Més sobre l’aigua: Ramon Folch també dóna pistes importants (entrevista a El Punt, 23 de març de 2008)

De nou una interessant entrevista a un expert sobre aigua que ens dóna claus per entendre la situació actual (gestió de la sequera i planificació de la política de gestió de l’aigua). En aquest cas es tracta de Ramon Folch, Doctor en Biologia i socioecòleg. L’entrevista li fa E. Ansola i la publica avui El Punt (l’entrevista). Les respostes de Folch apunten moltes de les qüestions de les quals ara toca parlar, contextualitzant les mesures en el moment actual, tenint en compte que precisament és ara que s’estan fent coses que calia fer de fa temps. Tot és millorable, sens dubte, i són moltes les coses que segurament caldria fer de manera diferent o, almenys, millor (personalment trobo a faltar segurament una mica més de diàleg amb el territori així com una mica més d’informació pública sobre les mesures que s’estan prenent, en tots els àmbits, ja que és precisament la manca d’informació la que comporta sovint especulacions i desconfiances), però allò que també em sembla de calaix és que la política de gestió de l’aigua no té res a veure amb la que hi havia fa només quatre o cinc anys. Ara és, de lluny, molt millor, i sobretot molt més responsable. No voler veure això, em sembla, és voler molt de mal al país i a la seva gent, especialment a les generacions futures. (segueix…)

Ramon Folch.: «Només un 2% de l’aigua de la canonada del Ter s’aprofita per beure»

Folch fa anys que es dedica a la planificació del territori tenint en compte criteris de sostenibilitat. Per això aposta per una bona gestió de l’aigua que comporti, a tall d’exemple, la reutilització d’aquest recurs en usos que ara només es fan, innecessàriament, amb aigua potable

-L’actual situació de sequera és conseqüència del canvi climàtic?
– «De sequeres, n’hi ha hagut moltes al llarg de la història. Ara bé, l’actual és inusualment intensa i a diferència d’altres ens agafa en un país de prop de vuit milions d’habitants que, a més a més, es dutxen cada dia. Però que aquesta sequera estigui relacionada directament amb el canvi climàtic és un altre tema. Personalment crec que sí, que és una manifestació més de les que estem recopilant últimament, com ara les tempestes de la setmana passada al Cantàbric. La prudència científica no ho pot demostrar, però la relació de situacions extraordinàries que s’estan produint ho fa pensar. De fet, el que intentem dir en el llibre Suarem és que insuflar més i més energia a l’atmosfera explica que aquesta finalment reaccioni. És a dir, quan més escalfes una olla, més de pressa bull.»

-Creu, però, que hi hagut una falta de previsió?
-«Més que falta de previsió, jo crec que hi ha hagut, i hi ha, una inadequació del model productiu amb les possibilitats reals del sistema, i això costa i costarà molt de canviar. A Catalunya també. L’exemple més clar és el de les depuradores. Fa vint anys no en teníem, i quan van començar a fer-ne ja vam advertir que eren fàbriques que, si bé treien la brutícia, no recuperaven l’aigua. Els rius i les platges havien d’estar nets però es llançaven al mar fins a 650 hectòmetres cúbics anuals en comptes d’injectar-los al sistema. Ara l’Agència Catalana de l’Aigua està canviant l’antic model i ha passat a gestionar la demanda en comptes de l’oferta, contràriament al que es feia abans. Una gestió que, en definitiva, intenta fer amb l’aigua el que qualsevol persona fa amb el seu sou. Per tant nosaltres tenim uns recursos hídrics que són àmpliament suficients, i si els gestionem bé hi ha d’haver prou aigua per a tots.»

