hauríem d’anar. Em refereixo a l’historiador Josep Fontana, que amb motiu de la publicació de l’assaig La formació d’una identitat (Eumo Editorial) fa un recorregut per la història de Catalunya per exposar com s’ha construït la identitat catalana. Se’n pot llegir un fragment a Núvol .

Igualment suggerents són, també, les reflexions que Fontana va fer a El Matí de Catalunya Ràdio ahir, dimecres: “La gent no es pot desencisar a curt termini“.

O en aquesta entrevista que li van fer a Vilaweb: “Aquest país, si s’ha de salvar, el salvarà la gent'”.

 

La poció màgica

panoramix

Fa temps que busquem desesperadament una poció màgica, la pedra filosofal, la fórmula que ens permeti convertir l’aigua en vi, el plom en or, el Sant Grial de la política, l’oracle de la democràcia.

Sobre la taula tenim els tres ingredients essencials, i per tant imprescindibles, que aital fórmula reclama: l’excepcionalitat de l’actual moment nacional (arran de la inqüestionable demanda ciutadana), la urgència que suposa donar resposta immediata a les necessitats d’una bona part de la població que es troba al llindar de la subsistència, i el repte estructural de recuperar la confiança en un sistema (democràcia) que viu hores certament baixes.

La dificultat de tot plegat rau –tinc la impressió–, en la manera com combinem aquests ingredients, i en la proporció, esclar. De vegades tinc la sensació que allò que ens cal en realitat, més que un full de ruta, és un Panoràmix, és a dir: un druida i una marmita.

Personalment trobo força improbable que acabem trobant la tan desitjada poció màgica, i menys ara, que Goscinny és mort i Uderzo s’ha jubilat. Allò que uns trobaran massa sonso, a d’altres els semblarà salat. Tanmateix, penso que ha de ser possible trobar una fórmula que, si més no, ens permeti fer un bon paper a la trobada anual al bosc dels carnuts, i fins i tot, perquè no, guanyar el concurs (ni que sigui per demèrit dels altres concursants).

El President Mas va fer ahir la seva contribució a aquest caldo. La setmana vinent serà Junqueras qui hi aportarà els seus ingredients. I mentrestant la resta d’actors (polítics i socials), contribueixen al menú (com ha de ser) aportant cadascú les espècies que considera més gustoses.

Avui, mentre llegia i escoltava a uns i altres comentar com creia cadascú que calia cuinar el plat en qüestió, he recordat unes reflexions que feia Martí Anglada, que ben bé podria fer aquí el paper de druida, en l’epíleg del seu imprescindible treball Quatre vies per a la independència (Pòrtic), i amb les quals coincideixo plenament. Diu Anglada: “Un dels fets que, segons la meva interpretació, crida més l’atenció dels quatre processos d’independència estudiats en aquest llibre és –Eslovàquia al marge– que en els dos països –Estònia i Eslovènia– on les forces independentistes o sobiranistes no van formar un front únic des del primer moment, sinó que es van agrupar però mantenint una pluralitat relativa d’almenys dues agrupacions, és on hi ha hagut més estabilitat institucional i política. Més consens bàsic. En aquests dos casos, l’eslovè i l’estonià, les agrupacions plurals van mostrar sempre una solidaritat bàsica entre elles. I en el cas d’Estònia, amb una gran minoria russòfona, una d’aquestes agrupacions sobiranistes va mantenir sempre forts vincles integradors amb l’esmentada minoria”.

Així doncs, toca observar, aprendre dels altres, parlar (en públic i en privat), negociar, acordar i, sobretot, avançar, abans que el cel no ens caigui al damunt. La trobada anual al bosc dels carnuts s’acosta, i serà una contesa renyida en la qual no podem descartar res, ni tan sols la possibilitat d’acabar guanyant el menhir d’or, però més val que hi anem estudiats.

