Indústries i caminars.

He trobat un article de Noam Chomsky, on ens explica detalls per a entendre com ha anat això de la democràcia. A mi em sembla inacceptable algun dels models de democràcia que veig hem anat aplicant.

De manera que, i encara que hi ha qui accepti que es pot ser demòcrata i tractar al ciutadà com un estúpid que ha de ser guiat per una classe que és, diuen, la dels amos del món, o la dels més llestos, o la dels més guapos; tant se val. I encara que hi afegeixin les raons que vulguin sobre el control i domini, necessari -diuen- de les masses-, tampoc em convencen.

Bàsicament perquè no em crec la estupidesa per naturalesa. I encara menys per situació social predeterminada per desgràcia de déu, o déus, o destins o el què fos que em presentin.

Si intentés seguir aquest joc, hauria de dir que, aleshores, qui em vulgui defensar aquestes pràctiques polítiques, es miri una mica el món, i m’expliqui com el veu a mans d’aquests que s’han pensat són els més llestos. Tant llestos que han venut la moto de que ells han de dirigir a les altres persones i el món, I tan estúpids com per a portar tot plegat a la situació actual.

De debò hi ha qui encara defensaria el model de (ens assenyala Chomsky)?: "(…) Una idea alternativa de democracia es la de que no debe
permitirse que la gente se haga cargo de sus propios asuntos, a la vez que los
medios de información deben estar fuerte y rígidamente controlados. Quizás esto
suene como una concepción anticuada de democracia, pero es importante entender
que, en todo caso, es la idea predominante. De hecho lo ha sido durante mucho
tiempo, no sólo en la práctica sino incluso en el plano teórico. (…)"

Tot plegat s’explica molt bé a partir de la observació i conseqüències de la desinformació.

Noam Chomsky: El
control de los medios de comunicación

De manera que, a l’entorn de les celebracions que fa poc s’han organitzat sobre la democràcia espanyola, segueixo preguntant-me:

Què han fet, i què no han fet, els responsables polítics tot aquest temps,
que ara celebren no sé quants anys de democràcia, tot i trobar-nos en la
situació que ens trobem?

Què hem fet i què no hem fet els ciutadans, que ara no podem
celebrar, amb una mica de rigor, una mica de democràcia?

Agafo només un detall que nega un mínim molt petit sobre el què seria susceptible de celebració
pel que fa a la convivència, drets, llibertats, i garanties d?un estat
democràtic: les tortures (i amb una impunitat
vergonyant). Un fet que crec nega d’entrada la possibilitat de fer celebració
si no és que som uns desvergonyits en el mal sentit d?aquesta paraula.

(segueix)

Vull dir que, les tortures que es fan a aquest estat, i al
nostre país, agreujades per la manca de claredat en tractar aquest horror; el
fet que si alguna denúncia arriba a ser escoltada no ho és pels responsables de
la seguretat ciutadana, sinó per denúncia internacional; les negatives
institucionals i policials a valorar aquesta pràctica com a intolerable, les
idees sobre declaracions acceptades sota tortura i amenaça, i algun altre
detall que podem afegir aquí; són suficient a parer meu per a que no hi hagi
res a celebrar.

I si afegim l’escàndol (de despesa, d’atabalament, de confusionisme, de por, i altres ingredients) de les campanyes perpètues; i la poca cura en els parlamentarisme; o el funcionament social de la informació, o la poca educació per a la democràcia. Afegim més raons per a preguntar-nos: què celebrem?

Ja sé que fa dies d?aquesta efemèride. Podria dir-me algú
que vaig fora d’actualitat. Aleshores li plantejaria una tàctica que em va prou bé
per a observar la nostra societat. Es tracta de no deixar que els ritmes mediàtics
i d?agendes electorals, o les veus de predicadors de desastres i pors, dominin
la observació. I una bona manera és no seguir el ritme que aquests marquin.

El cas de la pràctica de tortures és un exemple en un dels límits;
en d?altres trobo la ingenuïtat amb que tractem els dominis de la opinió (que
jo veig que han derivat en intents de negar l?enteniment), o la tolerància i legalitats que
tenim amb abusos i corrupcions de poder.

Quan em pregunto per quines són les coses que poden fer, i veig que els qui haurien de fer crítica, es dediquin a posar-se floretes; i que ho facin
escudant-se en l?amenaça que, si no ho fan així, se?n va en orris l?estat de
dret; em perdo.

I no els puc seguir de la mateixa manera que no puc seguir a
qui digués que, per a estalviar-nos problemes, el millor és emmascarar-los tots.

M?és insuportable escoltar polítics i analistes que es
presenten com a seriosos, dient-nos que per a no perdre l?estat de dret, hem de
trair?lo, perquè en nom del dret es vagin cometen els tradicionals abusos. O
perquè si no hauríem de parlar d?autoritarisme i govern d?autocràtics; i sempre sona millor parlar de "dret". Ens
tracten d?estúpids. I se?n surten perquè limiten i extralimiten la democràcia. A
banda de deixar-se portar per teories velles, per no haver d?afrontar la
realitat que volen emmascarar.

Això penso de les seves celebracions. A banda que veig estan aviciades no només en el fons; també en les formes.

I el cap de la primera potència mundial, que va dient que ven democràcia al món.

LAICO MOONDO VIDEOMIX

………………………………………….

La tortura, una pràctica massa habitual


27.06.2007

Què fer amb una farsa? I més quan ja no té res que cobreixi els rostres?
Crec que deixar-nos d’ingenuitats. I de creure que per naturaleses o obligacions biològiques o d’altres estem necessitats de papis model com aquests que ens venguin alguna moto. Jo començaria per deixar de creuren’s que la por és una essència d’alguna mena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!