-Suficients? Però si el govern té en cartera la construcció de fins a quatre dessalinitzadores.
-«Una cosa és la gestió excepcional de la sequera i l’altra, el model de futur. El problema ara és que en ple canvi de model s’ha produït una situació de sequera. Les solucions del nou model se centren en la recuperació de les aigües regenerades, les que provenen de depuradores després de passar per un tractament terciari, la interconnexió dels sistemes de distribució entre conques, la recuperació d’aqüífers i, també, però no únicament, la dessalinització. Però com que la interconnexió de xarxes no s’ha fet, encara no s’aprofiten prou les aigües regenerades, i de dessalinitzadores només en tenim una, doncs, és clar, ara, en plena sequera, cal portar aigua amb vaixells o a través d’una canonada o d’allà on sigui.»

-La interconnexió de xarxes, però, és molt criticada pels que s’oposen als transvasaments?
-«De transvasaments se n’han fet milers, i cada vegada que comprem aigua embotellada estem portant aigua de la conca de la Tordera, per exemple, a la conca del Llobregat si la persona que se la beu és a Sant Boi. De transvasaments de debò, se n’han fet dos: el del Ter i el minitransvasament de l’Ebre. El problema és que darrere d’un transvasament a vegades no hi ha cap pla d’actuació. Hi ha una diferència capital entre el que es fa ara i l’antic pla hidrològic, que es basava únicament en l’oferta, a dir ‘agafem tota l’aigua que puguem i l’enviem a qualsevol lloc per fer qualsevol cosa’. Per això no em sembla bé el transvasament del Roine. No estic en desacord amb els transvasaments, però no em surten els números perquè parlem de transvasar 160 o 200 hm³ quan les depuradores en llencen 650.»

– Creu que la gent i les administracions ja estan prou sensibilitzats per utilitzar aigua de depuradora?
– «L’aigua que Agbar capta del Llobregat a Sant Joan Despí és d’una qualitat menor que la que surt de la depuradora del Prat després de passar per un tractament terciari. A més, no cal utilitzar aigua potable per a tots els usos com estem fent ara, perquè de l’aigua que s’injecta a la canonada que ve del Ter només un 2% s’utilitza per beure. La resta la destinem a qualsevol altre ús: el reg, l’industrial, les cisternes… quan es podria fer servir aigua regenerada.»

– Com veu l’aposta per la dessalinització que fa l’actual govern? És la solució?
– «Reconec la meva antiga aversió a la dessalinització per l’alt cost energètic que suposa, però ara les coses estan canviant molt i si bé abans produir un metre cúbic d’aigua suposava una despesa de 20 kilowatts/hora, ara les noves tecnologies permeten reduir el cost fins a 3 i 2,5 quilowatts. El cost energètic, per tant, pot arribar a ser inferior al cost del manteniment de les xarxes d’abastament.»

– Però en un escenari de canvi climàtic en què s’han de reduir les emissions de CO2, les dessalinitzadores no són una bona solució?
– «No, és clar, però és que la solució ha de ser una combinació encertada de tots els sistemes i un ús racional de l’aigua.»

– Totes les propostes que es posen sobre la taula per gestionar l’aigua en el futur no són noves; de fet, d’algunes, com ara la regeneració, ja se’n parlava fa deu anys. Anem tard?
– «Sí, fa vint anys que el model teòric bàsic alguns ja el teníem al cap, com ara la regeneració i l’eficiència de la xarxa. També cal dir que, com de costum, el que arriba l’últim s’emporta les queixes, i jo crec que les responsabilitats polítiques se les han de repartir entre tots, des del primer fins a l’últim. Els responsables de l’ACA ara fan dues coses, enfrontar-se amb la sequera i capgirar el model. Més difícil no ho podien tenir.»

– En el futur, en tindrem prou amb recursos propis?
– «Dependrà dels límits de necessitat que establim.»

– Es poden rebaixar les dotacions?
– «Sí, a segons quines zones. El consum urbà es pot contenir una mica, hi ha zones que gasten entre els 110 i els 120 litres per habitant i dia, però d’altres que passen dels 230 litres. La indústria ja n’ha reduït moltíssim el consum. Una altra cosa és l’agricultura, en què encara es poden rebaixar les dotacions.»

E. ANSOLA

Foto: Ramon Folch. Font: A. Puig/El Punt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *