Raül Romeva i Rueda

Sóc
a Lima (Perú) des de diumenge per participar en la reunió interparlamentària
preparatòria de la Cimera
de Caps d’Estat UE-Amèrica Llatina. Tanmateix, aprofitant la meva estada a la
capital peruana, l’organització de drets humans APRODHE m’ha convidat en tant
que observador internacional a seguir algunes de les sessions del judici a Alberto Fujimori (veure el reportatge
que va publicar Juan Jesús Aznárez,
a El País, fa uns dies). Així, ahir al matí em vàren conduir a la base militar on es troba detingut i,
després de passar per un exhaustiu control, ens varen portar a una sala des de la qual
només un vidre ens separava de Fujimori,
qui ens donava l’esquena a la nostra petita delegació de persones. A la sala hi
havia ja, quan vàrem arribar, un grup de deu persones, que, poc després, constatàvem que eren fujimoristes, a jutjar per (segueix…)

les
moltes mostres d’afecte que es demostraven mútuament amb l’expresident peruà. Ens
trobem en la fase de vistes públiques, i ahir compareixia l’ex cap militar de la
seguretat presidencial, Alberto Rios
Rueda, actualment general a la reserva. L’interrogatori em va servir veure clarament
les dues estratègies en joc: la de la defensa, que mirava de convèncer el Tribunal de la, segons ella, magnífica tasca
desenvolupada per Fujimori i l’enorme grau de compromís social que posava de
manifest els seus constants viatges pel país, sempre acompanyat per Ríos Rueda, en els quals portava sempre
algun element d’ajuda per als pobles o la regió que visitava, com ara
autobusos, ambulàncies, donacions per a escoles, etc…, i la de la fiscalia,
implacable a l’hora de mira de determinar si aquests viatges no servien, de
fet, com a tapadores per detectar grups opositors i, consqüentment, fer-los
‘desaparèixer’.

Fujimori sempre ha negat conèixer res de com les forces armades
peruanes de la seva època feien desaparèixer centenars de persones, difícil de
creure, si hem de fer cas de la descripció del seu propi cap de seguretat
segons qui Fujimori controlava fins
el més mínim detall d’aquestes missions, actuant com a veritable Cap Suprem de
l’Exèrcit.

La
nostra visita, per altra banda, coincideix amb una altra pol.lèmica en la qual
ens hem vist immersos el Parlament Europeu, i especialment alguns diputats
entre els quals em trobo. I
és que, en ple procés contra Fujimori, es fa cada vegada més evident que
existeix un pacte entre els reductes fujimoristes del Congrés i l’actual
President, Allan Garcia,
suposadament socialdemòcrata, però que tant en ideologia com en pràctica
s’assembla cada vegada més al seu tant estimat amic i homòleg colombià, Álvaro Uribe. El motiu és ben senzill:
una investigació a fons acabarà de ben segur esquitxant Garcia i reclamant que
aquest assumeixi les responsabilitats que li pertoquen del seu anterior mandat.

I
és en aquest context que sorgeix la pol·lèmica. L’origen és una resolució del
Parlament Europeu en el marc de la propera cimera eurollatinoamericana. En
ella, a petició del govern peruà, alguns col.legues del PP (amb el suport d’alguns col.legues del PSOE) van intentar que
s’hi fés una menció relativa a la necessitat que l’MRTA (Movimiento
Revolucionario Tupac Amaru) fos inclosa a la llista de la UE d’organitzacions
terroristes. Cal recordar que la darrera acció coneguda de la qual és
l’ocupació de l’ambaixada japonesa a Lima l’any 1997 i que va acabar amb tots
els guerrillers i guerrilleres morts després de l’acció de les Forces especials
peruanes sota el comandament directe de Fujimori. Alguns/es de nosaltres vàrem
considerar que: primer, la llista d’organitzacions terroristes de la UE reclama de fa temps un debat
de fons sobre el seu sentit i sobre la forma com s’aplica; segon, l’existència
de la llista, de fet, està posant de manifest alguns problemes de fons en
termes de gestió de conflictes internacionals ja que difícilment es pot establir
relacions amb actors que, per la seva presència en la llista, són de fet motiu
de persecució (Tamils, Hamas); tercer, cada vegada més ens trobem que el recurs a la llista de grups terroristes es l’excusa que usen alguns governs, incòmodes amb l’oposició política i social, els quals recorren a l’estigmatització d’aquesta oposició com a grups terroristes o filoterroristes, contribuint a una descripció del món de forma maniquea, amb mi o contra mi, a favor de la meva política o a favor dels terroristes, la qual cosa sol anar acompanyat, així mateix, d’una persecució, amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme, d’aquells grups, organitzacions, partits o periodistes que gosen criticar la ‘linia oficial’; i quart, una resolució sobre la propera Cimera
UE-ALL no és el lloc on obrir el debat sobre aquest assumpte, i menys per la
via d’incloure una organització que, per altra banda, ja ni tan sols es troba
activa.

Així
doncs vàrem oposar-nos a que el text inclogués una referència a que l’MRTA fos
inclosa en la llista de la UE,
vàrem guanyar la votació, i la resolució es va aprovar sense mencionar-lo. La
conseqüència va ser que des del govern peruà, des dels mitjans afins i des de
les forces empresarials del país va començar una duríssima campanya contra el
Parlament Europeu i especialment contra els qui vàrem liderar aquesta postura.

Des
que he arribat a Lima he constatat aquesta tensió, present a tots els mitjans
de comunicació, i que ha comportat, també, que haguem de respondre a nombrosos
mitjans de comunicació (en parlaré en subsegüents apunts).

Sigui com sigui, en una de les entrevistes que li feien aquest matí al President Alan Garcia ha quedat, penso, ben clara la situació: després de passar-se una bona estona carregant contra la UE, i en concret contra el PE, per aquest afer de l’MRTA, la periodista li pregunta, alt i clar: muy bien, Sr. Presidente, pero qué tiene que decir sobre el tema que hoy preocupa más a la población peruana, eso es, la corrupción?. I es que crec que tot plegat no és sino una simple cortina de fum per desviar el debat cap a temes que no tenen res a veure amb els problemes reals del Perú.

Font
foto: BBC