Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Tocs d’atenció: de Catalunya a Europa

Els tocs d’atenció, en política, són claus. Cal saber-los donar quan toca, i en la intensitat que toca, i cal saber-los llegir també com toca. Ara fa uns mesos vàrem tenir oportunitat de donar-ne un d’important, en el marc del referèndum sobre Tractat Constitucional europeu. En aquella ocasió el toc d’atenció anava destinat tant a Brussel.les com a Madrid. A uns per dir-los que Europa serà l’Europa dels pobles i els ciutadans i ciutadanes, o, si es redueix a l’Europa mercat i intergovernamental, difícilment serà, als altres per dir-los que a Catalunya ja érem adults i que podíem decidir per nosaltres mateixos, també en quant a les decisions que es prenen a Brussel.les. (segueix…)

El No no va ser majoritari, però sí prou significatiu, almenys a Catalunya. Com també ho va ser l’altíssima abstenció, tot i que aquesta, malauradament, ja no és novetat pel què fa a les consultes europees, la qual cosa és ja de per si un important toc d’atenció que, almenys fins ara, sembla que no s’ha sabut, o no s’ha volgut, saber interpretar.

Ahir la ciutadania, liderada per la Plataforma Pel Dret a Decidir, va tornar a donar un nou toc d’atenció. I aquest, n’estic segur, va fer més mal que mai.

Poc importa si vàrem ser 300, 400, o 700 mil les persones assistents. N’érem moltes, moltíssimes. I allò que és més important, de tota classe, condició i ideologia. Des d’independentistes radicals fins a usuaris de rodalies i de regionals que n’estan fins al capdamunt de la sobèrbia centralista de Madrid, passant per simples ciutadans i ciutadanes que, sense ser independentistes ni usuàries, han entès també que el tracte, i sobretot el to, que ens arriba de la resta de l’Estat, està arribant ja a quotes inacceptables de menyspreu. Molta d’aquesta gent s’hi trobaria segurament més o menys còmoda amb una Espanya plural, federal o simplement respectuosa amb la diversitat que la conforma, però tal i com veu que s’estan fent les coses, no li queda altre remei que plantar-se, i dir: no és això, companys (i companyes), no és això.

Les coses estan canviant, això és evident. Ja no val apel.lar al seny i a la responsabilitat per, després, maltractar infraestructuralment, fiscalment i verbalment a Catalunya. Ja no val lloar "l’actitud" de la ciutadania catalana mentre per la porta del darrera hi anem abocant menyspreu, burla, falta de respecte i, fins i tot, insults diversos.

Sóc dels qui defensa, per principis, la política de la seducció. Per reclamar cal, primer, tenir quelcom a oferir. Però també sóc, malauradament, conscient que aquesta política té els seus límits, i que, de tant en tant, en la dosi justa i oportuna, cal saber plantar-se. Ara tocava. I ho hem fet. Segurament hi haurà qui pensa que toca més sovint, com també qui creu que encara teníem marge per raonar. Qüestió de matís i de subjectivitat, segurament. Per a mi tocava ara. I tocava perquè un aspecte tant important com la vertebració del territori, i que aquesta sigui sostenible, ha estat posada en qüestió per una pèssima gestió i per una mala priorització, des de Madrid.

No puc estar-me de lamentar també, però, que molta de la gent, de les organitzacions i dels mitjans que han alimentat aquest acte de protesta ens acusaven als qui exigíem ja fa anys revertir les prioritats, i ens queixàvem que només s’invertia 3 euros en rodalies per cada 97 que s’invertia en l’AVE, de ‘passats de moda’, ‘d’ecologistes de pa sucat amb oli’, ‘de voler aturar el progrés’, i de tantes altres coses, no sempre enginyoses, però sovint incertes. Potser que comencem, també a casa nostra, a deixar de posar etiquetes fàcils i afrontem seriosament la multidimensionalitat de la reivindicació del catalanisme, així com a adonar-nos que no és dividint-nos a partir de qui és ‘més’, sinó unint-nos, com ahir, amb un objectiu comú.

Per últim vull també recordar que correm un altre risc: obsedir-nos massa amb Madrid i oblidar-nos que el centre de poder que cada vegada més condiciona les nostres múltiples dependències es troba no a una, sinó a dues hores d’avió, i es diu Brussel.les. Tant les direccions dels partits com els mitjans de comunicació destinen tota l’atenció cap a la capital de l’Estat mentre, massa sovint en plena foscor, i habitualment amb poca pressió pública, es prenen decisions a la capital belga que, posteriorment, Madrid haurà d’implementar sense gaire marge per modificar-ho (se’n diu trasposar Directives a la legislació estatal).