Gestionar els béns comuns a Catalunya (proposta per a Àgora, a ‘El país que volem’)

Captura de pantalla 2014-11-25 a les 9.36.28

La meva participació al Programa Àgora (El país que volem) 14/10/14, i concretament en el bloc destinat a valorar ‘L’Equilibri territorial: medi urbà, medi natural‘.

A grans trets vaig explicar el següent:

“El país és fràgil per actuacions generals (canvi climàtic), irresponsabilitats (sobrepesca, contaminació de terra, mar i aire) i especulacions (fracking, urbanisme agressiu).
L’advertiment de científics, ciutadans i polítics, i els seus intents de capgirar-ho tot, topen amb dificultats, interessos econòmics, electorals i empresarials. La concentració de poder i les privatitzacions de recursos dificulten l’accés universal a béns com l’aigua i l’energia
Com a possible solució, apareixen els anomenats béns comuns, i la seva gestió. Són xarxes que sustenten la vida, teixides per gestar processos productius, reproductius i creatius, com l’aire, l’aigua, les llavors, la diversitat cultural o el genoma humà. Podem dir que són béns materials i immaterials d’usdefruit comunitari sense propietat particular, d’accés limitat pels humans, a mig camí entre béns naturals i mercantils, entre drets i serveis públics.
S’han d’aprofitar els canvis actuals per replantejar tot el sistema, per fer justícia ambiental i social.”

Aquí teniu la conferència completa (compartida amb Ramon Folch i Josep Amat Girbau)

També vaig aportar com a complement l’article que vaig publicar a l’ARA fa unes setmanes, sobre el tema: ‘Catalunya i la gestió dels béns comuns‘.

La proposta forma part d’un paquet de propostes que podeu valorar (i votar) aquí.

Parlem de somnis

captura-de-pantalla-2014-11-01-a-les-19.53.38-304398

Avui, com mai, ens calen projectes i propostes polítiques que il·lusionin, que ens facin somniar, que donin (i ens donin) esperança.

Durant anys, fins i tot dècades, un dels projectes col·lectius que ens ha fet somniar a molta gent ha estat, precisament, el de la construcció europea (quina millor manera de superar anys de guerres, sang i destrucció que amb un projecte comú, amb objectius compartits i destins entrelligats?)

Però avui aquell somni ha quedat, si més no, estancat. La gran mobilització euroentusiasta de fa uns anys es debat cada cop més entre l’europaciència i l’eurodecepció, i deriva, de manera preocupant però inalterable, cap a l’euroescepticisme, o directament l’eurofòbia.

Vista amb les ulleres d’un ciutadà com ara jo, català, amb fermes conviccions socials i ambientals i defensor de realitats construïdes sobre la base del respecte dels drets i les llibertats, la construcció europea és, avui per avui, una bona idea inacabada, mal executada, i que corre el risc de descarrilar.

Paral·lelament, a Catalunya, un altre projecte està guanyant espai en els anhels individuals i col·lectius de molta gent: la construcció d’un nou país.

No són somnis incompatibles. O almenys això és el que defenso aquí.

El lema de la Unió Europea és: ‘Units en la diversitat’. Un lema bonic i que comparteixo, però que aplicat a la Unió Europea actual fa temps que ha quedat relegat a la categoria d’eufemisme, més que no pas a la d’eslògan. No en la definició, certament, però sí en la seva concreció institucional i política. I és que l’euro-realitat actual és una unió, sí, però només d’Estats. Els pobles i les persones hem passat clarament en un segon terme.

Aquest és, a parer meu, un dels principals problemes que expliquen la crisi europea, sinó el més important, i la raó per la qual tanta gent que un altre moment havia cregut en aquest projecte, i l’havia defensat amb merescut entusiasme, se’n senti ara decebuda, allunyada i, fins i tot, emprenyada.

