Raül Romeva i Rueda

De la mateixa manera que considero que un boicot total als JJOO podria resultar contraproduent (ho argumentava en un post anterior: Tibet), un boicot polític i sectorial, com el que es proposa des de Reporters Sans Frontières, Human Rights Watch
o, fins i tot, el govern francès (veure notícia a Vilaweb) em sembla una bona iniciativa, tot i que corro a afegir que, en el cas del govern francès, la considero un pèl hipòcrita, donat que ara com ara és precisament França qui impedeix en el si del Consell de la UE que el Codi de Conducta sobre exportacions d’armament de la UE esdevingui Posició Comuna, i per tant jurídicament vinculant, ja que condiciona aquesta decisió a que, simultàniament, s’aixequi també l’embargament d’armes de la UE a la Xina. Sigui com sigui, si la situació actual ha fet que aquells governs que (segueix…)
creien
que el mercat ho pot tot, i que concedir els JJOO a un país com la Xina
comportaria automàticament una millora de les condicions de vida de les
persones que viuen a la Xina, es veuen obligats a matisar i corregir,
ni que sigui les seves declaracions públiques, doncs tant de bo.

Per
altra banda, cal també ser conscients de com la societat xinesa pot
reaccionar davant de determinades respostes. Recordem que fa anys,
dècades, que la societat xinesa es veu sotmesa a una constant
manipulació informativa, i que al mateix temps s’ha anat cultivant un
enorme sentiment de col.lectivitat molt forta. Per tot plegat, sóc més
partidari d’un boicot polític, però al mateix temps d’aprofitar
l’esdeveniment per tal de visibilitzar, tant com sigui possible, i
implicant també la població xinesa, les enormes contradiccions del
règim xinès.

Així mateix, crec que la comunitat internacional i les
institucions internacionals han d’abanderar amb fermesa la reanudació
del diàleg sinotibetà i, tal i com defensa de fa temps el mateix
responsable temporal de conduir les negociacions per la part tibetana,
el Dalai Lama, aquest diàleg ha de conduir a un acord que reconegui,
almenys, una veritable autonomia pel Tibet. Aprofito també per lamentar les constants acusacions que Wen Jiabao llança sobre el Dalai Lama, acusant-lo d’instigador de la violència, quan és precisament ell qui ha garantit que aquesta no hagi esclatat abans, i amb més força, cosa per la qual segueix lluitant (veure noticia a la BBC).

Tot plegat, aquest és un assumpte del qual n’he parlat sovint al Parlament Europeu (vegeu les meves intervencions als següents debats: sobre el Codi de Conducta de la UE sobre exportacions d’armes; sobre la detenció del dissident xinès Hu Jia; sobre la Cimera UE/Xina; sobre el Diàleg entre el govern xinès i els enviats del Dalai Lama; sobre la situació del Tibet l’any 2006; sobre les relacions UE/Xina; sobre la perspectiva de les relacions UE/Xina l’any 2005; sobre la vulneració de drets i llibertats religioses a la Xina; o sobre la situació del Tibet l’any 2005) o en aquest bloc (vegeu la categoria Àsia Oriental (DDHH,
Xina, Tibet, Taiwan, Birmània,…)).

En altres paraules, no és un tema que vingui de nou. Fa molt de temps que plana sobre les institucions europees, inclòs el Parlament Europeu, però, tal i com acostuma a passar quan es tracta de situacions en què la part agredida és la més dèbil, sovint la resposta és el silenci fins que, malauradament, esclata la violència. I llavors tots correm-hi.

Malgrat tot, res d’això no és excusa per no reaccionar. I, insisteixo, em sembla que un boicot polític a la inauguració (com a mínim), podria ser una bona mesura de pressió.

Finalment, voldria veure el govern espanyol amb la valentia suficient per liderar, o almenys acompanyar, una mesura d’aquestes característiques, però em temo que això serà molt dificil que ho vegem, especialment tenint en compte l’actitud dels governs, tant del PP com del PSOE, en relació amb el règim Xinès (business i business), així com la coincidència que els dos grans partits han mostrat sovint en casos relacionats d’alguna manera amb el dret d’autodeterminació (vegi’s Kosova), i especialment tenint en compte el resultat de les eleccions del passat 9M (de les quals va sorgir un PSOE enfortit i molt menys procliu del que algunes i alguns voldríem a negociar, entre d’altres, polítiques internacionals.

Molt em temo que, des d’ara fins a que comencin els JJOO, la qüestió del Tibet seguirà essent trista protagonista de telenotícies diversos, com ho seran també d’altres afers com la tensió envers Taiwán, o les seqüèl.les de Tiananmen, o la persecució de periodistes, dissidents, activistes pels drets humans, o d’altres ‘espècies perilloses’, …

N’estarem amatents.

Foto: El Dalai Lama en la roda de premsa que ha ofert avui i en la qual ha reclamat, un cop més, que s’aturi la violència, per les dues parts. Font: BBC