En altres paraules, si els partits (i especialment les seves direccions), els actors socials i els mitjans de comunicació no aposten d’una manera més ferma i decidida per tal que Catalunya, i els seus interessos, siguin presents, actius i visibles a Brussel.les, seran els funcionaris i responsables governamentals de Madrid qui negociaran per nosaltres. I quan ens en vulguem adonar ja serà tard, i només ens quedarà, comme d’habitude, el dret a queixa i pataleta. Tal i com ha passat amb rodalies i regionals, si no s’hi inverteix, les ‘infraestructures’ polítiques es deterioren i acaben no essent suficients per a fer avançar el país. D’igual manera passa amb la gestió política a Brussel.les. Si no ens esforcem més per ser-hi més presents, simplement ens en quedarem fora.

Compte per tant. Si Madrid té tanta por de cedir sobirania cap avall és, entre d’altres coses, perquè és conscient que ja l’ha de cedir inexorablement cap amunt (cap a Europa).

En definitiva: el d’ahir va ser un toc d’atenció necessari, oportú i prou sorollós per tal que sigui degudament escoltat, tant a Madrid com a Brussel.les (encara que només sigui per part dels funcionaris espanyols que hi treballen defensant els interessos de l’Estat). Segueixo defensant que la seducció és important, però aquesta s’ha de combinar amb les dosis pertinents de respecte. I el respecte, de tant en tant, s’ha d’exigir alçant la veu, democràticament, per descomptat, però de manera ben ferma.

Foto: Imatge de la manifestació d’ahir pels carrers de Barcelona. Font: El Punt.



  1. Raül,
    Novament has fet un post molt ben raonat. A més, valoro moltíssim (com t’he dit altres cops) el teu compromís blocaire, amb el qual ens permets apropar-nos totalment al teu ideari ideològic. És extraordinari que amb un simple coneixement virtual que tenim de tu, gairebé ja et coneixem bona part dels teus sentiments. Un coneixement molt superior al que podem rebre amb el teu missatge en època electoral, per exemple, ja que no tots llegim tots els programes dels diferents partits. M’agrada moltíssim l’aposta que fas per Europa, la qual pot ser una bona solució per a Catalunya. Cara Madrid, no en treurem res, mani la dreta cabernícola, o aquesta esquerra de Zapatero amb tisora afilada, i amb Magadalenes de torn. I et felicito de tot cor per la reflexió que fas des d’ICV, partit que també necessitem moltíssim per al futur català, malgrat que ja t’he dit algun cop que jo no en sóc votant. Ens necessitem tots, en aquest moment d’emprenyament encara més. Jo crec en la unitat d’acció catalana davant del govern espanyol, i m’encantaria que ERC i ICV no donessin suport als pressupostos estatals, molt negatius per a les Terres de l’Ebre. Ahir no vaig poder venir a Barcelona perquè tenia un acte cultural important a Tortosa. Això demostra que érem molts els absents que teníem el cos al nostre poble i el cor amb vosaltres, els i les manifestants. Una abraçada i bon diumenge,
    emigdi

  2. Aquesta és la qüestió, però sincerament que només ho podem fer si som una nació independent amb el nostre propi Estat. Potser les nostres relacions amb la resta de nacions amb Estat seríen més fluídes i seríem més respectats.

    És una utopia, pot ser, però tot és possible, no?
    Certament la teva fidelitat blocaire i tota la informació que ens transmets, fa que tinguem un apropament envers la teva persona que no tenim amb molta altra gent.
    Ahir va ser un toc d’atenció, gran i important.
    Bon diumenge !
  3. seduir, seduir, bla,bla, bla. Ves a la barra de la disco a seduir aquella que et mira amb despreci i que se’n fot de tu pel davant i pel darrere. Ja està bé de tonteries. aixó ho fan, saps qui? les meuques. Catalunya es dedica a aquesta feina? si penses així dedica’t a un altra cosa. No pots representar a ningú.

    enric

  4. D’entrada et felicito perquè sempre he pensat que ets l’eurodiputat català més tenaç i treballador. A més, tens la deferència de fer-nos partíceps, a través d’aquest blog, de la teva feina i peripècies per Brusel·les.

    Pel que fa a la lectura que realitzes de la manifestació d’ahir, crec que (com molts) no acabes  d’assumir que el federalisme és una opció que es troba en fora de joc. És cert que la independència és molt difícil. Però el federalisme ho és encara molt encara molt més.
    Un es pot federar amb qui vol pactar amb ell. ¿I perquè una Castella que ha convertit la seva capital en la capital de l’Estat, la seva llengua en la única oficial arreu del territori, que concentra més i millors infraestructures, que acull els ministeris i les Corts, que demogràficament és majoria… perquè aquesta Castella hegemònica i en posició de força en els plans econòmic, polític, cultural o lingüístic hauria de voler pactar amb nosaltres?