Per què? Doncs perquè, entre d’altres coses, la gent responsable de pilotar el projecte sembla haver oblidat en gran mesura l’interès comú i la responsabilitat compartida, aspectes clau, ambdós, per consolidar un demos europeu creïble i inspirador envers la ciutadania.

Molts dels Estats actuals, o més ben dit, els governs d’aquests, treballen amb agendes polítiques i econòmiques supeditades a cicles electorals curts (màxim quatre anys), interessos electoralistes locals i, a més, sovint molt condicionats per les vel·leïtats i als interessos d’uns altres actors de nul·la credibilitat democràtica com són les grans corporacions financeres i econòmiques.

La pregunta aquí és: si Catalunya fos un Estat, enlloc de ser una part d’un altre, actuaria diferent a com ho fan els actuals? Segur que hi ha molta gent que, legítimament, creu que sí, que seria diferent. Personalment no ho tinc tan clar. I això, que no amago en absolut que m’amoïna, suposa tot un desafiament. Els problemes europeus actuals són de caràcter estructural i s’han de resoldre amb mentalitat europea transestatal i, fins i tot, supraestatal.

Ara bé, no considero que això que acabo d’apuntar sigui, ni de bon tros, motiu per no seguir avançant en el procés de consolidació nacional engegat. És més, desitjo que l’etapa final d’aquest sigui la concreció d’una Catalunya Estat integrada, malgrat tots els malgrats, i això que en són molts, a la Unió Europea.

És legítim, reitero, que hi hagi qui pensi que ens trobem confrontats a una contradicció i que no té cap sentit apostar, com alguns ho fem, per esdevenir un Estat. Un més, se’ns diu sovint. Discrepo, però, d’aquest escepticisme, i malgrat que sóc ben conscient de les dificultats i els entrebancs que comporta aital opció, considero que en cap cas aquests són insalvables.

M’explico: tal i com ho veig, la voluntat de convertir-nos en un Estat, igual com ho són la resta dels que actualment formen la Unió Europea i amb els quals hem de poder parlar de tu a tu, suposa un risc i una oportunitat alhora. El risc seria, per a mi, que les ambicions nacionals catalanes derivessin cap a un model d’Estat que fos una simple rèplica dels que existeixen ara i que, per tant, en repetís alguns dels comportaments i tics que considero anacrònics. L’oportunitat, en canvi, consistiria a aprofitar el moment històric que aquest procés ens brinda per tal de corregir, ja de partida, alguns d’aquests errors.

És així com encaro aquesta etapa que tot just engeguem. I ho faig sense renunciar ni un gram a les meves conviccions ecologistes, d’esquerres, feministes, pacifistes, llibertàries i europeistes.

És possible, de fet n’estic convençut, avançar amb un doble objectiu al punt de mira: un, esdevenir Estat (la qual cosa depèn fonamentalment de nosaltres, país i ciutadans/es); i dos, ja més complex, que aquest Estat s’integri en realitats institucionals i polítiques supraestatals, millorades i democràtiques, com la Unió Europea, per tal de poder fer front a les complexitats socials, econòmiques, culturals, lingüístiques, nacionals, històriques, comunicacionals, infraestructurals, mediambientals, i competencials actuals.

En altres paraules, allò que algunes i alguns reclamem és una UE en què Catalunya pugui decidir i incidir, amb veu pròpia, sense interferències innecessàries de l’Estat espanyol, i a la vegada amb total voluntat de construir una identitat col·lectiva superior (l’europea) a partir de la singular complexitat d’una intrínsecament pròpia (la catalana).

És possible, és raonable, és democràtic, però, sobretot, és una demanda ciutadana a la qual les institucions i els partits polítics han de fer front amb rigor, valentia i sentit de la responsabilitat històrics.

(NOTA: Aquest text forma part del llibre ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa‘, Ed. Rosa dels Vents, 2014) 9788415961338

Autors fotografies: Superior: Artur Ribera (Tot Sant Cugat / Diari de Sant Cugat); Inferior: Rosa dels Vents.