    Òbviament, ni PSOE ni PP ni els partits regionalistes, com tampoc la majoria de ciutadans fora d’Euskal Herria, Països catalans i Galícia, volen federació entre pobles els ibèrics. Davant d’aquesta negativa, el pertinent és la independència.

    L’autonomia que ens cal és la de Portugal! Portigal és l’únic poble peninsular independent de Castella i que, per cert, no ha renunciat pas a la seva sobirania a favor d’una integració al Regne d’Espanya. Lògic, doncs qui ha tastat ser sobirà no vol entregar la possibilitat de decidir per ell mateix a un ens més gran en el que es troba diluït i que el maltracta, tal i com demostren les xifres.

    Salut! 😉

  5. Anant a la mani Iniciativa es va guanyar el respecte de molts que no l’hem mai votada. Iniciativa per Catalunya fa honor al país i a la gent treballadora que vol representar.

  6. Ahir va ser molt important trencar una barrera mental: els militants d’IC-V es van manifestar de costat als d’UDC, i en una manifestació política!

    El país necessita que IC-V deixi de ser la rèmora que viu de les deixalles del PSC (o la seva marca blanca) per marcar perfil propi. I això inclou fer pactes amb CiU a l’Ajuntament de Barcelona o la Generalitat. És l’única manera de trencar el ferri control del PSC sobre tot el país.

    Trencar anatemes. Si CiU va poder pactar amb UCD, PSOE i PP, IC-V ha de ser capaç de pactar amb qui sigui.

  7. Raül,

    tot el que dius en el teu post està molt bé i ho comparteixo. Ara, em sembla que hi ha un punt de ceguesa que no et permet acabar de treure la conclusió lògica sobre federalisme i sobirania. És important ser federalista, vital i tot, ¿en quin àmbit, però? Tu mateix ho dius: a Brussel·les és on ens juguem bona part del nostre present i el nostre futur. Per tant, el nostre àmbit natural és ser un estat membre més de la UE. Aquest Madrid que ens xucla la sang i alhora ens escup a la cara (el Madrid mediàtic, dels alts funcionaris de l’estat, de la política orgànica, etc.) és impossible que mai pugui deixar-se seduir per res que comporti compartir sobirania. L’única via que ens resta és agafar les regnes del nostre destí i entrar a formar part de la gran federació de pobles que pot ser -ha de ser- la UE. Des d’aquí podrem seduir tant com vulguem, perquè sobretot tindrem la veu i el respecte necessari per poder-ho fer.

    Salut!

  8. Felicitats per la vostra presència a la manifestació pel dret a decidir sobre les infraestructures. Vau prendre una decisió difícil però, crec, encertada. No entenc com el PSC ni UGT ni CCOO poden estar en contra de que Catalunya decideixi sobre les seves infraestructures. La riuada de gent ens va donar la raó. Ahir hi havia un poble fart d’incompetència exterior al carrer i uns funcionaris de l’estat engreixant els despatxos. Gràcies per estar amb la gent del carrer. Altres se n’omplen la boca i ahir eren al costat de la dreta(PP) i l’extrema dreta (C’s).

  9. Raül,

    Primer et vull felicitar per la teva tasca com eurodiputat, el teu compromís amb els drets humans, i l’esforç que fas per acostar-nos la política europea als ciutadans mitjançant aquest magnífic bloc.

    Jo, com a persona d’esquerres i ecologista, sóc simpatitzant i amic d’Iniciativa, i no tenia cap dubte que ens sumaríem a la protesta de l’1-D. Sempre hem defensat el transport públic i especialment el ferrocarril i, a més a més, i a diferència d’altres partits que s’anomenen nacionalistes, sempre hem tingut el dret a l’autodeterminació com un dels objectius a aconseguir.

    Tot i que la nostra proposta per resoldre l’encaix Catalunya-Espanya és el federalisme, que considerem que és la relació que pot satisfer el màxim nombre de catalans i mantenir així la cohesió social, des del procés de la reforma de l’estatut he de donar completament la raó a comentaris com els de’n PauR. El federalisme amb Espanya requereix que els pobles d’Espanya es vulguin federar, i això hem vist que, avui per avui, és impossible. La independència, en canvi, només depèn de nosaltres, agradi o no als altres pobles d’Espanya.

    Una abraçada,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política Catalana/PPCC/Andorra per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent